He voltat per l'Empordà cremat. Ara entenc el que un veí d'Avinyonet de Puigventós em va dir quan li vaig comunicar que volia fer un recorregut per conèixer les conseqüència del foc: "No hi vagis; és la cara de la mort". Efectivament, ho és. Calcinat és el vocable més apropiat, crec, per descriure allò que els meus ulls han vist i han emmagatzemat. Horrorós. Poc imaginable malgrat les imatges ofertes per Diari de Girona quan el foc, empentat pel vent, anava arrasant hectàrees i més hectàrees en una guerra desigual contra bombers, militars, voluntaris i mitjans aeris, l'heroisme dels quals es fa precís subratllar i agrair. Com també es fa obligat dir que el conseller d'Interior, Felip Puig, va saber trametre en tot moment la serenitat escaient.

S'han perdut vides humanes, una munió d'animals que en llibertat vivien, ramats i ramats d'ovelles, arbres de tota mena, prats, vinyes i oliveres, càmpings, i s'han arruïnat negocis sencers l'aixecament dels quals ha costat anys i panys. S'ha perdut vida i paisatge. I la gent d'aquest cendrós lloc hi ha vessat llàgrimes i ha posat molta resignació. Cap paraula de més. Son bíblics de mena: Treball, esforç, sacrifici, estalvi i molta suor. Esperança? Poca, n'he trobat molt poca. Se l'ha emportat el foc i la minsa existent se l'ha de trobar en la cendra que ha deixat. Els municipis més afectats ofereixen la imatge d'un gran foc de terra una vegada cremats els troncs i passada la nit. Tristor. Cada dia, encara avui, els bombers del parc de Figueres, els Mossos d'Esquadra i els Guardes Forestals hi estan al damunt del no res com si molta por tinguessin que rebrotés, com així ha estat en alguns pocs llocs. Helicòpters sobrevolen a la recerca d'alguna guspira que pogués tornar a posar en marxa la mateixa Mort.

La gent afectada no espera res de ningú. L'Empordà, tot ell, s'ha fet en solitari i tant sap de destructors focs com de plagues no menys destructives. Aquí sobresurt l'individual "espavila't!" al costat mateix d'una solidaritat gens donada a fer-se notar. Especialment a la "Garrotxa de l'Empordà", segons denominació geogràfica d'en Josep Pla i d'altres, l'Empordà més autèntic a la meva manera de veure les coses. Aquesta gent i aquestes allargassades famílies que enllacen els pobles, porten en la seva genètica el do de no fiar-se dels poders públics. Carlistes, federals..., sí, però sempre posant distància a allò de "voteu-me, que un pont us faré". No he trobat ni tan sols una persona que esperi l'almoina de la Generalitat que ha estat promesa.

L'empordanès de debò és escèptic, un punt orgullós i poc donat a creure en els poders públics. Excepció feta del conseller Puig, encara avui es pregunten què hi feien tants altres consellers, alts càrrecs i derivats, ministre inclòs, arribant a espai segur, fer declaracions a la televisió i tornar-se'n a indret encara més segur. Els molesta el "bombo" i el "plataret", la comèdia fora de teatre homologat, principalment l'engany, i saben que tot allò perdut mai no els serà retornat. "Amb sort, ho veuran refet els meus néts", em digué una pagesa a Agullana.

Però essent important el "meu" Empordà, doncs empordanès sóc, el món no s'atura. Agafo el tren per anar de Figueres a Girona i em trobo amb una extensa i intensa distribució de La Vanguardia als seients. "Regal d'Adif?", pregunto al revisor. "I ara!, vostè ha vist que Adif regali mai alguna cosa?", em respon.

Aleshores recordo la denúncia del diputat López Tena: El govern de CiU ha lliurat al grup Godó vuit milions d'euros en un any i mig en concepte de subvencions, segons que digué en seu parlamentària. Taxa de tres euros per portar carmanyola a l'escola, ja que les famílies ja no poden pagar el dinar, i mil milions de les antigues pessetes cap a un mitjà de comunicació el propietari del qual no sé què farà ni què triarà quan es posi en marxa un referèndum proindependència catalana que, en cas de triomfar, enviarà el títols de noblesa, com ara el de compte, atorgats pels Borbons, a l'armari de les rareses. Més cendra. S'ha cremat la llibertat que dóna no dependre de les almoines dels governats de torn i també s'ha cremat la funció social de tot mitjà de comunicació que és posar en situació d'escac a tota execució no pas per fer el mat, que mai no serà feina seva, sinó per obligar-lo a millorar en la seva gestió. S'ha fet una altra cosa: Usar del diner públic en benefici propi.

I quan arribo a Girona em trobo que l'alcalde Carles Puigdemont i els que l'acompanyen han consumit en un any de mandat 1,5 milions d'euros, és a dir, 250 milions de les antigues pessetes, en "despeses supèrflues", segons que denuncia Pia Bosch i el grup municipal del PSC, com fer-se una fotografia, publicar sis ratlles sobre Girona a la revista de British Airways i algun centenar de collonades que són més pròpies de "nous rics" que no pas de gestors, que és el que precisem ara més que mai i que per això els paguem. Més cendra i menys comprensió ciutadana vers els dispendis inútils que aproven els seus governants quan la fam es troba a la cantonada. No sé perquè el govern municipal de Girona ha de disposar de tants assessors i fer-nos pagar entre tots els 330.000 euros/any que ens costen, vull dir més de 50 milions de pessetes, per fer el paperina de tan ignominiosa manera. Tot això sense comptar l'aval que per decret li fou donat al Sant Josep - 250.000 euros o 40 milions de pessetes- que ni Sant Narcís els retornarà i l'alcalde encara no ha executat, pel que sembla, fins que algú el porti al jutjat.

La diferència entre l'alcalde de Girona i l'alcalde de Figueres, en Santi Vila, es troba en el fet que el primer viu en l'absència de l'absència, una insòlita manera de portar la vara de comandament, mentre que el segon penca i penca per retornar a la capital de l'Empordà l'excel·lència com a ciutat, per convertir-la en referència obligada del municipalisme català, per retornar-li orgull i auto-consideració, per engrescar als seus habitants i per transmetre'ls que junts poden més que ningú. Mentre Girona té un alcalde somiatruites amant de la gestualitat més infantil, Figueres en té un que tira i tira molt, capaç de desplaçar la capitalitat de la demarcació cap allí on la Tramuntana i en Dalí tenen el seu regne.

CDC té, en la persona d'en Santi Vila, un líder. Que el mimin i que no se'l deixin perdre. La cendra, perquè hi haurà cendra, i en això combrego amb l'Alfons Quintà i el joc de navalles que ens ha descrit aquesta mateixa setmana, ja la recollirà en Puigdemont. Reconec que s'hi esforça i és possible que això fins i tot ho faci raonablement bé.