El cap de la Regió d'Emergències de Girona, Enric Cano, ha exercit tasques de coordinació dins dels bombers de les comarques gironines des de fa gairebé dues dècades. En les darreres setmanes ha hagut d'afrontar un dels reptes més importants: l'incendi originat a la Jonquera, que va arrasar 10.000 hectàrees i en menys de 24 hores ja cobria un perímetre que englobava el 10 % de tot l'Alt Empordà. Fa balanç de les tasques d'extinció així com de la seva vivència en primera persona.

Havia viscut mai un incendi tan greu com el de la Jonquera?

Mai. El foc que vaig viure més gran va ser el de l'any 1994, a Santa Coloma. I després el del 2000, que va començar a Garriguella i va arribar al Pení. Van ser importants i van ser com aquest foc. Va ser un foc conduït pel vent i llavors crema moltes hectàrees en poc temps. I els dos, els vaig viure com cap de guàrdia. El que es coneix com a delta 00, segon cap de guàrdia. El segon cap, al principi fa la tasca de control i de la distribució dels efectius i després fa suport al cap de guàrdia titular. Tant un com a l'altre. En aquell moment hi havia com a cap Antoni Güell i jo era el segon. És cert que no és el mateix. Tu vius la teva parcel·la. Ara jo he viscut la parcel·la de la coordinació i no sé com ho hauran viscut els altres caps de guàrdia.

Recorda on era quan es van produir els grans incendis de 1986?

Sí, a la platja. Estava jugant a voleibol i vam veure caure cendra. Quan vaig tornar a casa, vaig veure les imatges per la televisió. Durant quatre dies ens ensenyaven imatges de com cremava l'Albera. L'any següent vaig fer el servei militar a Sant Climent Sescebes i veies aquell "panorama lunar" de tot cremat. Quan anàvem a fer les maniobres tornaves negre. I sempre patia perquè quan havies de formar havies de portar la roba completament neta.

On era vostè a la una del migdia de diumenge, abans que comencés l'incendi de la Jonquera?

Doncs era ja a Control. Hi vaig anar perquè va sortir primer un foc a Pals. Com que sabia que feia vent estava molt neguitós. Estava per casa molt nerviós. Miri com sóc que l'estiu passat no vaig anar ni un dia a la platja. El dia de la Jonquera em vaig vestir i gairebé em van fer fora de casa perquè els estava posant nerviosos a tots. Per sort, el foc de Pals va estar controlat de seguida. Després es va veure una columna de fum cap a Aiguaviva Park. Al cap de guàrdia, el vam destinar cap allà i era una barbacoa. Just després, quan el cap de guàrdia tornava de Maçanet, on tenim el bombarder, va sortir el de la Jonquera. Ell es va enlairar i ja va veure la columna de fum de la Jonquera. Vaig sortir corrents cap allà.

Quantes hores seguides va haver de treballar?

No ho he comptat, però he dormit molt poc. Vaig anar a dormir la nit de dilluns quan vaig arribar a casa a les 11 i a les 7 del matí del dimarts ja estava a Figueres. I després dimecres, vaig arribar a casa a la nit. Dijous la cosa es va normalitzar i ja vaig anar a casa, però vaig arribar amb molts de nervis. Aquella tarda hi havia hagut cinc focs. Un d'ells a Sant Llorenç de Muga. Vaig pensar: hem estat lluitant perquè no se'n vagi cap a Sant Llorenç i ens surt aquest foc! Em preguntaven si era del mateix foc i els deia que era impossible perquè estava molt lluny. Van sortir més focs i hi va haver molts nervis.

Amb més recursos, hauria hagut de treballar menys?

He tingut relleu cada vegada que m'ha tocat. El dilluns i el dimecres quan em tocava. No estava fent feina física i vaig estimar-me més ser allà. És cert, que hi havia gent que com a figura visible demanava per mi. Em buscaven a mi. El cap dels Mossos, el cap del SEM o la UME. Per exemple, de la UME, abans d'aquest foc, jo ja tenia telèfons i ens coneixem de molt de temps. Que no vol dir que si jo no estigués allà no es faria, però no és el mateix que si et coneixes personalment. No volia deixar el lloc i volia ajudar a qui em substituïa. Volia deixar-ho enllestit.

I amb més recursos s'hauria pogut treballar millor?

No. Amb més recursos, tinc més dubtes si hauríem pogut salvar alguna cosa més, però penso que tampoc hi hauríem arribat. L'incendi ha superat la nostra capacitat d'extinció.

Com viu un bomber una situació de tanta tensió?

