Són enginyeres, professores, advocades, economistes, mestresses de casa, dones de neteja, mares, àvies. Dues coses tenen en comú: són sud-americanes i treballen cuidant. Cuidant persones grans majoritàriament o nens petits. Més enllà de la formació que puguin tenir, aquí només les contracten per a això. Tot diploma queda relegat a segon pla. Poden oblidar-se de convalidar-lo. De totes maneres no hi ha feina.
L'Ana té 40 anys i treballa per a una senyora gran de 94 anys que té Alzheimer i està allitada. El que més por li fa és que la senyora mori. Això significaria la fi del seu contracte precari i sense declarar. Cobra 100 euros per fer 50 hores de caps de setmana, dorm i menja allà. Al mes, són 400 euros per viure i un futur incert. "Fa sis mesos que estic sense feina fixa i això em posa malalta", explica. Abans, cuidava una altra dona, també de manera "interna", com diu ella, és a dir, viure allà. Viure allà, significa no haver de pagar lloguer, però a canvi, adéu privacitat. "El meu sou no és digne, ni tampoc just... estic cobrant 2 euros per hora". Somriu amb resignació, "hi ha molta injustícia".
La seguretat social ofereix serveis d'atenció a domicili, però mai són les 24 hores del dia. Consideren que llavors una persona ha d'estar ingressada en un geriàtric. No obstant això, atendre una persona en un geriàtric és car i a més, hi ha persones grans que no volen sortir de casa. La família s'organitza o bé... contracta servei domèstic. Un servei domèstic que moltes vegades passa pel mercat negre, sous indignes i la precarització.
Les parades d'autobús, els taulells d'anuncis de supermercats i altres centres, en van plens: "S'ofereix senyora amb experiència per cuidar persones grans, nens, neteja i altres tasques". "O ho agafes o ho deixes" li va dir una dona a l'Ana fa dues setmanes. "Et pago a preu del mercat", va afegir proposant-li una feina de 12 hores diàries més una nit per guardar, en aquest cas uns nens, a 700 euros mensuals. No declarat, sense seguretat social. Hi ha evidentment molta oferta, però l'Ana s'indigna. "Aquesta senyora es pensa que jo acabo d'arribar... Però jo ja porto sis anys aquí i sé com van les coses". L'Ana és hondurenya. Allà, netejava instituts fins que no va poder més. "Tinc cinc fills, sóc mare soltera i no hi ha ningú que m'ajudi".
Quan se li pregunta si canviaria la seva situació legal encara que fos al preu de cobrar menys, diu "pues claro!". Fa anys que intenta obtenir els papers. Un contracte legal passaria per declarar les treballadores domèstiques i integrar-les en el règim general de la Seguretat Social. El Govern va intentar regularitzar les treballadores. De fet, el 30 de juny va desaparèixer el règim especial d'Empleades de la Llar. Però, la normativa no va fer aflorar l'economia submergida, quasi al contrari i la crisi no ajuda en el procés. Aquesta mateixa crisi permet que les condicions de feina s'endureixin i que els sous també baixin.
La Laura és enginyera agrònoma. A més, va estudiar aeronàutica civil, meteorologia, climatologia i va arribar a ser directora d'un aeroport internacional secundari d'Hondures. Després va tornar a l'agronomia: en unes terres que tenia va començar a ser consultora per a pagesos organitzats, presentava assistència tècnica i comercialitzava els productes. "El problema és la inseguretat i la delinqüència a Hondures". En pocs mesos van matar un company seu i després el seu cosí. "Vaig tenir por perquè jo estava sola a la casa de camp i vaig pensar que no valia la pena que la meva vida i la dels meus fills estigués en perill per uns calerons".
Una oferta de feina l'esperava a Estats Units, no obstant això, es va decantar per Espanya. Pensava que seria fàcil trobar feina amb la seva formació i amb l'idioma. "Però m'he trobat que aquí hi ha molt de racisme i que les millors feines les guarden per als espanyols". La Universitat de València li va dir que convalidar el seu títol tardaria 5 anys. "Però jo necessitava treballar de seguida". Ha cuidat una dona amb paràlisi, una dona amb Alzheimer, ha netejat cases, ha fet jardineria i tot, "sempre amb les condicions mínimes". Ara mateix, des de maig cuida a casa seva un bebè de 8 mesos que la mare porta a dos quarts de nou del matí i ve a recollir a les vuit del vespre. Cobra 600 euros al mes en negre.
