Quan jo era un vailet, moltes vesprades d'hivern, mentre bufava la tramuntana, el meu avi Enric, pagès a l'hivern i pescador de sonsos a l'estiu, recollia els seus tres néts a la seva casa pairal de Sant Antoni i a la vora de la llar ens explicava contes i llegendes en aquella època molt populars al Baix Empordà. I una d'aquestes llegendes, de les més conegudes, es referia a un personatge molt popular i pintoresc en aquella època: un tal Robert de les cabres. Es tractava d'un pastor que havia tingut un bon ramat de boniques cabres, totes negres. I va resultar que al bon home un dia se li va antullar que les volia totes blanques, i, sense dubtar-ho ni un instant, va bescanviar-les amb la proporció de dues cabres negres per una de blanca i pocs dies més tard, en va tornar a canviar dues de blanques per una de negra, fins que es va quedar sense cap cabra blanca ni cap de negra. És a dir, va fer "el negoci d'en Robert de les cabres" una expressió molt popular a les nostres contrades.

I molt em temo que quelcom de semblant li passarà al Govern de la Generalitat si finalment consuma la insensatesa d'imposar la tan temuda com rebutjada taxa turística, ja que els diners que calculen que per aquest concepte recaptarien -entre vuitanta i cent milions d'euros, segons les previsions dels experts de la Conselleria de Finances-, no serien suficients ni tan sols per pagar les despeses que ocasionaria el fet de tractar de contrarestar les campanyes de tota mena i per tots el mitjans que contra Catalunya, com a destinació turística, la premsa i tota classe de mitjans d'informació de diferents països europeus orquestrarien, i àdhuc des de la caverna mediàtica anticatalana del mateix Estat espanyol, que, en un flagrant cas de competència deslleial, aprofitarien l'oportunitat per oferir sol i platges espanyoles com a alternativa a la nostra oferta, la qual cosa els resultaria relativament fàcil atesa la favorable situació en què els situaria la rèmora que per a l'hostaleria catalana - i la gironina entre ella- representaria haver de cobrar la taxa turística als seus clients.

Al mateix temps, caldria recordar als responsables del nostre turisme, que ja fa temps que Catalunya no gaudeix del monopoli de l'oferta de sol i platja a preus competitius. Si bé és ben cert que fa ja alguns anys, malgrat que de sol i platja n'hi havia a tots els indrets de la Mediterrània, nosaltres érem l'única oferta que tenia una planta hotelera capaç d'absorbir tota la demanda del mercat d'aquell moment. Lloret sol tenia més hotels que tot Grècia. Actualment, la situació és molt una altra. Aquests països s'han fornit de moderns equipaments i infraestructures turístiques de tota mena i d'alt estànding. Això sense comptar que a la competència dels països del nostre entorn geogràfic s'hi han afegit països del Carib i altres destinacions exòtiques gràcies a les facilitats que per als viatges transoceànics ofereixen les companyies aeris de baix cost. En conseqüència, tenim vertadera i ferotge competència en sol i platja per tot el món. Dons, compte, senyors del Govern! Bromes amb les coses de menjar, només les justes; els experiments, a casa i amb gasosa!

D'altra part, a la pràctica, aquesta taxa només la pagaríem tots els catalans que utilitzéssim serveis hotelers del Principat, i uns quants espanyols -els pocs que, tal vegada, vindrien-. I no només quan féssim turisme, sinó també quan viatgéssim per altres raons diverses com per exemple els agents comercials i altres professionals quan van per feina. Mentrestant, els vertaders turistes no la pagarien mai perquè ja s'ocuparien els majoristes de viatge d'exigir que la taxa l'absorbissin els hotelers catalans mitjançant amenaces de desviar els fluxos de clients cap a altres destinacions, tal com ja varen fer a ses Illes Balears l'any 2001.

Però, malgrat tot, el súmmum dels despropòsits en tot aquest afer es dóna en el fet que aeroport de l'Alguaire -que és el de Lleida i dels Pirineus catalans- i que està pagat amb diners procedents, almenys en bona part, dels nostres impostos, serveixi únicament per fer venir esquiadors anglesos que omplen els hotels andorrans i dels Pirineus aragonesos, i que mai pagaran cap mena de taxa, mentre romandran buits els hotels catalans de l'indret que estarien castigats pel Govern propi amb la grotesca taxa. D'aquesta tan esperpèntica com kafkiana situació és amb la qual la Generalitat de Catalunya finança l'aeroport de Lleida i els països veïns, que són els que en treuen el profit. El meu avi, vell i sorneguer pagès de l'Empordà, segur que en diria que equival a ser cornut i pagar el beure.

En definitiva, si es consuma aquest mal encert, Catalunya pot deixar de ser la primera potència turística de l'Estat espanyol i la segona d'Europa, per passar a ser una de les últimes. És això el que pretenen aquesta gent que ens governa? Emular en Robert de les cabres i acabar amb el poc que queda de la malmesa indústria hotelera familiar catalana? Si vertaderament és això el que pretenen, i sembla ser que sí, han escollit el camí més adequat...i el més curt.