Aquests joves participen, o ho han fet, del Moviment Infantil Juvenil Acció Catòlica (MIJAC), Joventut Catòlica Obrera (JOC) i ACO -adults-. Aquesta darrera és un moviment internacional que, a la pràctica, funciona a partir de grups, sobretot, de revisió de vida. Els joves, que coneixen bé la realitat en què treballen (en el seu cas, el barri de Santa Eugènia de Girona, i la seva parròquia), es comprometren per millorar-la. ACO pertany a la Pastoral Obrera del Bisbat. En un context social complex, s'han reunit amb altres moviments eclesials per debatre accions per realitzar en xarxa, amb resultat divers. Alhora, expressen diferents opinions respecte dels indignats, amb qui coincideixen per edat i malestar social.
Anna Font explica que les acampades són fruit d'un "sentiment" i una "sensibilització", i implica un gir envers una posició passiva ("ningú es mou, ningú fa res, ningú diu res") dels joves en la societat. Maribel Pena és clara en dir que "ens alegrem" pel fet que "a vegades, els únics que protestem som moviments com els nostres i et sents sol lluitant contra un Titànic". "Ja n'hi ha prou d'estar com anestesiats", raona. Tanmateix, cada membre manté una opinió i un compromís diferents envers els indignats.
Sílvia Nierga, explicitant les limitacions que tenen com a col·lectiu, remarca que, com a moviment obrer, sí que cerquen un consens davant la Festa de Treball (1 de maig) o els 10 minuts de silenci del 24 de desembre (consum responsable). La manca de més membres limita les implicacions dels joves cristians. Sobre l'idonietat de l'acampada com a forma de protesta, Ferran Artero comenta que és una qüestió que encara cal treballar "més a fons" a ACO i, per tant, no poden donar un posicionament. Però subratlla que "no ens agrada la idea que la societat pensi que els joves estan adormits i no fan res". Com a opinió personal, expressa, en referència a les acampades, un "tot és discutible", que deixa oberta una diversitat de posicionaments.
Ser cristià
Maribel Pena explicita que la societat té una "idea molt segmentada de ser cristià", en el sentit que està basada en l'assistència a missa... És, diu, una visió parcial. "Lluitar contra això és molt feixuc", rebla, reivindicant una perspectiva més àmplia i convindria evitar la "justificació permanent" i els estereotips. Pena comenta que els sindicats van quedar "flipats" en conèixer-los. "Ah, hi ha gent d'Església que sou així?", diu Ferran Artero, recuperant com a anècdota una reacció sindical. Només va ser la primera impressió, perquè el coneixement va permetre superar els prejudicis. Anna Font incideix en la vitalitat de les parròquies en barris obrers, que funcionaven com a "centre cívic". A més, afegeix, en els sindicats es coneix i valora la feina de la JOC.
Pena defineix el seu sentiment envers l'Església com de "pertinença", que no significa "dependència". Font cita el cas del Fòrum Alsina, "una forma diferent de viure l'Església". I argumenta que "nosaltres estem a la base, la vivència és la de fe, personal, obrera, la del dia a dia, i, en aquest sentit, la jerarquia ens queda més lluny".
