Vilopriu, el nucli que dóna nom a un municipi format per quatre veïnats -Vilopriu mateix, Gaüses, Valldevià i Pins- al límit entre el Baix i l'Alt Empordà, es recorre ràpid però es fa mirar. El poblet, conformat sobretot per antigues masies de pedra rehabilitades per barcelonins amb prou bon gust -i diners: situat a pocs quilòmetres de la costa de l'Escala, les cases van assolir preus estratosfèrics durant el boom del toxto- traslladen fàcilment el passejant cap a terres encara més líriques que l'Empordà: el municipi no desentonaria a la Toscana. Amb uns 200 i escaig d'empadronats, a l'estiu s'omple de residents a la recerca de la frescor dels murs de pedra i de tranquil·litat absoluta. Una tranquil·litat, però, que amb una freqüència desconcertant s'estronca pel foc.

L'alcalde, Fermí Pi (ERC-AM), reconeix que les nits de tramuntana són angoixants. Si els focs provocats que assoten la zona de manera ?inu?sitada s'acompanyen de vent fort, la cosa podria culminar fàcilment en desgràcia. L'existència d'un incendiari a la zona és un fet contrastat per la policia i els habitants de Vilopriu des de fa almenys dues dècades. El passat dimarts hi va haver un ensurt de mida mitjana, amb un incendi que va cremar 14 hectàrees i que va obligar a desallotjar el nucli de Valldevià. Però el desafiament de l'incendiari -o els incendiaris, qui sap: el tema és un absolut misteri- arriba fins a cotes molt agosarades. La columna de fum que es va enlairar el vespre del 21 de juliol, a la vista de gran part del poble que s'estava al mirador del castell -el consistori està en una antiga fortificació que s'està renovant i s'obrirà definitivament al públic en pocs mesos- en motiu d'un concert de la festa major, va aixecar veus iròniques però també ràbia.

La calor esclafant d'un migdia d'agost fa que per trobar certa activitat calgui recórrer al recinte de la piscina municipal. Allà, Igor Gori, fill de la masia de Cal Felip, recorda el vespre del concert. "Una dona va comentar que som l'únic poble que en comptes de focs artificials té focs de debò. Ho vaig trobar indignant", explica el jove. La columna s'enlairava a prop de les últimes cases del municipi en direcció a Colomers. Els Bombers de la Generalitat el van atacar de seguida. I es van acomiadar fins a la propera vegada. La piscina té, en el paviment del fons, un tros de rajoles d'un altre color. És la cicatriu de la reparació d'una esquerda, provocada fa anys per un helicòpter que hi agafava aigua precisament per sufocar un altre incendi. Igor té 20 anys i ho recorda bé. "Era exagerat. Quan jo tenia 10 o 12 anys n'hi havia un rere un altre". D'històries i explicacions sobre la identitat de l'incendiari, n'hi ha de tots colors, admet el jove, que s'ocupa de vendre les entrades a la piscina municipal. Ell s'està molt de dir noms.

També l'alcalde vol deixar molt clar que no té motius per desconfiar de ningú del municipi i que, en cas que ho fes, no perdria el temps parlant-ne. Es limitaria a trucar els Mossos d'Esquadra perquè fessin la seva feina. Ja en fan -Pi admet que els mossos han pentinat els boscos vestits de paisà, sense massa èxit- però la manca de resultats ha fet clamar al batlle que, al final, sortirà més barat posar un policia sota cada alzina que no pas anar desplegant efectius per apagar focs cada dos per tres. El risc és real i la situació, en cas que la gent xafardegés els uns sobre els altres, fregaria ràpidament la paranoia col·lectiva. Per evitar-ho, són discrets. Tant els residents, com l'Igor, com els qui s'hi afegeixen en ocasió de les vacances. Just davant del castell, una família de Sabadell està desmuntant el maleter el cotxe de cara a les vacances de la segona quinzena d'agost. En Ramon i la Montserrat són de Sabadell i han recuperat Ca l'Engràcia, la casa del pare de la Montserrat, fill de Vilopriu. "El meu pare va morir fa 13 anys i ell en parlava, però mai tampoc va assenyalar ningú en concret", explica Montserrat.

