JOSEP LÓPEZ DE LERMA
L'any 2003, en la meva condició de vicepresident del Congrés dels Diputats encarregat de les relacions amb el Bundestag o Parlament Federal d'Alemanya, vaig encapçalar una delegació de parlamentaris espanyols que cap a Berlín ens vàrem desplaçar. Recordo que la integraven, entre d'altres, en Joan Puigcercós, que més tard seria secretari general d'ERC i conseller de la Generalitat de Catalunya, i Fernando Aguilar, ministre en el primer govern del president Rodríguez Zapatero. A la capital de la república alemanya, ens vàrem entrevistar amb ministres del govern federal i amb els presidents dels grups parlamentaris. Tots ells, com si abans ho haguessin assajat, ens varen educadament esbroncar pel mal ús que feia Espanya, així com també Grècia, Itàlia i Portugal, dels fons comunitaris. "Vostès tenen més i millors carreteres que nosaltres i més i millors equipaments públics de tota mena que no pas nosaltres -ens varen etzibar-, però no han invertit ni un euro a crear fonts de riquesa per a quan arribi el moment d'orientar els ajuts europeus cap a països de l'antiga URSS, que són els que a nosaltres ens interessen per considerar-los prioritaris". Qui més o qui menys tenia casa a la costa mediterrània espanyola, litoral gironí inclòs, i coneixia abastament el que deia. De retorn cap a Madrid, la il·luminació de ciutats i pobles catalans i valencians vista des de l'avió contrastava d'allò més amb la gairebé penombra en què els berlinesos vivien les seves nits. Escandalós. Un sopar a la residència de l'ambaixador Joachin Bitterlich, acompanyats d'Ana Palacio, més tard ministre d'Afers Exteriors amb el president José María Aznar, se'm confirmaria que Alemanya estava farta dels països del sud d'Europa i de com malgastaven els diners que els alemanys aportaven als fons europeus per anivellar rendes. Aleshores es parlava, recordin, de l'Europa de les dues velocitats.
És en aquest context històric que entenc l'actitud de la cancellera Angela Merkel respecte dels països del sud de la primigènia Unió Europea, tots ells membres del "club de l'euro" ni que sigui fent trampes en la seva comptabilitat estatal, com així provat ha estat. El nostre problema respecte dels alemanys és que no es fien de ?nosaltres. Es troben a gust aquí a l'hora de prendre el sol i beure cervesa, però ens tenen per putifeiners, mentiders i vividors. Molta siesta i poca feina. Zero en ganes de treballar i un altre zero en competitivitat. Molts zeros en l'àmbit de la seriositat i del rigor. I molta galta a l'hora d'endeutar-nos pels segles dels segles. I els alemanys, i això venia de lluny, com he relatat, han dit prou a tanta impúdica subvenció i estan disposats no només a retornar al discurs de "l'Europa de les dues velocitats", sinó a trencar, si cal, la moneda única, que a fi de comptes és la seva, el marc alemany de tota la vida, sobre el que dormen no pocs governants. És aquí i és per això d'on sorgeixen tantes veus favorables a confrontar l'actual crisi econòmica amb la necessitat de més Europa. Aquest discurs no el subscrivim només uns quants europeus i així ho venim fent des de molt abans que l'actual tsunami econòmic i financer ens arribés, sinó que el predica el president Barack Obama, el qual culpa la Unió Europea de tots els mals que pateix l'economia mundial inclosa l'americana.
La setmana passada, a La Fontana d'Or i en el decurs del cicle de conferències que organitza la Fundació Catalunya Europa, el professor Antoni Castells, antic conseller d'Economia i Finances de la Generalitat, va apostar, també, per la unitat política d'Europa. Una unitat de debò, s'entén, que compren govern i parlament autèntics, sobirans, i no pas, com ara, una falsa unitat fonamentada en la intergovernabilitat entre estats membres que no porta enlloc més enllà, per descomptat, d'evocar aquell acudit de Henry Kissinger quan preguntava als seus col·laboradors si algú tenia a la seva agenda el telèfon d'Europa. En Castells féu diana quan va recordar que mai no hi ha hagut cap moneda sense existència d'Estat. Aquí tenim moneda, que es qualifica d'"única", i una immensa tropa d'estats en minúscula temorosos de perdre les qualitats tradicionals de l'estat-nació que Amèrica va llançar al mar fa alguns segles per alliberar-se de morts inútils; morts, clar, en el sentit mariner del terme. Aquí cadascú vol ser amo de casa seva ni que sigui en el decrèpit camí que els estats europeus han triat a la catalana manera: Fer veure que són algú, quan no som ningú.
Les immediates eleccions presidencials franceses i les posteriors eleccions legislatives alemanyes no ajudaran en res a donar una imatge -ni que sigui estètica- d'unitat europea, però com té dir de forma reiterada Diari de Girona, com va dir l'altre dia el professor Castells i com ara manté el president Mariano Rajoy, la millor medicina contra el dèficit dels estats és créixer econòmicament i l'austeritat que ens imposa Alemanya, fins a intervenir en aquests moments l'economia grega, no és la millor solució. S'estan aturant les màquines productives mentre els mercants financers van a la seva, aprofitant-se que a Europa ningú no mana, i així es condemna en tota regla a recórrer en sentit invers el camí fet des de la creació de l'euro quan, en expressió de l'antic conseller Castells, "la lluita contra el dèficit només es pot fer amb esperit de córrer una marató i no pas sota el guiatge d'un esprint". En Rajoy demana temps per flexibilitzar el ritme d'ajustament del dèficit i tant de bo ho aconsegueixi atès que la recessió econòmica ens envolta com el mar ho fa respecte d'una illa. Ajustar pressupostos i retornar deute, sí; però alhora deixar oxigen per reactivar l'economia. 5,5 milions d'aturats en fase orientada a arribar als 6 milions abans de l'estiu és un bomba de rellotgeria que pot fer esclatar la nostra societat.
IMPRIMIR PÁGINA »
AUMENTAR TEXTO »
REDUCIR TEXTO »
