Espanya és, juntament amb Eslovàquia, un dels pocs estats de la Unió Europea que deixa en mans dels propis ajuntaments com es retribueix als regidors. La resta d'Estat de la Unió Europea tenen una normativa d'aplicació per tot els municipis on es concreta quins són els límits a cobrar per cada representant públic. Un estudi del Consell de Municipis i Regions d'Europa, de 2010, ja posava de relleu que el criteri més comú és l'ús del salari mitjà del país com a barem per establir quina compensació es dona als càrrecs electes.

La decisió del president del Govern, Mariano Rajoy (PP), de reduir un 30% el nombre de regidors dels 8.000 municipis d'Espanya és una de les més sorprenents per regular l'administració local arran de la crisi. Espanya compta amb 60.000 representants municipals, i l'objectiu del Partit Popular és rebaixar-los fins els 40.000 edils.

Encara que el mètode de Rajoy és un exotisme propi, no s'escapa de la tendència general. Durant el "Seminari sobre les reformes de les estructures locals i regionals a Europa", que es va celebrar l'1 d'octubre de 2008 a Copenhaguen, ja s'advertia que a Europa les autoritats locals estan subjectes a pressions de finançament i de població cada vegada més grans per produir més serveis de manera més continuada i, a la vegada, els governs centrals els intervenen cada cop més, sense buscar el diàleg.

La mesura més popular a la UE ha estat la reducció de la mida dels municipis. Però intentar equilibrar l'eficiència, la democràcia i la identitat territorial condueix a un dilema si es vol afrontar la fusió dels municipis. "Dos exemples ? il·lustren aquest dilema: França i el Regne Unit. Una població similar (més de 60 milions d'habitants), França compta amb més de 36.000 municipis, i el Regne Unit només 450", se cita a les conclusions del seminari sobre ens locals. A França, el nombre de regidors depèn de la grandària de la comuna: de 27 a 69 consellers per les ciutats de més de 300.000 habitants. París, Lió i Marsella són l'excepció amb 163, 101 i 73 consellers respectivament. A més del consell municipal, aquestes tres ciutats tenen consells a cada districte. Al Regne Unit han optat per l'eficàcia i els municipis han quedat reduïts a la mínima expressió.

A mig camí entre el model francès i el britànic, hi ha Finlàndia. La recent reforma del sistema polític local promou les fusions de municipis i mancomunitats. Les corporacions locals poden unir-se si així ho desitgen i es beneficien dels subsidis estatals, però els municipis de menys de 20.000 habitants es veuen obligats a agrupar departaments per reduir la despesa.

Dinamarca il·lustra la nova situació a través de la seva recent reforma per reduir el nombre de municipis (de 239 a 98). La reforma va enfortir en certa manera les autoritats locals, però a la llarga en gran mesura a través de decisions imposades pel Govern central i l'excessiu èmfasi en l'eficiència s'ha acabat dilapidant. La democràcia local ha estat completament ignorada en el procés, i el Parlament és lliure d'actuar d'una manera exagerada en els problemes locals que no són de la seva competència.

Les retribucions són precisament unes de les qüestions més importants que es regulen des dels Estats i és una de les novetats que vol incorporar Rajoy a partir de 2013.

El govern local sol tenir un ample marge de maniobra per determinar la remuneració dels representants locals. Però varia d'un país a un altre. La retribució és sovint gradual i definida per la llei d'acord al nombre d'habitants del municipi o el nombre de regidors. Hi ha excepcions, com a Estònia, Noruega, Sèrbia, Regne Unit, Suïssa, Montenegro, Suècia i Finlàndia, on cada municipi té la seva graella de retribucions.

El salari, qüestió ètica

Les indemnitzacions poden ser indexades a partir del salari mitjà del mercat de treball. Aquesta no és només una forma econòmica per evitar una desconnexió amb el salari mitjà real de l'economia nacional, sinó també una fòrmula ètica per no afavorir la condició de càrrec electe públic. Suècia, Estònia, Eslovàquia i Ucraïna tenen en compte el salari mitjà del pais, mentre a Letònia, aquest índex només s'aplica als regidors. A Polònia, els sous dels representants no poden arribar a més del doble del salari mínim nacional.

Les normatives estatals també regulen el tipus d'organització dels ajuntaments. Com explicava l'informe del Consell de Municipis i Regions d'Europa, "els governs locals a Europa es basen als diferents països en dos models-tipus i el mandat de l'alcalde depèn del model utilitzat.

En el 48% dels països que van participar en l'estudi s'escollia directament l'alcalde per part dels ciutadans. El batlle té una doble funció: és alhora un polític, però també el prefecte responsable de l'aplicació de les decisions del consell. Aquest model és comú en les democràcies de recent formació local de l'Europa central i oriental i també a França o Alemanya, i sol anar acompanyada de l'elecció directa de l'alcalde pels ciutadans.

En l'altre cas, l'executiu esdevé a un grup de polítics electes que regeix en forma conjunta sota la direcció d'un d'ells, designat com a alcalde. Aquest model és comú als països del sud d'Europa (Espanya, Portugal, Itàlia) o als països escandinaus.

En un petit nombre limitat de països (en particular, a Flandes, els Països Baixos i Luxemburg), l'alcalde és nomenat pel govern o el cap d'Estat, en general sota recomanació d'un consell municipal.

Per contra, una de les qüestions que no està gaire regulat a Europa és la dedicació dels electes locals. Els alcaldes dels municipis grans solen treballar a temps complet i, en els països on els municipis són més petits, poden tenir un període de temps parcial. També varien les disposicions que regeixen l'assistència a les reunions. La participació en reunions municipals és obligatòria en els Països Baixos, Islàndia, Romania, Bòsnia i Hercegovina i Xipre. En diversos països, com Polònia, Luxemburg o Bèlgica, "els consellers tenen dietes d'assistència", de manera que s'ajusta d'una part de la seva retribució en funció de la seva absència.