Ara fa gairebé dos anys, Duran Lleida va iniciar la purga independentista a Unió Democràtica. En la primera tanda uns quants hi vam perdre la militància, sobretot a Girona, el bastió més sobiranista de totes les intercomarcals; d'altres, van sobreviure a dures penes abaixant el cap i buscant protecció al govern de la Generalitat, acabat de crear, a l'empara de CDC; un tercer grup va esdevenir "teòricament" intocable per la seva trajectòria personal i familiar dins del partit. Entre aquests últims, el cas més significatiu és Josep Maria Vila d'Abadal. Avui, també ha caigut.

Amb la baixa d'Abadal, Unió perd essència, història, present i futur... i això no és fàcil de trobar-ho aplegat en una sola persona. Abadal és Unió en essència pura, pertany a una de les famílies fundadores, i en prodríem dir que ha estat, per tradició, un dels guardians dels valors d'Unió, al costat d'altres dirigents d'abans i d'ara. A diferència de Duran, sent el país i ja està tot dit. No és home de tacticismes, ni de personalismes, ni de egocentrismes, ni de vanitats. Pertany a aquella espècie de polítics en vies d'extinció que entén la política des del servei a uns ideals comunitaris pels quals cal i s'ha de lluitar, sense matisos.

Unió Democràtica es troba en una cruïlla difícil que haurà d'administrar amb prudència, saviesa i, sobretot, patriotisme. Aquest dissabte, Duran Lleida, i el seu escuder Pelegrí, han interpel·lat els dirigents democratacristians perquè es plantegin com a una via possible, pausible i convenient, un pacte amb el PP. És aquesta una primera traïció al president Mas que caldrà seguir de molt a prop, perquè en vindran més, tenint encompte que Duran se sent fort després del resultat de les eleccions.

Unió no es pot deixar arrossegar per una lectura, novament equivocada, d'uns resultats que han combinat, diria que sàviament, un sí rotund als postulats independentistes, amb una correcció de rumb de polítiques d'austeritat extrema que poden trencar la cohesió i eixamplar les ruptures socials i econòmiques. El president Mas s'ha afanyat, a la llum d'aquesta lectura, a assegurar dues coses prou cabdals i que sintetitzades vénen a dir: l'Estat del benestar no perilla o, com a mínim, el volem assegurar i, en segon lloc, la consulta per la independència es farà.

Duran Lleida no vol ni una cosa ni l'altra, encara que ho disfressi assegurant que el que cal ara és posar l'atenció en les polítiques socials i deixar-nos d'aventures sobiranistes. Com sempre, la lectura de Duran no és innocent, no té com a destinatari el bé comú i, per tant, esdevé equivocada.

Duran pretén ressituar la legislatura en un viratge cap enrere que ens torni als braços del PP o d'un PSC que ja no és subjecte polític d'aquesta legislatura. I ho fa per dos motius principals: mantenir-se ell, personalment, com a interlocutor únic i àrbitre de les relacions Catalunya-España, i , en no menys mesura, passar comptes amb el president Mas.

Una vegada més, erra el tret, es descol·loca ell mateix i el que és més trist, queda fora de joc per no saber llegir els temps actuals en un escenari que, malgrat tot, no és el que ell volia. Un Parlament sobiranista com aquest, amb una majoria aclaparadora i reforçada (cal tornar a insistir que és la primera vegada que CiU es presenta a les eleccions amb un programa sobiranista i que això li ha suposat un desgast mínim si tenim en compte la pèrdua de vots per la crisi, concentrats tots al Baix Llobregat), amb una segona força política també sobiranista, amb un PSC tremendament debilitat, amb un PP que no creix ni amb aquestes condicions, i amb un reforçament de l'extrema dreta i l'extrema esquerra, no és aquest el millor lloc per a Duran.

No és un panorama còmode per a Duran i per això canta com a sirena, en un deliri de desesperació política que pot arrossegar Unió a un carreró sense sortida. No em preocupa Duran, ja fa temps que no pertany a la política d'aquest segle XXI. Tard o d'hora deixarà de comptar, tot i que haurem d'aguantar-lo un temps més, només perquè no sap trobar la porta de sortida. El que em preocupa és Unió i la pèrdua de valors com en Josep Maria, que tanta falta fan al partit i a Catalunya.