Que ningú no s'equivoqui: Els francesos, com els grecs, i abans els espanyols, han votat "en contra de..." en comptes de fer-ho "a favor de...". Majoritàriament, s'entén, perquè sempre existirà el vot ideològic que es reitera en benefici de determinada opció política, com també s'ha donat una abstenció crítica respecte de tothom. Però, tanmateix, ja fa uns quants anys que la regla dominant a Europa és la de fer fora qui mana sense importar el partit polític que li ha vingut atorgant la seva confiança en virtut, sempre, de la voluntat anteriorment expressada a les urnes. Pel que fa a casa, sigui a Catalunya o sigui a Espanya, aquesta quotidianitat electoral també s'ha donat, amb alguna excepció més aritmètica que política, com és el cas d'Andalusia, i també s'apunta en el degoteig d'adhesions retirades que mereixen el PP o CIU, segons que diuen els baròmetres del CIS. El paradigma establert pel l'italià Giulio Andreotti - ser govern gasta, però més gasta ser oposició- se'ns escola per les clavegueres del present per les ànsies del poble de trobar una espurna d'esperança en el fosc túnel sense fi on es troba.

No sé què podrà fer el president François Hollande davant l'altiva cancellera Angela Merkel i la seva guàrdia pretoriana, els assessors neoliberals guardians de l'ortodòxia economicista de posar a zero el rellotge de l'endeutament i els mitjans de comunicació alemanys, desitjosos, tots ells, de retornar al seu país el poder que tingueren durant les dues últimes guerres mundials, ni que sigui en forma d'euro i no pas de carros de combat. Ho ignoro; i, per tant, no sé de l'"efecte Hollande" atès que tampoc França té el dipòsit tan net com ple per substituir el binomi "Merkozy" per una alternativa més plural, pel que fa a estats o països que conjuguin austeritat i creixement, que almenys per a mi és l'única fórmula possible per sortir-nos, tots, de l'atzucac en què ens trobem. Tanmateix, es fa necessari i urgent la construcció d'una alternativa econòmicament viable, políticament enèrgica i socialment comprensible que, autoimposant-se deures en l'àmbit de la despesa de les administracions públiques i desterrant el "gratis total" no sacrifiqui el creixement econòmic i la corresponent creació de llocs de treball a l'altar del "dèficit zero" per a demà mateix. Si els nord-americans paguen el seu deute en la mesura que poden, portant a terme, això sí, una política d'austeritat en la despesa i de no creació de nou dèficit pressupostari, i van creixent econòmicament, ¿Per què caram no podem fer-ho nosaltres?

Vaig dir fa unes setmanes, en aquestes mateixes pàgines, que Espanya ha perdut credibilitat. Les "botifarres" de Cristina Fernández de Kirchner i d'Evo Morales, dos impresentables en societat, s'han produït per la feblesa espanyola, que només ha aconseguit d'Europa i d'EEUU uns pocs cops a l'espatlla i alguna acomplexada declaració d'intencions que aquí s'han traduït erròniament per actes de solidaritat creient-se, el Govern central, que administra un imperi, quan gestiona una ruïna. La victòria d'Hollande, celebrada en la intimitat per la meitat o més dels ministres espanyols del PP, no sembla animar ni Mario Monti ni tampoc Mariano Rajoy a marcar distàncies respecte dels dictats de Berlín i recollir-se franciscanament a l'Elisi tot empenyent una nova manera de fer que no mati la mateixa mort.

Diguem-ho clar ni que sigui en to reiteratiu respecte d'altres vegades: Se'ns està esquerdant la denominada "classe mitjana" que cap avall va sense esperança de trobar replà on aturar-se, el 25% d'atur també ens diu que la metodologia que s'aplica a l'economia algun defecte important té, el talent surt del país sense ganes de retornar-hi, i, per tant, l'"ascensor social", aquell que donava oxigenació a la societat sota les exigències de responsabilitat, esforç i treball ben fet, es troba aturat en disposició de baixar, baixar i baixar. Qui vegi en el no pagament de les autopistes un grup d'inconformistes s'equivoca de ple: És l'escuma (que va a més) de l'empreyament difús i multidireccional existent en el si de la nostra societat. Poca broma.

Observin què ha passat i està passant al nostre entorn europeu: Des de la desconfiança vers els actors polítics, s'aixeca la dictadura de les minories que ni fan ni deixen fer, cas de Grècia i també d'Holanda, o, alternativament, sorgeixen o s'enforteixen forces polítiques i socials antisistema, algunes de signe nazista o comunista desacomplexat, com palesat ha quedat a Grècia, i que també pot succeir a Holanda d'aquí a unes setmanes, o ja s'han comptabilitzat en algunes regions italianes o alemanyes.

A França mateix, per més que el canvi ho hagi mig tapat, l'ultradreta de la Marina Le Pen, de naturalesa fascistoide, li ha fet un escac i gairebé mat a uns i altres, principalment als centristes, fins tutejar, ara mateix, el centredreta de cara a les imminents legislatives. Per si aquests no fossin suficients icebergs del que s'està coent en una societat maltractada i sense horitzó, els suïcidis d'empresaris estan a l'ordre del dia a nombrosos països, i és que els discursos de la resignació i de la fatalitat no porten enlloc, excepció feta de l'anomenada llei de Murphy que ve a dir que tot allò que va malament tendeix a empitjorar, com ara mateix li passa a Bankia, la gran gesta bancària del PP de Madrid i de València que entre tots pagarem fent bo allò de si robes uns quants milers d'euros a l'Estat tens un problema, però si li fots la cartera, el problema el té ell.

Tot, enmig d'una miserable impunitat.