La mare del nen, soltera, afirma que li paga el que pot. "És la meitat del meu sou. La resta, és per pagar bolquers, menjar i la gasolina per anar a treballar" i sort que viu a casa els pares! Reconeix que no és un sou digne, però que la Laura el va acceptar. "A vegades ens hem de limitar de moltes coses", explica la Laura, "però quan el benestar d'una persona depèn exclusivament d'una altra, s'hauria de valorar molt". "Bé, potser es valora però no es paga com s'hauria de pagar", somriu.
Té la documentació i la seguretat social per a ella i el seu fill de 15 anys gràcies a sis hores de neteja setmanals que li declaren. Ella continua buscant feina al portal web infojobs perquè al setembre, el petit comença la guarderia i ella sap que ja no serà necessària. "És molt dur perquè un s'implica emocionalment amb els nens". Ha estat amb el bebè els seus primers mesos de vida, l'ha vist créixer, madurar, aprendre. "Amb les persones grans no ha estat el mateix perquè desgraciadament, sempre he cuidat gent amb Alzheimer, que un dia estan bé i un altre dia estan agressius".
La Carmen té 46 anys. Cuida una senyora amb Alzheimer de 76. La Carmen fa de tot: la banya, li fa el menjar, el llit, li neteja la roba, fa la compra i sobretot, li fa companyia. Dins del que hi ha, té un bon sou: Treballa de dilluns a divendres dotze hores, cobra 800 euros nets (el seu cap paga 250 euros a la Seguretat Social) i a més, pot viure en una casa que pertany a la família estalviant-se així pagar un lloguer. "Però per tot el que li aguanto a ella, és baíxissim", bromeja. La senyora, que també es diu Carmen, té atacs d'ira, a causa de l'Alzheimer. "Ella recorda que sóc una persona que no és de la seva família però que la cuida, però és que la seva malaltia li fa perdre el cap. Fuig al carrer i jo he de córrer darrere seu". "El fill em diu que no vol confinar la seva mare en una residència i que mentre li quedi una mica de seny, que vol estar amb ella", explica la Carmen. El fill s'ocupa de la seva mare els caps de setmana i cada nit. Està contenta perquè té bona relació amb la família i ara viu bé després d'haver estat uns mesos a l'atur.
Però la Carmen no va estudiar per ocupar-se d'una dona gran. Ella és llicenciada en dret a República Dominicana. Va arribar fa 8 anys i va intentar buscar feina que anés amb la seva formació. "Era difícil trobar perquè no he estudiat legislació espanyola, però no he trobat ni tan sols com a secretària o assistent en un bufet d'advocats".
Com elles, centenars a la província de Girona. Tinguin formació o no, això tampoc afectarà les seves condicions. Algunes tenen condicions acceptables, com la Carmen, d'altres no arriben ni tan sols al sou mínim interprofessional i no podrien sobreviure si no fos perquè o bé són internes o bé perquè tenen família o amics que les ajuden. Cadascuna té la seva història per explicar, els seus motius per deixar Amèrica del Sud i Central, la seva vida.
La majoria, però, va venir aquí per trobar una feina digna per sobreviure, com l'Ana, a buscar una nova oportunitat a la "rica" Europa, fugint de la violència, com la Laura o com la Carmen, que va venir aquí per problemes personals. Havia estat a Espanya de vacances i li havia agradat. Però es va portar els problemes que deixava enrere dins el seu cap i a més, estava sola, desarrelada del seu país, de la seva família. "Jo no encaixava, al principi va ser molt dur. Plorava pensant: Però perquè he canviat el meu escriptori, l'aire acondicionat, el meu estatus social i l'estabilitat econòmica per caure en això?".
Però somriu i em diu que no s'està prostituint, ni venent drogues, ni robant. Que té una feina digna i que els seus coneixements els tindrà fins que vagi a la tumba. "Això és una feina i per tant, dignificant de la persona".
