Amb el nou Govern de la Generalitat, presidit pel president Mas, el sistema sanitari s'ha convertit en un protagonista públic i privat a Catalunya. Ho és a causa de la reducció real, lineal i indiscriminada d'un 10% del pressupost del departament de Salut, sense saber on és el nord i enmig d'una rumorologia de privatitzacions, d'entrada de capital de risc a l'ICS (la gran empresa pública catalana, que gestiona gairebé el 80% de l'atenció primària i els vuit grans hospitals universitaris) i a la resta del sector sanitari empresarial públic (empreses i consorcis que gestionen la majoria dels recursos públics). El pressupost aprovat per CiU-PP està afectant l'accessibilitat, la qualitat i l'equitat del servei de salut.

És totalment nou el trencament d'un consens majoritari que estava basat en l'orgull del sistema; un consens que no s'havia trencat mai: ni a principis dels vuitanta, durant els traspassos; ni a la dècada dels noranta, amb les dificultats per pagar les nòmines i deixant d'abonar la quota patronal de la Seguretat Social; ni a principis del dos mil, amb l'increment d'un milió i mig de persones, l'envelliment de la població, la falta de professionals i la forta innovació tecnològica.

En deu mesos de Govern de CiU, el sistema sanitari públic s'ha convertit en l'esca del pecat del dèficit -el 2003 el dèficit era de més de 2.000 milions d'euros, més del doble del 2010 i en plena bonança econòmica, però llavors parlàvem tots d'infrafinançament-; en la raó per justificar el paper del president Mas -líder dels sacrificis davant la crisi-; en l'argument per continuar fomentant la imatge de maledicció dels governs catalanistes i d'esquerres anteriors. I si això no és suficient, per fiar-ho tot al pacte fiscal, i si cal, a la independència.

Per què durant 30 anys el sistema sanitari ha viscut al marge de les guerres partidàries i ara això s'està acabant o s'ha acabat? Hi ha moltes anàlisis. Uns diuen que el "pujolisme" que bevia d'herències socialdemòcrates i fonts democratacristianes s'ha fos, que el president Mas i el seu entorn tenen una concepció clarament neoliberal, amb molts dubtes que recauen sobre el sector públic i una excessiva entronització del sector privat i dels negocis, ajudat per corrents europeus de forts ajustaments. Altres diuen que la trajectòria dins la patronal privada del conseller Boi Ruiz és la que marca el canvi, deixant enrere els consellers metges de l'ICS (Ramon Espasa, Xavier Trias, Eduard Rius, Xavier Pomés, Marina Geli). El conseller Laporte ha sigut l'únic que no era metge, però sota el seu lideratge no hi va haver canvis de rumb.

Aquestes poden ser algunes de les raons, però el model sanitari semblava tenir bases sòlides i de consens polític. O era un miratge? O era l'equilibri dels vots? Ajuntaments majoritàriament d'esquerres, amb un important paper del PSC a Barcelona i a moltes grans i mitjanes ciutats de Catalunya, amb els darrers set anys d'esquerres a la Generalitat, que van fer de contrapès ideològic a CiU durant els seus vint-i-tres anys hegemònics a la Generalitat i a molts pobles petits, amb un PP (fins fa poc) testimonial des del punt de vista dels vots.

El sistema sanitari és dins els serveis públics el més habituat a parlar de controls de qualitat, equitat i eficiència, amb estàndards internacionals de resultats, el que ha introduït entre els professionals sanitaris públics incentius a la productivitat. Semblàvem compartir orgull de sistema, patrimoni de tots, model català basat en una provisió diversa, integrada en una única xarxa de serveis de responsabilitat pública i una xarxa privada d'assegurament.

Compartíem la idea que el finançament del sistema públic era insuficient -cal llegir debats de CiU al Parlament, recriminant pocs recursos sanitaris, o la negativa, per insuficients, a aprovar els pressupostos de Salut per part del conseller Boi Ruiz el 2009 i el 2010 com a president d'Unió Catalana d'Hospitals. Compartíem la necessitat de reformes del sistema, sense posar-lo en dubte, i del model retributiu, per millorar-ne el professionalisme.

