Entre la sang sobiranista i la realitat impertorbable

L'articulista reflexiona sobre la posició "sobiranista" de CiU a Girona

JOSEP LÓPEZ DE LERMA Disculpin el barbarisme "sobiranista". Tot i que sovint es troba en els mitjans escrits i en els mitjans audiovisuals, l'Institut d'Estudis Catalans encara no el té recollit en el seu diccionari i, per tant, no el reconeix com a paraula catalana. Malgrat això, que Déu n'hi do!, alguns es declararen "sobinaristes" i menys que alguns el volen incloure en el seu catecisme de partit. Tots ells, com si es tractés d'un replà superior al de catalanista i al de nacionalista català i tots ells amb el calculat propòsit de no proclamar-se, encara, independentistes; és a dir, favorables a la independència de Catalunya respecte d'Espanya, també anomenada "Estat", en un vulgarot intent d'estalviar-se el nom propi d'aquest, no fos cas que en situació de pecat patriota entressin.

Serveixi aquest pròleg per entrar en el nucli indissociable de l'article d'avui: Com posar-se al llit amb el PP, fornicar políticament amb ell, mantenir el parer que és lleig amb ganes i enaltir la mentida que a més, ni tan sols se'l coneix. Sobretot, mantenir (atiant-lo) el foc del fet que és un partit espanyolista i centralista, enemic acèrrim de Catalunya, poc o gens democràtic, hereu del franquisme i autor material de l'esquilada del vigent Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Per exemple, com proclamar-se independentista i mantenir la cadira d'alcalde gràcies als vots que generosament li atorga el PP en qüestió tan vital per a tota ciutat o poble com és l'aprovació del pressupost del seu Ajuntament. Cas de Girona, sense oblidar d'altres municipis que "enrotllats" es troben amb els populars deixant dit, però, que d'estimar-los, res de res.

Vaig advertir en període electoral municipal que Girona, posem per cas, podia arribar a tenir un govern inestable. Ho vaig dir basant-me en els suggeriments de pactes postelectorals vinguts des de la capçalera de CiU, que jo considerava incongruents respecte de la ubicació sociopolítica de la federació i respecte també dels ideals dels dos partits que la integren, com també basant-me en la meva flaire, sempre subjectiva, en relació a què podien dir les urnes. Els resultats varen confirmar el meu pronòstic de manca inicial de majoria estable, l'aritmètica va fer impossible acords contra natura i, tot seguit, he seguit dient fins avui que la minoria governamental, voluntats al marge, que les conec i reconec, ni podia amb el dia a dia de la ciutat ni menys assenyalava nous horitzons a assolir.

Més aviat, i ho dic amb tristor, ha orientat la seva tasca a enderrocar en la millor tradició d'aquest país: Sempre s'ha de començar de zero i, si és possible, instal·lant a l'infern a tots aquells que ens han precedit. La creació d'una superestructura de voluntariat polític ben pagat anomenat "càrrec de confiança" tindrà tota la legalitat que es vulgui, però no nega, ans al contrari, subratlla, que la minoria majoritària no dóna a l'abast i que necessita externs. La truita feta a partir de les urnes té el seu cost econòmic, més aviat alt, atès l'estat dels originaris ous. Lamentable.
Amb retard respecte d'allò que manen les lleis, però sense cap sorpresa donat que arribar tard és la constant del canvi anunciat i semiproduït, s'està ara mateix en tràmit d'aprovació definitiva dels pressupostos municipals. Enlairada l'estelada en seu que consta en el registre d'immobles de l'Ajuntament, enlairada la bandera catalana a "l'expansionista manera Trillo-Figueroa" al bell mig de la plaça de Catalunya i aprovada indegudament la incorporació de la tantes vegades immortal Girona a l'associació de municipis pro-independència, a l'hora de la veritat, és a dir, quan l'efervescència deixa pas a la racionalitat, CIU pacta amb el PP i forma majoria per aprovar els pressupostos, com abans les ordenances fiscals i d'altres, i la bona noia de la Concepció Veray fa de salvavides de l'alcalde Carles Puigdemont sense gairebé intercanvi de favors. Res a dir.

Cadascú és molt lliure de pactar i d'acordar el que vulgui amb qui vulgui, però, clar, la sang sobiranista, gairebé sempre en ebullició, baixa la seva qualitat cada vegada que troba davant seu una realitat impertorbable: Ser minoria i voler conservar la cadira té el preu de la contradicció intel·lectual. Sempre he dit que res millor que uns pressupostos per fer aterrar els somiatruites sobre el dur asfalt que conformen un munt de necessitats enfrontades amb l'escassetat de diners. Raó i follia mai casen, haurà conclòs amb encert l'alcalde Puigdemont, desitjo. Alguns ja ho sabíem i per això vaig escriure el que vaig publicar el dia abans de la jornada electoral municipal última. Resseguint aquelles poques ratlles s'expliquen no poques coses.

La qüestió ara no és saber amb qui comptes per rebutjar les al·legacions que contra el projecte de pressupostos tenen anunciades els altres grups polítics presents en el Consistori gironí, sinó saber si es tria entre l'"anar fent", pactant un dia amb l'àngel i el següent amb el dimoni, que en això consisteix l'anomenada "geometria variable", o, com el PP suggerit té a l'alcalde Xavier Trias pel que fa a Barcelona, es treballa en la recerca d'un pacte estable que, agilitzant les coses, atorgui eficiència al govern municipal. En un exercici de realisme, l'alcalde barceloní declarat té que "no m'il·lusiona estar en minoria" i que "si em plantegen un acord estable i seriós, no diré que no". La gran diferència entre Trias i Puigdemont és que el primer mai no s'ha declarat ni sobiranista ni independentista ni se l'ha vist amb l'estelada.

Des de la seva única confessió de ser un socialdemòcrata, no pot tenir un infart cerebral per creuament de cables si arriba a un acord amb els populars per donar un govern sòlid i estable a Barcelona. No és el cas de l'alcalde Puigdemont, com prou conegut és, però aquesta és la patata calenta: Per mantenir les essències que personals són, cal sotmetre Girona a una provisionalitat que només inestabilitat política donarà amb el resultat d'aturar-ho gairebé tot sense resoldre gairebé res? Entre les tres opcions possibles -governar en solitària minoria, governar amb el PP o governar amb el PSC-, CIU va optar per la primera, donant com a resultat que, excepció feta de volada de coloms i subtileses cromàtiques, el "nasciturus" promès, "el canvi", encara no hagi vist la llum. Passarem els quatre anys tancats en el garatge essencialista o donarem pas al pragmatisme que acompanya tota acció política?