Ja saben, benvolguts lectors, que no sóc partidari del desdoblament de la N-II perquè no trobo lògica la despesa que significa la transformació en autovia gratuïta d'una carretera que corre paral·lela a una autopista de peatge. Si tinguéssim un altre model d'organització políticoadministrativa i els fons d'inversió no estiguessin sectoritzats per administracions, els diners que hom vol que l'Estat malbarati, segons el meu punt de vista en aquesta solució viària, jo els destinaria a dotar-nos d'altres serveis potser més peremptoris com, per exemple, la construcció d'un nou Trueta.

Però no: aquí cadascun marca el seu territori i tant li fa si hi ha excessos en segons què (Girona no va demanar mai el soterrament del tren) i deficiències en segons com i així acabem anant amb una sabata i una espardenya.

El nou accident al cinturó de ronda de Figueres (una obra de la qual la capital empordanesa pot tenir la satisfacció d'haver disposat d'ella molt abans que Girona capital i altres viles de major importància), més enllà dels errors del factors humans, (que diu la crònica del DdG que sembla que no es va respectar un "cediu el pas" però, a quina velocitat circulaven els camions que donaren els cops per no poder evitar-los?), torna posar de manifest que el ministeri continua fent el Don Tancredo, o com el "perro del hortelano" que ni menjava ni deixava menjar, i entre l'espasa de les reclamacions i la paret de les dificultats econòmiques es mostra incapaç de donar una solució que eviti o pel cap baix redueixi aquesta constant sagnia.

Ho de dit moltes vegades: M'escapo de manera constant de Figueres cap al nord a Perpinyà (la malaguanyada "catalana" gràcies als independentistes de l'època: no se n'aprendrà mai) i cap al sud, a Girona, quan sento la nostàlgia de les pujades i baixades dels carrerons toledans. Bé; doncs si per la N-II la circulació de camions de llarg recorregut és una constant i acabes amb la pell de gallina només de veure que un d'aquests monstres se t'apropa, creuar l'Albera per la "départementale" si no tens pressa, encara que en pitjor estat global que la nacional espanyola (excepte en els accessos que, a diferència de la nostra, tots disposen de les zones d'espera i d'incorporació) es quasi un gaudi perquè només abandonar La Jonquera tots els camions són obligats a prendre, tant sí com no, l'"autoroute" i pagar, pel cap baix fins a Perpinyà nord.

Però, pel que sembla, encara vivim amb la supèrbia de superar l'Estat francès i així, si a casa seva, com arreu del món, no coincideixen en trajecte una autopista i una autovia, a Espanya sí. D'aquesta manera, "En attendant Godot", els ciutadans anem pagant amb vides el resultat de la prepotència d'uns i la ineficàcia i la indecisió dels altres.