Més avall, a la plaça, hi viu un home que va viure en primera línia els primers anys dels focs provocats, als inicis dels anys 90. L'exalcalde Pere Cos, però, no és a casa. La porta barrada i les finestres mig obertes fan pensar en una merescuda migdiada. A la porta del costat tampoc no hi contesta ningú, tan sols un gosset que borda. Gran part dels residents de Vilopriu són pagesos i conreen cereals i gira-sols. Tot i que en els dies d'alt risc d'incendi no poden treballar el camp per evitar que una espurna provocada per la maquinària desencadeni la tragèdia, és probable que Cos sigui al camp, malgrat la calor. Pels carrers no hi ha més que un grup d'adolescents asseguts a l'ombra i gaudint de ser en un lloc perfecte per no fer res. A banda i banda dels carrers, hi ha aparcats cotxes de gamma alta.

Continuar el volt pels carrers entorn la mola medieval del castell fa que el passejant s'adoni que el terra està pavimentat amb formigó, i no pas amb asfalt. La voluntat de l'alcalde Cos de refer els vials de tot el nucli es situa en paral·lel a l'inici dels focs. S'hi va encaparrar de tal forma que va acabar jutjat i inhabilitat per haver perseguit i amenaçat els veïns que no volien pagar les contribucions especials per als treballs d'urbanització. I els focs, en un principi, es van relacionar amb aquest conflicte veïnal. En aquell moment, i durant anys, tots començaven a mig camí entre Vilopriu i Colomers, i gairebé sempre a la mateixa hora, cap al migdia.

Amb els anys, els focs han anat canviant d'ubicació. A vegades són desafiants i ostentosos -com el del 21 de juliol o el del passat dimarts, provocat a peu de la carretera a Camallera, o el de l'estiu de 2010, començat a prop de Colomers i que va cremar més de 100 hectàrees i es va atribuir a un cigarret, però no se sap si llençat per un inconscient o per algú amb mala intenció-, i d'altres són a indrets amagats que només un coneixedor de la zona freqüentaria. Les investigacions dels Agents Rurals i els Mossos d'Esquadra, abans cosa de la Guàrdia Civil, han propiciat dues detencions. La primera, efectuada el 1998, va quedar en no res. La segona, ja es veurà. Va ocórrer el passat març després d'un foc en una nit de tramuntana. L'inculpat, el veí de Sant Jordi Desvalls Joan Portell, assegura que és innocent. Arran del foc de dimarts no ha estat pas detingut de nou.

El risc de foc se suma a una mala gestió del territori, de la qual els pagesos com l'alcalde Pi en són part important i alhora espectadors impotents. Amb 52 quilòmetres de camins rurals públics, necessaris precisament per l'extinció de focs, el consistori de Vilopriu ha de lluitar fermament contra un bosc en creixement que es menja el poble i que cada vegada és més brut, perquè a la prohibició de fer-ne segons quins usos -"per què no es pot tallar llenya?", es pregunta l'alcalde- s'hi suma que la zona rural de Vilopriu és urbanitzable, i moltes parcel·les estan en mans de propietaris només atents que torni el moment de començar-hi a aixecar cases. El territori, el país, l'anomena Pi, necessita eines de gestió: plantes de biomassa a curt termini, un banc de terres com a horitzó desitjable, amb normativa útil perquè els propietaris tinguin cura de les seves propietats boscanes. "Els boscos estan en mans d'especuladors", es lamenta el batlle. I ens acomiadem fins el proper incendi.

Un poble bonic i una situació perillosa.El del passat dimarts 14 d'agost va ser el segon incendi més gran a Vilopriu en els darrers anys. Va cremar 14 hectàrees i va caldre desallotjar Valldevià. El 2010, les flames es van quedar a metres de Gaüses i van cremar 100 hectàrees. Vilopriu és un destí d'estiueig de qualitat. Les masies antigues estan reformades amb gust i el PSC s'hi reuneix cada estiu en una de les més grans i senyorials, propietat de Lluís Maria de Puig. El 21 de juliol, durant la celebració d'un concert al mirador del cim del castell, els veïns, astorats, van veure una columna de fum a pocs metres. N'hi va haver molts que s'ho van prendre con un desafiament.