Avui, dia 9 de maig, se celebra el Dia d'Europa, una jornada instituïda per recordar la declaració del ministre francès d'Afers Exteriors, Robert Schuman, que a instàncies de Jean Monnet va proposar el 9 de maig de 1950 als països europeus que s'havien enfrontat en les dues guerres mundials gestionar de manera comuna els seus recursos de carbó i acer, en una organització oberta a altres Estats europeus que ho desitgessin.
Aquesta proposta, coneguda com a "declaració Schuman", està considerada com l'acte de naixement de la futura Unió Europea (UE). Sis països van respondre a aquesta crida, posant les bases d'una unitat europea que es caracteritza per una bandera, un himne, una moneda única (l'euro), un lema ("Unitat en la diversitat") i les institucions polítiques i econòmiques comunes actuals.
En aquest context general, el Dia d'Europa vol fomentar l'apropament als ciutadans de les idees europeistes, malgrat el principal problema que existeix avui: la crisi del deute en la zona euro s'ha convertit en una crisi de la construcció europea. Una Europa en fase de turbulències que, segons els experts, obliga a posar en marxa una nova Europa.
De totes maneres, la realitat europea és prou important per descartar que es troba en una situació sense sortida. La UE és una unió política i econòmica composta per 27 Estats membres nascuda el 7 de febrer de 1992 per la signatura del Tractat de Maastricht. Amb una població total de quasi 500 milions de persones, l'antiga Comunitat Europea és la primera potencia econòmica mundial i genera el 25% del PIB del planeta.
Es tracta, per tant, d'una jornada que no afecta només els ciutadans dels països fundadors, sinó tots els habitants dels actuals Estats membres, perquè cada país que escull democràticament adherir-se a la Unió Europea es compromet a respectar els objectius de pau, progrés social, desenvolupament econòmic i solidaritat, objectius que ja estaven clars en la declaració del 9 de maig de 1950, quan es va començar a fer realitat el vell somni d'unir el continent europeu.
Aquest somni havia estat present en la història d'Europa durant molts segles, però fins aquesta data de 1950 s'havia desenvolupat sense regles ni institucionals, no anant més enllà la simple i fràgil cooperació entre Estats.
De totes maneres, estem davant d'una construcció relativament fràgil, perquè com tota obra humana d'envergadura la integració d'Europa no es pot construir ni en un dia ni en alguns decennis. Es tracta de fer una Europa que respecti la llibertat i identitat dels seus pobles, però aplicant un principi fonamental: treballant conjuntament es poden aconseguir més fites que anant per separat.
Agricultura
Tenint en compte tot això, crec que és convenient reflexionar en el dia d'avui sobre una de les més importants polítiques europees, la Política Agrària Comuna, la PAC, que compleix aquest any el seu 50è aniversari. Una PAC que l'any 2011 va absorbir el 42% del pressupost comunitari i que ara afronta una reforma decisiva, que s'haurà d'aplicar l'1 de gener de 2014. Una nova PAC que ha de garantir l'alimentació de l'àmplia població comunitària i assegurar unes rendes mínimes als productors agraris.
Juntament amb la crisi del deute, que ha provocat greus problemes comunitaris, la reforma de la PAC és decisiva per a les perspectives d'unitat en un futur immediat, ja que s'ha plantejat amb l'horitzó del 2020 com a punt de referència.
Com se sap, les propostes de reforma de la PAC han provocat un rebuig generalitzat, sobretot en els Estats del Mediterrani, ja que afavoreix l'agricultura del nord d'Europa i margina l'agricultura dels països del Mare Nostrum. Catalunya va aprovar, amb consens de les forces polítiques i dels representants del sector, una posició comuna molt crítica, que ha estat explicada a bastament a Madrid i Brussel·les.
La PAC es va posar en marxa ?l'any 1962, encara que ja figurava en el Tractat de Roma de 1957. Després dels molts anys de guerra en el segle XX, el seu objectiu principal va ser assegurar l'autosuficiència alimentària de la Comunitat Europea. Però no només es va aconseguir aquesta fita, sinó que es va anar molt més enllà, convertint la UE en una potència agrícola mundial, competint directament amb els Estats Units.
Però els desequilibris van aparèixer ben aviat, i des de principis dels anys 90 s'està parlant d'una reforma en profunditat de la PAC. Es tracta, sens dubte, d'un repte molt important, perquè aquest reforma pot incidir d'una manera directa en la resolució de tots els entrebancs a la unitat europea derivats de la crisi del deute.
Un altre problema pendent és la reforma de la Política Pesquera Comuna (PPC). Com en el cas de la PAC, a Catalunya hi ha un consens, assolit en el si del Consell de Pesca després de moltes reunions amb el sector, sobre la proposta formulada per Brussel·les. El Govern i aquest sector pesquer no troben acceptable la proposta de nova política, ja que perjudica els interessos catalans i la seva aplicació tindria conseqüències molt negatives.
Ens trobem, doncs, en un moment decisiu en què estan en joc moltes coses. Per la qual cosa, en un dia com el d'avui seria bo que tots els ciutadans de la UE meditessin sobre el camí fet fins ara i el que queda per fer. La vella idea d'una Europa unida resulta molt vàlida per a molta gent, entre els quals em vull incloure, però cal treballar a fons perquè aquell desig històric no es converteixi, a causa de la intervenció humana, en un malson.
El 9 de maig ha esdevingut un símbol europeu que, igual que la bandera, l'himne i la moneda única i les institucions, identifica la UE com a entitat política. Per tant, és una data que s'ha d'interpretar com una veritable Festa d'Europa. Aquest caràcter festiu ha d'impregnar l'esperit d'aquesta commemoració. Però no podem oblidar una realitat innegable: el procés d'unitat europea és una via plena de dificultats que, entre tots, hem d'intentar superar.
