quasi tothom admet que la dramàtica situació de les finances municipals és, en gran mesura, una conseqüència de "l'addicció al totxo". El boom immobiliari va crear unes expectatives d'ingressos il·limitats i l'esclat de la "bombolla" va ser tan implacable com per buidar les arques municipals.

Doncs bé, aquesta visió queda qüestionada si s'analitzen curosament les liquidacions d'ingressos dels 8.112 consistoris, més Ceuta i Melilla, durant el període 2004-2009, segons dades publicades pel Ministeri d'Economia i Hisenda.

L'anàlisi ha de començar per destriar quin són els ingressos municipals que estan associats a l'activitat urbanística i quins provenen de l'activitat pròpia de la construcció.

A la primera categoria pertanyen les quotes urbanístiques i les contribucions especials, ambdós recursos destinats a pagar la realització d'obres d'urbanització. També s'han d'incloure els ingressos d'aprofitaments urbanístics i de la venda de terrenys que s'han de dedicar a la compra de patrimoni municipal del sòl.

En total, aquests recursos, l'any 2006, representaven un 9,69% de la liquidació del pressupost consolidat de tots els ajuntaments espanyols (uns 4.938 MEUR o 110,45 ?/habitant). L'any 2008 només van ser un 4,86% (uns 2.572 MEUR o 55,72 ?/habitant).

La substancial rebaixa entre aquests dos anys, atès que la inversió global va augmentar, indica que per finançar-la s'han utilitzat altres vies, en especial, l'endeutament.

De la segona categoria formen part l'impost sobre construccions i les taxes per llicències d'obres que estan correlacionats amb l'activitat de la construcció i són part dels ingressos ordinaris que es destinen a pagar despeses ordinàries. L'any 2006 representaven un 7,92% de la liquidació del pressupost ordinari consolidat de tots els ajuntaments espanyols (uns 3.194 MEUR o 71,45 ?/habitant). L'any 2008 van passar a ser un 4,88% (uns 2.136 MEUR o 46,28 ?/habitant). No es tracta de minimitzar la disminució de 1.058 MEUR entre 2006 i 2008 sinó de constatar que només representa un 2,62% dels ingressos ordinaris.

A la vegada, l'impost sobre la plusvàlua que grava les transmissions immobiliàries ha passat de representar un 3,66% dels ingressos ordinaris l'any 2006 a un 2,88%, l'any 2008.

De totes maneres, els nous habitatges i locals construïts tributen anualment per l'Impost de Béns Immobles que compensa, en part, la rebaixa dels recursos anteriorment esmentats.

Aleshores, si la davallada dels ingressos de l'activitat de la construcció no és tan devastadora, per què les finances municipals les estan passant tan magres? Quina és la mare del ous?

La causa està en l'evolució a la baixa de les aportacions de l'Estat als ajuntaments. La nova fórmula estrenada l'any 2004 va estimular la planificació de despeses en funció de les quanties rebudes a compte. En temps de bonança econòmica la liquidació definitiva quasi sempre suposava rebre més diners, però amb la crisi es va girar la truita.

La base de càlcul del repartiment (la recaptació de l'IRPF, l'IVA i els impostos especials sobre la cervesa, alcohol, tabac i hidrocarburs) que s'adequava al cicle econòmic, (a més recaptació de l'estat més ingressos pels ajuntaments i viceversa) es va desnaturalitzar a partir de l'any 2008 per l'acció de dos factors: el nou sistema de finançament de les CA i la duresa de la recessió econòmica.

En efecte, tot i que els ingressos de l'Estat van disminuir un 6,41% l'any 2008 i un 16,15% l'any 2009, la cessió de tributs a les CA va augmentar un 13,88% i un 1,90% . En canvi la base del repartiment als ajuntament va davallar un 17,13% i un 29,24%.

És a dir, la ràtio d'euros/habitant (exclosos País Basc i Navarra) va ser de 181,16 l'any 2004 i de 148,14 l'any 2009 (un 18,22% menys), sense computar la compensació de l'Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE) perquè ha quedat reduïda a una almoina.

Per contra, a les CA, l'any 2004 la ràtio euros/habitant (sense comptar el fons complementari) va ser de 887,95 i l'any 2009 de 1.262,61 que és un increment del 42,19% .

No hi ha cap dubte que les CA s'han quedat amb la majoria del pastís. Tant és així que si l'any 2004 els ingressos de l'Estat eren el 22,95% dels ingressos ordinaris dels ajuntaments, l'any 2009, només eren el 14,83%.

En termes absoluts, l'any 2008 l'aportació estatal als ajuntaments (sense comptar diputacions ni capítols insulars) disminuïa en 1.632 MEUR (un 16,41%) i, l'any 2009, en 1.800 MEUR més (un 21,66%). Són xifres esgarrifoses!

Com diu el refrany "ase magre, ple de nafres"! A la pèrdua d'ingressos de la construcció (que no s'ha de magnificar) i la retallada de les aportacions de l'estat (motiu d'asfíxia financera) s'ha d'afegir el retorn d'uns 3.731 MEUR, per un error de càlcul de les bestretes dels anys 2008 i 2009, a pagar en cinc "còmodes" anualitats. Per tant, a més de la rebaixa, s'han de tornar diners ja gastats. Vaja, una variant de la picaresca del "tocomocho": els ajuntaments es creuen que els ha tocat la grossa de la loteria al rebre uns diners i més tard s'assabenten que era un premi menor i han de retornar un grapat de calés.

En conclusió, la caiguda en picat dels ingressos estatals ha escanyat les finances municipals perquè se suposava que l'aportació de l'estat seria sempre creixent.

Aquesta visió de curta volada va propiciar una boja carrera d'assumpció de competències compartides o concurrents amb la Generalitat sense rebre res a canvi i es va acceptar tot tipus de demandes veïnals que van incrementar les despeses fins a límits insostenibles.

Ara no queda més remei que insistir en un nou sistema de finançament (puja aquí dalt i balla!) o suprimir serveis que no siguin obligatoris (agafar el bou per les banyes!), perquè d'apujar impostos ningú vol ni ?sentir-ne parlar (qui posarà el cascavell al gat!).