El Banc d'Espanya, diguem-ho alt i clar, no ha mostrat com un supervisor eficient. De dir que les caixes d'estalvis estaven molt bé, ha passat, en menys de tres anys, a reconèixer la seva fragilitat -anunciada molt abans per l'FMI, entre d'altres-, a induir-les a fusions, a injectar-hi diners públics, a intervenir-les i, finalment, a apropiar-se'n, en alguns casos. Dit amb tots els respectes del món i en to estrictament descriptiu: El seu actual governador, ja en situació de disposició transitòria, Fernández Ordóñez, s'ha prodigat més en fer conferències i rodes de premsa que no pas en revisar calaixos, aprovisionaments, estats comptables, nomenaments, contractació d'alts execu?tius i acords recollits o no en les actes dels consells d'administració. Això ha estat un campi qui pugui que s'inscriu en l'èpica de la picaresca espanyola més rància. Com ha dit recentment l'analista financer Manel Pérez, "arriba un punt que sacrificar la població per apaivagar el banquer es fa insostenible".

Els criteris de solvència imposats pel Govern de l'Estat en nom i representació de la Unió Europea, de l'FMI i del BCE, que no pas voluntàriament, han reduït de quaranta-cinc a quinze el nombre de caixes d'estalvi. De moment, perquè el tauler que les suporta es troba tant o més mogut que el volcà que diuen que es troba a cinc quilòmetres de l'illa de Hierro, com ho demostra que dos dels nous grups han sol·licitat una pròrroga per refer-se o bé dimitir, quatre ja han estat nacionalitzats i resten gran fusions en el sector de les caixes rurals que hom pensa que estan totes o gairebé totes en fallida tècnica. La factura de no fer la feina ben feta, el supervisor o Banc d'Espanya, ens ha costat més de set mil milions d'euros i encara queden els contractes blindats de nombrosos presidents, directius i execu?tius que, en alguns casos, van fins al dia després de la seva defunció. Vostès han vist que algú entrés a la presó? Jo, no; aleshores, aquest és un país de pandereta on el president del Banc d'Espanya diu que "la CAM es lo peor de lo peor", després de decidir la seva nacionalització, i es queda tan ample. Vull dir que no porta a Fiscalia ni els cinc exe?cutius que ingressaven 13,5 milions de pessetes a l'any ni la seva directora general, que s'ha atorgat una pensió vitalícia de 370.000 euros/any fins que Déu la cridi no sé si al seu costat, ni tampoc posa en coneixement del Ministeri Fiscal que la directora general destituïda havia falsejat els comptes.

En un país seriós i rigorós, quan això passa, el titular de l'entitat supervisora ho posa en coneixement de la Justícia i després dimiteix com a acte primer - no dic últim- del seu rotund fracàs, ni que sigui per allò que "en el pecado, lleva su culpa". Però no ens trobem en un país seriós i rigorós, regit per la llei i l'ètica, segurament molt més important que les normes positives, sinó en un país de pillets, per dir-ho suau, on aquell que més grossa la fa, més empara té. Per cert, on és en Millet i companyia? Qui el protegeix? I on para la Justícia? Sóc un indignat. No, no esperin que ocupi places públiques ni tampoc que maltracti els diputats -Olé amb El Periódico, que publica una fotografia d'en López Tena fugint de les violentes hordes posant-hi el meu nom a sota i no pas el seu!-; però sóc un confés indignat per tanta pocavergonyada que es dóna en aquest país a càrrec de les butxaques dels que en Rafael Nadal anomena les "classes populars" i que a casa en dèiem "la classe mitjana", espècie en extinció vist que estem a cinc milions d'aturats, s'ha rebaixat ostensiblement la capacitat adquisitiva de l'euro i aquí només paguem a Hisenda quatre burros mal comptats. Ja ens ho deia en Keynes, personatge il·lustrat que alguns donen per definitivament desterrat de l'academicisme econòmic, quan afirmava que cap comunitat humana, ni a l'antiguitat ni en el present ni tampoc en el futur, ha consentit ni consentirà que l'economia productiva, l'empresa entesa com a unitat com ara es conceptualitza a la Unió Europea, lliuri als rendistes i al tenidors de bons la totalitat del ?fruit del seu treball.

Aquí estem, on uns quants caragirats mancats de tot sentit de l'ètica s'estan ?aprofitant de la riquesa aportada per molts amb total impunitat. I encara bo, i acabo, que els darrers gestors de Caixa de Girona varen fer aquell comunicat que parlava de què "la Caixa" havia decidit fusionar-se amb ells. No ho agafin en la seva literalitat, però sí com l'acudit més gran que s'ha donat en la ?història de la nostra provincial caixa d'estalvis, que història passada és. I és que al front de les caixes d'estalvi hem tingut premis Nobel d'economia sense saber-ho reconèixer.