L'antiquari de Zamora Ignacio Martínez va partir l'any 1931 d'un conjunt de peces originals que "va completar amb reproduccions" per aixecar un claustre sencer en una finca privada del madrileny barri de Ciudad Lineal. Amb la col·laboració del fotògraf Moreno, va realitzar un "book" d'imatges per promocionar les galeries a l'exterior, probablement als Estats Units, a la recerca d'un comprador diferent a William Randolph Hearst, afectat pel vertigen del seu declivi econòmic i personal. La venda es va demorar fins a finals dels anys cinquanta i el conjunt va acabar a la finca Mas del Vent, a Palamós.
Aquesta és la teoria que estudia l'historiador Gerardo Boto (Lleó, 1967), que fa gairebé dos mesos "va redescobrir" per a l'opinió pública el ja cèlebre claustre d'estil romànic que avui descansa a la Costa Brava. Des de la visita dels tècnics de la Generalitat al conjunt arquitectònic per estudiar la seva autenticitat, Boto va iniciar un silenci que ara trenca, conscient que l'Administració catalana ja té una decisió presa que podria donar a conèixer avui mateix. Una part dels experts de la comissió té clar que les galeries són falses, però Boto els repta a travessar "diverses línies vermelles perquè demostrin" que estem davant d'un conjunt fabricat íntegrament durant els anys trenta.
L'expert lleonès segueix convençut que el claustre és "parcialment autèntic". La seva argumentació es basa en les marques de palanquejament que es perceben en els sòcols, en la iconografia de dos capitells dels quals no es coneixien fotografies en aquells dies per poder reproduir-los, i en el sentit comú: "L'operació comercial començant de zero i amb tots els elements falsos és inviable en termes econòmics i transfronterers", esgrimeix.
La primera d'aquestes "línies vermelles" rau en la mateixa base del claustre. En bona part dels sòcols que sostenen el conjunt es poden apreciar visibles esvorancs. Per al professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, són "marques de palanquejament" en peces originals que haurien estat extretes amb una eina per dur-les a Ciudad Lineal. La deducció és lògica: "Si hagués estat falsificat tot en un altre lloc -com sosté el doctor en Arquitectura i professor a la Universitat Politècnica de Madrid, Miguel Merino de Cáceres- no existirien aquestes marques", raona Boto.
Però a continuació ve l'asseveració més sorprenent. Si donem per bo que una part dels sòcols són originals i que aquests -amb unes dimensions insòlitament amples- determinen les proporcions de la resta del conjunt, "és versemblant que la volumetria sigui l'original fins i tot encara que totes les peces que són al damunt siguin falses". Només aquesta dada, que per a l'historiador és "una prova", podria justificar la protecció de les galeries. L'expert posa l'exemple del monestir de Ripoll, en la qual la seva restauració va permetre tornar al temple el volum original que tenia al segle XI.
Propera parada: els capitells. La inspiració de l'escola de Santo Domingo de Silos, a Burgos, queda clara en la iconografia. No obstant això, Boto, que pensa que una part dels capitells són veritables, se centra en altres amb estils diferents. Dos d'ells mostren l'empremta de l'entorn d'Aguilar de Campoo. A les fotografies de l'Arxiu Moreno es poden consultar acuradament fotografiats. En el primer d'ells apareix Samsó obrint la mandíbula d'un lleó. En el segon, diversos grius (una barreja de lleó i àguila) piquen penjolls de raïm. "Les fotos de les esglésies on estan aquests models no es coneixien el 1931", raona Boto, que dedueix que "només un escultor antic, que manejava els llibres de models de l'època, va poder fer-los".
En la resta de capitells (els d'estil silenc) podia haver estat el mateix Moreno qui facilités les imatges del claustre de Santo Domingo de Silos com a inspiració per al picapedrer, que no només podia plagiar-los sinó "variar-los" perquè s'acomodessin al claustre que estava en potència. Fins i tot Arthur Byne, col·laborador de l'antiquari Ignacio Martínez, va poder lliurar imatges que ell mateix havia pres per al llibre que la seva dona, Mildred Stapley, va publicar sobre l'escultura en els capitells espanyols.
Invenció "inviable"
A partir d'aquí, el "redescobridor" del conjunt de Mas del Vent pensa que "inventar" un claustre del no-res és "inviable" com a operació comercial. Entre altres coses, perquè la col·laboració entre Ignacio Martínez i Arthur Byne es va limitar sempre a vendes "d'entre 50.000 i 100.000 pessetes". "Fer l'obra de nou és caríssim, la quantitat de metres cúbics de pedra, el transport i les desenes de picapedrers que cal pagar costarien centenars de milers de pessetes", raona. Les tindria Martínez?
Precisament, aquesta és la clau de l'enigma. Ni tan sols el professor José Miguel Merino, de Càceres, que ha argumentat amb solidesa la hipòtesi de la reproducció pas per pas, sap respondre a la pregunta més difícil. Per què emprendria Ignacio Martínez una operació de dubtosa rendibilitat comercial? Al risc del negoci cal sumar-hi la prohibició americana d'importar a aquell país obres falses, una imitació que hauria de convèncer, a més, un client nou. Hearst havia deixat de comprar claustres en aquella època.
Per la seva banda, Boto s'atreveix a respondre a una altra de les grans incògnites. Per què va tornar a muntar Martínez les galeries en comptes d'empaquetar-les i transportar-les, com era el mètode habitual? "Martínez i Byne no tenien encara un comprador, per això van completar el claustre i el van fotografiar per seduir un futur client", explica. I finalment, segons raona el professor lleonès, "no consta en la història dels falsificadors que un imitador es fotografiés amb la seva obra". Ho diu en referència a la fotografia dels anys trenta en què Martínez apareix "traient pit" al costat del claustre.
Falta preguntar a Boto per la seva pròpia prova d'autenticitat. "El meu drama és que no sé trobar el monestir del qual procedeix el claustre". Per a això caldrà esperar que les anàlisis de la pedra aclareixin la procedència de les peces.