Compartíem que el sector de salut era estratègic per a la cohesió social i l'economia local i nacional, amb capacitat per atraure talent i capital i internacionalitzar-se -de cada 100 euros de despesa en sanitat pública, 55 són en salaris directes, la resta, compra que dinamitza tots els sectors: primari, industrial-construcció, serveis d'alt valor afegit, de recerca i innovació, de docència, consultoria i TICs... Invertir en el sector salut era economia-coneixement, canvi del model productiu que podia ajudar a sortir de la crisi.

L'existència d'un pacte aparentment sòlid amb els ajuntaments de Catalunya per compartir la governança, la salut pública i un model sociosanitari, reforçat per una patronal sanitària municipalista, el Consorci Hospitalari de Catalunya -fundat el 1983 a Manresa sota l'aixopluc d'Ernest Lluch- que aplega a totes les forces polítiques, semblava blindar el consens del model i caminar junts dins les fragilitats inherents als canvis i els temps.

Tot això s'està trencant. Convergència i Unió en té prou amb un pacte pressupostari amb el PP? És una tria que supera salut i sanitat? Prefereix continuar deixant el PSC fora dels acords? El temps s'acaba. Els pressupostos del 2012 marcaran els propers anys, respondran moltes preguntes de les formulades.

Consolidaran un retrocés del sistema sanitari públic, que continuarà perdent qualitat i equitat i el lideratge del model, de la recerca, de la docència i de la capacitat de contribuir a generar riquesa i ocupació.

El Govern, el conseller de Salut, hauria de respondre ja moltes qüestions, per transparència, per si és possible restablir l'orgull i la confiança als ciutadans, professionals, gestors, entitats de provisió i partits polítics. Les qüestions bàsiques, al meu entendre, són:

-Pressupost Departament de Salut 2012-2014 i escenaris 2020.

-Pacte per l'accessibilitat urgent, preferent (1-3mesos) i ordinària (6 mesos), model d'enfortiment de la salut pública, atenció primària i comunitària i atenció a pacients crònics i concreció de l'alta complexitat.

-Continuar les reformes encaminades a descentralitzar, desconcentrar, desburocratitzar l'ICS sense perdre el sentit de l'empresa pública i els beneficis de processos centralitzats, que preveia la Llei ICS aprovada per unanimitat.

-Processos d'aliances estratègiques de les entitats de provisió pública en base territorial, coincidint amb la compra poblacional capitativa per regió i sector, utilitzant com la Central de Resultats i l'Agència d'Informació, Avaluació i Qualitat.

-Acord del model retributiu per professionals sanitaris i impulsos generalitzats de l'autonomia de gestió clínica.

-Lideratge polític de la docència, recerca i innovació biomèdica.

-Acord amb risc compartit a deu anys amb la indústria farmacèutica i de TICs i tecnologies mèdiques.

-Nou pla d'inversions 2012-2020 amb el seu pla de finançament.

-Transparentar i concretar el paper del sector privat assegurador (inclòs l'històric del sector de mútues de previsió social, privat assistencial, el capital risc i qualsevol relació amb el finançament o sector públic.

-Liderar amb els sectors empresarials i sindicals l'economia del sector salut com a font de generació de riquesa i ocupació sumant subsectors que poden convertir BCN-CAT amb una regió líder clúster Salut.

-Les retallades, les continues declaracions de promoció de les assegurances privades, de dubtes del dret a la salut i de la responsabilitat de les polítiques transversals de salut, els rumors fundats de privatització... necessitem plantejaments clars, concrets. Per ètica. Per moral col·lectiva.

Ha passat quasi un any i la desconfiança com un virus ha impregnat el sistema sanitari de Catalunya. No ens ho podem permetre. A la vida és pot canviar però hauria de ser per millorar.