No cal anar més enrere dels anys 80 del segle passat. Fins llavors, s'Agaró era un verger. Les hortes amb productes de temporada s'estenien gairebé ininterrompudes entre Santa Cristina d'Aro, Castell d'Aro i la platja de Sant Pol. Els pagesos de la vall rebien les comandes dels grans xalets de la urbanització de la Gavina o de la primera casa de luxe de la platja, el xalet Estrada, que encara existeix i es coneix populament com la Casa de les Punxes. Els hivernacles de la família Ramot arribaven als peus del restaurant de la Taverna del Mar. Els xofers de les famílies burgeses els portaven les llistes i els pagesos entregaven la mercaderia a domicili.

Tot això ho recorda el propietari de la que, a hores d'ara, és la darrera horta de s'Agaró, la del Mas Bou. Propietaris a primera línia de la costa, els amos de les hortes van vendre o van ser expropiats en el decurs dels darrers 20 o 30 anys. Avui només Josep Vicens Bou i Sanàbria conrea la terra a s'Agaró. Tan sols 6.000 metres quadrats de camps assetjats, precisament, per terrenys destinats a futures cases de luxe com les que fa dècades aportaven prosperitat als seus avis o els seus pares. La quarta generació de la família Bou que treballa la terra ha hagut d'entrar a formar part si us plau per força de la Junta de Compensació que executa les obres d'urbanització d'un sector destinat a habitatges d'alta gamma. Han cedit el 60% de les seves terres al sector urbanitzable. En teoria, l'operació és summament avantatjosa per ells, doncs el dia en què es venguin les parcel·les la seva terra estarà molt revalorada en comparació amb el cost del sòl rural. Ara per ara, però, el resultat és que la seva horta, en aquests dies plena de tomateres en explosió, està encerclada de màquines pesades que mouen la terra i obren vials i planten fites que indiquen futures cantonades o punts de serveis.

Un futur de gamma alta

El Pla Parcial Oest de Sant Pol és un espai de 141.603 metres quadrats entre la rotonda de la Rosa dels Vents, punt frontissa entre els nuclis de s'Agaró i Platja d'Aro, i la carretera del Remei, que connecta Sant Pol -la part de d'Agaró que pertany a Sant Feliu de Guíxols- amb Castell d'Aro. La parcel·la mínima serà d'uns 400 metres quadrats. A la part més alta de la zona, on s'alça l'antic Mas Ralet, s'hi preveu un hotel; i els materials i els serveis seran de gamma alta: voreres, fanals i bancs de disseny, explica Josep Vicens Bou. Els terrenys propietat de la família des del 1923 queden enmig del sector, i "si ets l'únic que treballa la terra enmig d'un grup de gent que només pretén especular, no hi pots fer res. Ens vam voler resistir però ens enfrontàvem a litigis i expropiacions, i el meu pare estava molt afectat. Ens vam veure arrossegats per una situació que ens va caure a sobre com una llosa", explica el pagès.

Fa uns anys una operació d'aquesta envergadura els hauria convertit en gent rica. Avui dia, és cert que, tal com va anunciar optimista el consistori, la urbanització del sector és una gran oportunitat de crear llocs de treball; però les perspectives de la inversió no són ni molt menys extraordinàries per als propietaris membres de la Junta de Compensació, i tampoc pel mateix consistori, que participa en les obres d'urbanització, que costen nou milions d'euros, amb una aportació de 900.000. La previsió d'urbanitzar el sector s'arrossega des del 1999, explica Bou, però es va prioritzar la de la zona dels Estanys, a prop del centre de Platja d'Aro. Avui dia, el sector dels Estanys és un magnífic aparcament gratuït a l'aire lliure, i poca cosa més. Els carrers asfaltats i amb voreres i enllumenat creen illes de solars buits. Bou es tem que a s'Agaró, on la previsió és que les obres puguin durar fins a sis anys, tot i que el consistori espera que siguin tres, passi el mateix.

Resistir fins al final

És diumenge i som al mercat de Sant Feliu de Guíxols, on el Mas Bou hi fa parada anunciant-se, tal com es llegeix en una pissarra, com la darrera horta de s'Agaró. Hi tenen anomenada sobretot pels seus tomàquets pera. Se'ls anomena així per diferenciar-los dels tomàquets que conreaven abans, perfectament esfèrics, i que s'anomenen tomàquets poma. Tal com va dir l'actual alcaldessa de Madrid, bromeja Bou, el contrari d'una poma és una pera, i d'aquí la nomenclatura d'un fruit carnós, dolç i molt dens, amb un gust de tomata concentrada que fins i tot resulta excessiu als paladars acostumats als tomàquets holandesos a la venda als supermercats. "Estem fent números", explica Bou, "a veure si podem viure amb l'espai que ens queda". De moment, han demanat permisos per plantar a més mercats de la zona en comptes de fer-ho només al de Sant Feliu. Tampoc saben si la terra es ressentirà dels tràfecs i la contaminació dels vehicles al sector, o si els futurs propietaris els pressionaran perquè abandonin l'activitat. De moment, els Bou resistiran, i les seves tomates continuaran disponibles per als amants de les amanides amb gust de la pròpia terra.