La sensació que crec que tots vam viure va ser una sensació d'impotència. Ens quedava la sensació que no podíem treballar com sempre treballem. Sempre arriba un vehicle i fa el punt d'emplaçament. Després arriben 3 o 4 vehicles, fan la "noria" i van abastint al primer vehicle. Del primer vehicle surten dues mànegues, una cap a la dreta i l'altra a l'esquerra. En diem flanquejar. Es tracta d'anar-lo acotant. Amb els focs grans difícilment pots arribar a tots els punts però intentes fer punts d'emplaçament a tot l'ample que pots per intentar que no s'obri més. Des del primer moment ja vam veure que saltava i que era difícil. Quan vaig veure que saltava la N-II, vaig dir "comenceu a protegir les vivendes i les persones". Vaig viure la impotència que van viure tots els bombers. Llavors ja vaig marxar cap a Figueres. I encara sents més impotència quan sents a la ràdio que hi ha una persona que s'ha cremat o una altra que ha patit un infart. Això fa que la teva manera de treballar sigui diferent. T'afecta.

Un dubte que em va quedar després de l'incendi. Estan més capacitats els hidroavions francesos que els nostres?

(Riu) És una sensació que jo sempre he tingut. No ho sé. És cert que tenen una concentració més important de nombre d'hidroavions. Jo he viscut altres focs i quan venien a ajudar sempre he tingut molt bona impressió.

Hi va haver algun moment en què sentís por pels pilots?

Ells tenen els seus protocols. Quan vam tallar la línia elèctrica va ser perquè la línia no ha de tenir llum perquè puguin actuar els hidroavions de més capacitat . La seguretat es té molt en compte. Quan hi ha volant més de tres o quatre aparells, aixequem el coordinador aeri, perquè no hi hagi cap risc. S'ha de controlar molt perquè hi ha una combinació d'aparells. Uns funcionen en una rotació i altres maniobren diferent. No és el mateix un hidroavió que un helicòpter. I s'ha de garantir la seguretat.

Passats uns dies, que és el millor i el pitjor que recorda d'aquest incendi?

El pitjor és el moment en què Jaume Heredia, cap del SEM, em va avisar que a l'incendi de Portbou la gent baixava pels penya-segats. Tots vam passar un mal moment. Quan vam anar a inaugurar el parc de bombers de Llançà i vaig veure Jaume Heredia, em va ensenyar que tenia una pansa al llavi. Li va sortir dels nervis. El millor no puc dir quin és. En un foc així queda un mal sabor de boca. El millor en tot cas és que cap dels nostres ha patit res greu. Hi va haver un ferit per una motoserra, però al final només va ser el tall.

Què en pensa de la reacció dels voluntaris que se senten ?menyspreats?

Valoro i entenc la reacció perquè vénen a ajudar. Nosaltres els enviem als ajuntaments i a ajudar als evacuats i se'ns enfaden. Però és la nostra obligació i hem de lluitar perquè no prengui mal ningú que no estigui preparat. Hem de tenir el control dels que es mouen en l'incendi i no podem tenir gent que no controlem. No podem assumir riscos que després no es poden assumir.

No és la primera vegada que hi ha morts en un incendi. Hi ha alguna manera d'evitar-los o són inevitables?

És molt difícil, hi ha moltes variables. Per exemple, a Portbou, ara és fàcil dir-ho, però no es va cremar cap vehicle. Es podien haver quedat a dins i segurament no hauria passat res. La gent presa del pànic no saps com respon. Ni un mateix no sap com pot actuar. Per exemple, si algú veu venir el foc cap a casa seva sempre el que ha d'intentar la gent és quedar-se a dins de casa. Si el foc comença a cremar la casa, el foc del bosc ja haurà passat i tindràs més opcions de fer alguna cosa. Per exemple, si afrontes un foc però no tens els mitjans per poder-lo apagar, t'estàs posant en risc. Conduir entre el fum fa que sigui més possible que tinguis un accident. Serien evitables si quan les persones veuen una columna de fum, la gent gira cua i no s'espera a veure si el foc arriba. Conec gent que estava a Llançà i va marxar. Perquè és gent que ja n'ha vist uns quants d'aquests incendis.

Sempre em sorprèn que la gent, quan es queda la carretera col·lapsada, surt del vehicle. Ens falta cultura, al ciutadà mitjà, sobre les emergències?

La gent actua amb pànic perquè es pensa que patirà més danys perquè els explotarà el cotxe. En un espai obert hi ha molt menys perill. És cert que dintre d'un bosc estàs en molt perill, però si estàs en una zona no molt arbrada, pots tenir capacitat de reacció. Hauríem de tenir més cultura de formació sobre el que s'ha de fer davant una situació d'emergència. Pateixo molt quan vaig amb el cotxe esquivant altres vehicles perquè un cotxe no em giri enmig de la carretera o que obrin la porta quan tu estàs venint. La gent no té consciència que pot venir per darrere un cotxe d'emergències. Fa temps que parlo amb col·lectius que s'estan movent per promoure una assignatura del que seria formació d'autoprotecció.