o és cert que només els historiadors s'ocupen del passat. D'una manera o altre, tots nosaltres mirem cap endavant sense deixar de guaitar el camí fet, ja es tracti del nostre, individualment, o del col·lectiu, sobretot sense deixar de pronunciar el lament de l'ai! quan recordem vivències que ens han marcat sense que disposin de notable entitat per a tercers. Per exemple, el vermut.

Recordo com en la meva infantesa, i encara més enllà, fer el vermut era un acte social. Anar a missa de les dotze per després anar a fer el vermut abans de retirar-se de nou a casa constituïen veritable cerimònies que ara qualificarem de costums, traient-los accent de ciutadania. Per això m'ha semblat d'allò més bé que el restaurant del Far de Sant Sebastià, Llafranc, vulgui recuperar un clàssic que es feia amb la família i/o amb els amics. No sé què hi fa un montadito de pebrots al piquillo amb botifarra negre o un montadito de brie, samfaina i salsa d'ou ferrat com a acompanyants del vermut negre de tota la vida, el Martini, però potser sense posar-hi unes gotes de modernitat no es podria recuperar a 175 metres d'altura un entreteniment social del qual en Josep Pla i milers més n'eren uns excel·lents practicants.

Que el centre urbà de Ripoll torni a disposar d'un taller de fabricació d'armes de foc és avui un succés històric que de ben segur sabrà apreciar l'alcalde Jordi Munell, acabat d'arribar a l'alcaldia. La història de Ripoll va lligada a Guifré el Pelós i a l'abat Oliva, personatge important a l'Ermessenda de Carcassona de TV3, la tomba de la qual es troba a la catedral de Girona, però innegablement també a les armes de foc que allí es fabricaren des del segle XVI al XIX, principalment. Les pistoles, escopetes i trabucs de Ripoll constituïren indústria exportadora important, com vaig poder saber i conèixer a Mèxic, però també han estat objecte d'estudis històrics i economicosocials la importància dels quals és notable. El trasllat d'un taller d'armes de Barcelona a Ripoll és un fet la importància del qual no es poca cosa. Però com que els temps han canviat, l'Ajuntament s'ha afanyat a fer saber que "l'empresa muntarà les armes, però no les acabarà aquí", no fos cas que el meu vell amic Josep Costa, el pastisser, s'aixequés en armes!

De la mà de l'Esther Pagès i Comelles, com vaig deixar dit aquí el març de 2010, Avinyonet de Puigventós ha creat la Ruta Literària d'en Josep Pous i Pagès, escriptor i polític nascut a Figueres, però que alhora era fill del metge del poble, tot cabussant-se en les seves obres i trobant els racons que hi va deixar anomenats o descrits sota forma amagada. Els "camins literaris" d'en Pous i Pagès, segons denominació que ha fet fortuna, són seguit cada vegada per més gent. Aquest nou esglaó de la recuperació de la vessant literària del polític de la República que exili va triar, disposa ara d'una nova i petita aportació, la que hem fet la meva dona i jo mateix tot posant una placa a la façana de casa nostra recordant que l'embrió de l'obra teatral L'endemà de noces, estrenada al Teatre Català (Romea) de Barcelona el dia 14 d'octubre de 1904, es troba en fets ocorreguts a Can Caselles la nit del 15 de desembre de 1900. En escrit oficial, l'alcalde Josep Maria Bartolomé l'ha considerada una "placa amb dades d'interès històric i cultural", la qual cosa és d'agrair, com també és de reconèixer l'encert de l'Ajuntament de dedicar una avinguda al Dr. Moisès Broggi, que entre tots nosaltres pugui trobar-se durant molts anys més. Reconèixer els fills o els veïns il·lustres no fa altra cosa que honorar els pobles que així ho fan, com ara el meu d'Avinyonet de Puigventós.

Llegeixo a Diari de Girona que Lloret de Mar ha pogut recuperar un llibre de comptes municipals de 1572. L'Ajuntament que encapçala l'alcalde Romà Codina ha tingut la sensibilitat i l'encert d'anar a subhasta per adquirir un llibre on es recullen les anotacions anuals d'ingressos i despeses municipals des de l'any 1572 fins el 1788. Bé que li haruia agradat a un altre alcalde lloretent, l'amic Joan Domènech, adquirir la troballa, atesa la seva estima per a la història i la cultura, però ben segur estic que ha aplaudit la decisió d'obtenir un document de tanta importància històrica com aquest. En el seu centenar llarg de pàgines, el Clavari i el Jurat de la Universitat de la vila de Lloret de Mar -res a veure amb l'actual concepte d'universitat- deixen constància escrita del comptes que eren "auditats" pels Oïdors, càrrecs de renovació anual encarregar de revisar-los i de signar la "definició dels comptes"; és a dir, de donar-los el seu vistiplau. Perquè vegin amb quina cura s'administraven els recursos públics.

Un altre alcalde, el d'Hostalric, en Josep Antoni Frias, es lamenta que el litigi judicial obert per set veïns amb motiu de la rehabilitació de la muralla no pugui resoldre's abans de 2014, si és que es fa. La mesura cautelar dictada pel Jutjat fa que la recuperació historicoarquitectònica es trobi encallada o, millor dit, "apedaçada", ja que una garatges s'hi mantenen dempeus per discrepància econòmica. Estem en un Estat de Dret i cadascú és molt lliure de defensar els seus drets com vulgui i pugui. Res a dir, per tant, en relació amb el contenciós entre uns veïns i l'Ajuntament. El que desitjo és que, quan sigui, Hostalric recuperi la vella i bonica fisonomia que els temps passats li varen lliurar.

Finalment, l'amic Lluís Palahí ha publicat al setmanari Àncora una nova aportació d'expressions guixolenques. Són moltes les que, al llargs d'un quants anys ha anat rescatant de l'oblit forçant la memòria o bé parlant amb uns i altres. La seva és un més dels seus importants i brillants serveis prestats a Sant Feliu de Guíxols que l'Ajuntament de l'alcalde Joan Alfons Albó hauria de reconèixer. Per exemple, recopilant en un llibre les locucions que ens parlen d'un temps i d'una vila-ciutat que mai més serà el que fou.