La postguerra va ser una época de penúries, ningú en dubta. Un país devastat no tenia recursos per tirar endavant. Sense diners, el govern de Franco tenia dificultats per abastir els ciutadans d'aliments així com per subministrar les matèries primeres per aixecar la indústria. El franquisme va tenir clar de seguida quin era el pou d'on captar ingressos: el sector de l'hostaleria.

El primer director general de Turisme, Luis Antonio Bolín, va crear una "Póliza de turismo", una de les mesures més importants adoptades en aquest període, aprovada per Llei de 17 de juliol de 1946, i l'objectiu principal de la qual era nodrir de fons les necessitades arques de la mateixa Direcció General de Turisme, com recull un estudi turístic de Beatriz Correyero Ruiz.

Es tractava d'un segell que havien d'abonar tots els qui utilitzessin els allotjaments turístics, i la quantia de la qual depenia de la categoria dels establiments. Així la pòlissa per als que s'allotjaven en hotels de luxe i de primera classe era de tres pessetes; la de pensions de luxe, hotels de primera B i hotels de segona, de dos; i la d'hotels de tercera i pensions de primera, d'una pesseta. Anys després canviaria per convertir-se en un percentatge sobre la tarifa de l'allotjament. El Ministeri de Governació quedava autoritzat per imposar multes de 250 a 2.000 pessetes als hotelers infractors.

Durant els seus primers mesos de vigència la pòlissa va proporcionar importants beneficis. De fet, en el primer mes de la seva implantació -l'1 d'abril de 1947-, es van vendre un total de 238.146 pòlisses per import de 271.044 pessetes. No obstant això a finals d'aquest mateix any la recaptació havia descendit un 50%.

L'import de la taxa va augmentar per llei el 3 de desembre de 1953, que va entrar en vigor el 15 de març de 1954. Eren temps en què el turisme estranger creixia a un ritme molt baix, i el turisme interior es veia molt condicionat per la pobresa, la falta de carburants, l'escassetat d'automòbils. En aquells moments també eren molt pocs els allotajments perquè hi havia moltes dificultats per accedir al crèdit.

Aprofitant l'entrada de diners de la taxa turística, la Direcció General de Turisme va posar en marxa una sèrie de mesures destinades a obtenir el reconeixement internacional però també per promocionar la imatge de destí turístic, que es convertria en les bases del boom de visitants dels anys 60.

Una prova de la importància que el franquisme va donar al sector és que als anys 50 el pressupost de promoció turística era el triple que el que es va destinar als anys 70, quan ja s'havia consolidat com una indústria d'èxit.

Poc després, la banca americana obria l'aixeta dels primers préstecs al país i Espanya anava abandonat el seu estancament. Aquesta taxa es va convertir entre 1953 i 1962 en un indicador per avaluar la despesa en turisme, segons les categories d'allotjaments que s'utilitzaven.

Pocs anys després, la pòlissa va quedar integrada a l'Impost de Tràfic d'Empreses, el 1964 i extingida definitivament en desaparèixer aquest impost. Manuel Fraga, ministre d'Informació i Turisme, va ser l'encarregat de liquidar-la.

D'aquells primers diners de la taxa turística va sortir l'eslògan "Spain is different". Ara però és Catalunya qui recupera la seva particular "póliza de turismo" del franquisme.