La venda d'Aigües Ter-Llobregat a Acciona ha modificat el panorama de la gestió hidràulica de Catalunya des de la publicació del llibre La Batalla de l'Aigua, d'Ignasi Aldomà. L'autor, però, considera que tot i aquesta concessió, les condicions d'aprovisionament d'aigua no han de variar si es respecten els contractes i si hi ha una bona supervisió per part del Govern. Alhora, afirma que l'aprofitament de recursos sí que està descompensat, ja que s'estira massa aigua del Ter.
Quan va escriure el llibre de la batalla per l'aigua, no es referia precisament a la que protagonitzen Acciona, Agbar i la Generalitat per la gestió d'Aigües Ter-Llobregat, no?
No, el títol del llibre més aviat havia de ser Aigua per unir, és bastant de propostes. Analitza la problemàtica de la sequera del 2008 que va suposar unes grans dificultats d'abastament a Barcelona.
Un dels grans problemes que pateix Catalunya és el d'abastir una zona que ha crescut desmesuradament com és l'àrea metropolitana de Barcelona?
Sí, però jo no jutjaria el creixement metropolità d'aquesta manera. Totes les àrees metropolitanes han crescut de manera important, i amb una dinàmica més o menys satisfactòria. Aleshores, també des d'un altre punt de vista, tenir una àrea metropolitana dinàmica i forta també ajuda al desenvolupament general del país. Això no s'ha de perdre de vista.
Què significa que el Govern hagi venut la gestió de l'aigua a una empresa privada?
No sé si exactament es pot dir venda. El Govern cedeix la gestió a una empresa però el control del recurs continua depenent d'ell. Aleshores, ha d'exercir les seves facultats de control. En aquest cas, si és una gestió privada n'ha de fer el control, i els preus depenen de la seva aprovació. Que la gestió sigui correcta també depèn que la supervisió sigui la correcta.
Però el fet que hi hagi uns interessos econòmics i de rendibilitat implicats no fa més complicada aquesta supervisió?
Sempre seria millor que l'administració participés amb l'empresa gestora. Potser seria millor un model com el francès, en el qual hi ha una presència mixta.
La concessió és per 50 anys. Massa temps vistos els canvis que està patint el cabal del riu?
Amb això s'haurien de veure exactament les clàusules del conveni o dels tractes de compra-venda. Si el negoci es munta sobre la situació actual, però, evidentment d'aquí uns anys pot haver canviat.
Les entitats ecologistes temen que no es compleixin els contractes i que el cabal del Ter es redueixi, hi ha motius per patir?
El fet que sigui una gestió privada pot fer que sigui més difícil fer el control i la supervisió de la normativa. L'administració continua sent la responsable de la gestió de l'aigua i de l'aprofitament i distribució dels cabals.
Amb la concessió del recurs des del seu punt d'origen, el que queda més afectat són els cursos baixos del riu?
És la mateixa situació. En principi l'administració continua sent la gestora de les sortides de cabals des dels embassaments o les preses d'on tenim l'aigua. Per tant, en principi això no hauria de canviar. És només un cop derivada aquesta aigua quan intervé la gestora privada. No ha de ser així.
Però amb la derivació de tanta aigua cap a Barcelona, són comprensibles les queixes dels regants gironins per la manca del recurs per les seves activitats? Quin remei es pot oferir?
És complicat, s'ha de diversificar i millorar l'aprovisionament de l'àrea metropolitana.
Què li sembla que la llei que regula les quantitats d'aigua que es poden derivar cap a Barcelona dati de l'any 59?
De fet en principi el gran problema era que aquesta llei no es complia. En determinats moments, quan hi ha dèficit hídric el problema és que no es compleix. En aquest cas, però, com que es tracta de l'abastament a una gran ciutat, si vas a mirar la llei, el primer que has de fer és garantir l'abastament de boca. Aleshores, el problema del Ter és que les fonts alternatives d'abastament a Barcelona abans no existien, i ara que existeixen són massa cares.
La proposta de l'anterior govern era posar en marxa dessaladores. És efectiu?
Hi ha un problema de costos de captació de l'aigua. Els surt molt millor de preu l'aigua captada del Ter que no la de la dessaladora. Al llibre donava exactament les diferències de cost, que són grans.
Amb una tendència a l'extremització dels episodis de sequera i també d'èpoques de pluja, s'ha de canviar l'enfocament de la gestió de l'aigua?
Hi ha un tema de garantia de subministrament, que és el que està pendent. Es constata un dèficit estructural que teòricament queda bastant solucionat amb les plantes dessaladores que s'estan construint o estan en marxa. Tot i això, continua havent-hi un problema de garantia de recurs en el moment en què hi hagi una gran sequera, que són cícliques, i un problema de costos d'abastament habitual a l'àrea metropolitana pel fet que l'aigua dessalada té un cost molt elevat que és difícil de repercutir sobre la factura de l'aigua.
I si es descarten les dessaladores per costos i es respecten els límits d'extracció del Ter, on són les alternatives per poder subministrar l'àrea metropolitana?
D'alternatives n'hi ha diverses. Les més evidents i viables són les interconnexions de conques. Bàsicament la de la conca oriental amb les occidentals amb un minitransvasament a Tarragona amb l'àrea metropolitana de Barcelona, que és una solució que es va proposar per la crisi del 2008 i que no es va arribar a realitzar; i també hi ha una possibilitat d'interconnexió amb les conques del Segre.
Fins i tot s'ha posat sobre la taula un transvasament del Roine. Realment no hi ha prou aigua a Catalunya per la demanda que hi ha, o és que no s'està gestionant de la manera més adequada?
Amb l'aigua disponible a Catalunya, considero que es poden satisfer les demandes que hi ha aquí de forma satisfactòria. Anar a buscar aigua del Roine, que és anar-la a buscar als Alps, obre un panorama molt diferent. És un gran transvasament que posa també sobre la taula grans transvasaments cap al Llevant peninsular. Això ja no és interconnexió, no és garantia de recurs, ja és una aportació estructural i contínua.
