CL'inversemblant amagatall de droga que Cannavagio tenia a la zona de Cala Morisca L'entrada del zulo de Jacques Cannavagio, que quedava camuflada amb una trampeta i sorra al damunt.L'electrogen que subministrava energia a tot l'amagatall i paquets de droga al fons. Un dels túnels amb les vies que servien per transportar la droga amb una vagoneta des de la platja.
Imatge de la idíl·lica cala Morisca, que està perduda entre Tossa de Mar i Lloret de Mar.
La urbanització de Cala Morisca, on s'haurien de fer canvis en les amplades dels carrers i serveis per evitar la degradació.
ala Morisca, una petita i idíl·lica platja perduda entre Tossa i Lloret de Mar, envoltada de vegetació i el tradicional paisatge de la Costa Brava, ha estat i continua essent l'escenari d'una història fascinant. Una d'aquelles històries de pel·lícula, iniciada fa poc menys de 30 anys, que podria ser la base argumental d'un bon guió de Hollywood o el fil de qualsevol best seller. Aquest petit indret, encara verge, va saltar a les prime?res pàgines dels diaris el juliol del 1988 quan la policia hi va descobrir més de 15 tones d'haixix en un sofisticat amagatall de droga que el cors Jacques Antoine Cannavagio tenia al subsòl del paratge. Va ser considerat el comís més important d'Europa fins llavors.
L'amagatall, segons relaten les cròniques de l'època, era extremadament sofisticat. Constava de dos túnels, un de cinquanta metres i un altre de quaranta, que comunicaven el magatzem clandestí amb la platja. L'haixix arribava a la costa amb un iot procedent del nord d'Àfrica (Líban), es transportava des de la platja fins el magatzem i allà es traslladava amb una vagoneta sobre rails i amb una cinta mecànica fins la zona on es conservava. Des d'allà, la droga sortia per una trampeta que hi havia a l'exterior, camuflada amb sorra, on es carregaven els camions que portarien el material fins al destí final, que era majoritàriament Holanda, però també Alemanya, Anglaterra o França, segons els diaris del moment. El cau, a més, disposava d'un grup electrogen que subministrava l'energia necessària per fer funcionar un equip d'aire condicionat, tot el sistema d'enllumenat interior i el motor de la vagoneta. La construcció de l'amagatall es va valorar en més de 100 milions de pessetes i segons les declaracions dels implicats en el judici s'havia començat a construir el 1986. A banda de les 15 tones del cau, es van trobar 1.800 quilos més de droga en una masia de Maçanet de la Selva.
L'operació va acabar amb la detenció de Cannavagio i nou persones més, que van acabar sent condemnats. L'Ajuntament de Lloret, a més, poc temps després del descobriment va enderrocar amb excavadores els túnels i el magatzem clandestí. Cannavagio, que era considerat el cap de la banda, en el moment de la detenció tenia uns 50 anys i estava reclamat per la justícia francesa. S'havia dedicat al tràfic d'armes i d'haixix al sud de França i al sud d'Itàlia, però des de feia uns anys residia a l'Escala, on tenia una mansió i una pizzeria, que havien estat objecte de diversos atemptats amb explosius.
"No sóc un narcotraficant. Sóc un contrabandista i n'estic molt orgullós, de ser-ho", va declarar Cannavagio en el judici, on va assegurar que ell no era el cap de la banda, que aquesta no existia i que simplement desembarcaven la droga per un treball. Cannavagio, finalment, va ser condemnat a 18 anys de presó i a una multa de 4.100 milions de pessetes. Posteriorment, però, el juny de 1997, quan només feia uns mesos que era en llibertat, la policia el va tornar a detenir, en ser enxampat amb sis tones d'haixix a Martorell. Va sortir cap a l'any 2000.
Conflicte amb l'Ajuntament
La història de la cala, però, va continuar, en iniciar-se un estira i arronsa entre l'Ajuntament i la família Cannavagio, propietària de 282.000 metres quadrats a la zona. Aquest episodi paral·lel va començar el juny de 1997, quan l'Ajuntament de Tossa va passar a ser propietari de la finca de Cannavagio, després d'un procés d'embargament per un deute de 30 milions de pessetes (180.000 euros) d'aquest en contribucions des de 1985. Llavors el consistori va iniciar un procés per vendre la finca i intentar permetre la urbanització d'una part i la protecció de la majoria. La venda, però, va aixecar l'oposició de diferents grups municipals i entitats de veïns.
Així, doncs, el consistori va rebre tres propostes de promotors per urbanitzar, entre les quals n'hi havia una que tenia en compte fer un hotel ecològic. Finalment, es va aprovar un pla parcial, tot i que posteriorment ha estat matisat per una sentència del TSJC rebaixant el nombre d'habitatges. I els canvis de protecció han estat nombrosos.
El procés, però, va fer un canvi radical, quan el 2001, a través d'un contenciós, i el 2002, el TSJC, van sentenciar que la finca havia de retornar a mans de Cannavagio en anul·lar l'embargament fet per l'Ajuntament perquè les notificacions s'havien fet incorrectament. Des de llavors, doncs, la finca és propietat de la societat Morisca SA de l'exdona de Cannavagio, Jacqueline Bachevillier. I els contenciosos han continuat. Però, ara, amb el conveni que vol signar l'Ajuntament pel qual s'autoritzarà fer un hotel, Bachevillier es comprometria a retirar els contenciosos que encara té i pels quals demanaria diversos milions d'euros pels successius canvis de qualificació de les seves finques. Caldrà se?guir com acaba la fascinant història de cala Morisca, si acaba.
