m'agradaria tenir les coses tant clares com alguns coneguts, amics i saludats que aquests dies no paren de bombardejar el meu correu electrònic amb tota classe d'informes, documents, cartes obertes, etc. explicitant els greuges, les injustícies, les maldats etc. amb què l'Estat espanyol maltracta i ha maltractat històricament Catalunya. Després de llegir-los, si no refredés la calentor emotiva i visceral que generen, amb pausades reflexions i raonaments, no tindria cap altra alternativa que la d'agafar una estelada, sortir al carrer i, tot passejant-la amunt i avall, cridar a cor què vols independència fins esgargamellar-me.

Unes reflexions, però, que complementades amb lectures transversals i divergents m'ajuden a no caure de quatre grapes en la dialèctica reduccionista dels uns i dels altres: no ser independentista et converteix en un renegat, en un mal català. I ser-ho, deixant a banda lectures tremendistes de l'espanyolisme més reaccionari, et converteix en un egoista insolidari que anteposa filies, fòbies i pulsions identitàries a nobles, globals i desitjables objectius com la fraternitat entre pobles, la igualtat d'oportunitats i la millora del nivell de vida i de benestar per a tothom.

Finalment, però, penso que tot aquest atzucac ens acabarà portant a uns, altres i "altres" (després del punt i seguit del 25N ) a uns nivells de desafecció i frustració col·lectiva més grans que mai. A menys que acabem descobrint i acceptant que tot plegat no és res més que la posada en escena d'una gran comèdia. Una comèdia per aconseguir algunes millores en el finançament i la bestreta d'alguns euros més.

Una anècdota de fa poques setmanes, sobre la qual ja vaig donar el meu punt de vista en aquest diari, potser resulti mínimament il·lustrativa en aquest sentit. En la mostra gastronòmica de peix i marisc que, organitzada per l'Ajuntament (CiU), es va endegar durant tot el mes d'octubre a Lloret de Mar, cap dels vint-i cinc restaurants participants va incloure en el seu menú un sol vi català. En aquest cas les coses van quedar ben clares: primer la cartera, després la senyera.