Això és el que té publicat, si fa o no fa, el periodista Francesc-Marc Álvaro, l'ideòleg per excel·lència de personatges com ara l'Oriol Pujol o en Quico Homs i d'altres de CDC que tant aposten per desembarcar al president Artur Mas com per proclamar la independència de Catalunya més aviat que tard i que tenen en Duran Lleida com a traïdor a la pàtria en ser dic contenidor de bogeries, o així ho veig, m'ho sembla o ho percebo. Puc estar equivocat, naturalment, però veig la balança molt desequilibrada. Per un costat, ni un gram de reconeixement d'errors en la gestió de les competències que té assignades la Generalitat de Catalunya, les legislatives i les executives; per l'altre, tones i tones de culpabilitat vers el govern d'Espanya, avui ens mans del PP i abans-d'ahir en mans del PSOE, no pas ni principalment per la seva activitat legislativa, sovint compartida per CiU, ni tampoc per la seva acció executiva, també sovint reconeguda per CiU, sinó simplement perquè "no pot veure els catalans", "els menysprea" i els "buida les butxaques" des d'una fiscalitat que necessàriament i veritablement és igual per a tothom i que si algú la veu diferent és el govern i el parlament català, com tinc dit, publicat i a més provat.

En temps del president Jordi Pujol i/o també dels Joan Raventós, Josep Pallach, Heribert Herrera, Ramon Trias Fargas, Raimon Obiols, Antoni Gutiérrez, Miquel Roca, Anton Cañellas, Carles Sentís, Gregorio López Raimundo, Josep Verde i Aldea, Ernest Lluch i tants d'altres sobre l'espatlla dels quals "transità la transició" i també l'aixecament d'un estat democràtic, social i de Dret que donà pas a l'autonomia política de Catalunya, prefigurada per l'Assemblea de Catalunya i ja sense retorn a partir de l'arribada del president Josep Tarradellas, una operació política de gran calat històric pilotada pel president Adolfo Suárez, en aquells temps, dic, i també algun decenni que els seguí, la reconstrucció nacional de Catalunya girà en torn de dos eixos tan perfectament identificables com indestructibles per acord unànime de totes les forces polítiques catalanes amb representació parlamentària:

La voluntat de ser i la voluntat de ser un únic país amb la llengua catalana com a eina posava al servei d'ambdues voluntats. Del "fer país" es passà a "fer nació" usant ja de les institucions democràtiques d'autogovern. Aquí tingueren un paper determinant els sindicats CCOO i UGT i, fins i tot en els pitjors dels moments, també el PSOE, la UCD i el PCE d'en Santiago Carrillo. La consciència nacional catalana, la moral i també l'ètica es basà en l'afirmació com a poble des de la pluralitat d'opcions ideològiques, polítiques i sindicals. No descansà mai en la negació de l'altre ni menys en la culpabilització de l'altre, entengui's Corts Generals o govern de l'Estat. De fet, tant la Constitució de 1978 com l'Estatut de Catalunya de 1979 constitueixen proves fefaents que des de la convicció personal i la militància partidista també és possible l'entesa quan no dimonitzes els altres. La resta de tot allò fet, la construcció d'un nou Estat i la construcció institucional de Catalunya, per més estireganyes que es donaren, per exemple la LOAPA, fou igualment possible perquè convicció i respecte és el mateix.

Quan la memòria històrica es deixa al marge, quan s'arriba a menysprear el camí fet i quan l'engany constitueix una compulsió èticament acceptable en política, aleshores es trenca voluntàriament i conscientment la gran cadena que ens parla de punts de partida, d'encerts i d'errors, però també que, sumant i restant, s'ha fet camí perquè hi havia horitzons a conquerir i ha valgut la pena fer-ho superant entrebancs de tota mena, i que en l'avenç també hi han participat aquells que les urnes no els varen deixar ser govern, almenys durant algun temps o en alguns llocs.

En definitiva, que el país, malgrat tot, ha anat endavant, ha progressat i que ho ha fet des de la cohesió interna. I que això és un mèrit de tots per creure, tots, en les possibilitats reals del país i de la seva gent; per creure, tots, en la tenacitat i en l'esforç, en la feina ben feta, com encertadament es va dir, minimitzant les controvèrsies i maximitzant les enteses. En definitiva, creient en un mateix, sentint la força creativa dels éssers humans i positivitzant les energies.

D'ençà un temps no llunyà, aquest discurs ha estat volgudament substituït per un altre que deixa massa espai pel dubte i per a la incertesa. És el discurs del no lideratge, el discurs de la mediocritat, el discurs que diu que són els altres els que no ens deixen fer. S'ha substituït l'orgull de pertànyer a una gran nació, com és Catalunya, per un inacabable memorial de greuges. La voluntat d'ésser es pretén que sigui substituïda per un ànim dimissionari i la voluntat d'anar a més per la desesperació de l'heroi de les tragèdies gregues que se sap cridat a morir. Aquí s'ha capgirat el discurs de la CDC d'en Pujol i de molts altres en el seu propòsit de ser un país líder, un país de referència, un país exemplar, que sap integrar i que de la suma en fa una permanent multiplicació. El nou paradigma, permetin la sinceritat, és una paranoia que s'alimenta del greuge i que té per objectiu aconseguir el cansament dels catalans respecte d'Espanya, la seva plena desafecció respecte de l'Estat i, per tant, que una majoria, ni que sigui del 50,01%, vulgui fer via cap a la independència. Els importa un cabàs de raves que el país quedi partit en dos i que la cohesió assolida voli pels aires. En la seva dèria no s'hi troba la fraternitat, ni tampoc la llibertat en la seva vessant individual, i menys la igualtat.

No són fills de la revolució francesa, la que renovà a fons l'Antic Règim i lliurà la condició de ciutadans a tots aquells que fins aleshores eren súbdits. En la seva dèria s'hi troba, una altra vegada, allò tan sabut que "o estàs amb mi o estàs contra mi", que aquí i ara es vesteix amb un "o ets un bon català (i estàs per la independència) o ets un mal català (i no estàs per la independència)". En les seves llistes, que en tenen, qui això subscriu es troba en la segona columna. No faré res per deixar-hi d'estar i tampoc abandonaré les creences a les quals he servit amb absoluta lleialtat. Mai el nacionalisme nazi s'ha trobat entre els meus ideals. Pertanyo a una generació que apostà per la llibertat, pel pluralisme, per la diversitat i que va creure, endemés, que de la contradicció ideològica i programàtica mai no podien néixer enemics, sinó coherents habitants d'un gran espai de convivència anomenada Democràcia. A la independència s'hauria d'anar, de voler-hi anar, amb entusiasme i no pas amb cara d'emprenyat, perquè a fi de comptes des de la negació de l'altre res de bo no es construeix excepció feta de l'odi.