Aquesta setmana ha merescut portada del Diari de Girona i de molts altres mitjans de comunicació la resolució de l'Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals (OARCC) que ha revocat la concessió de la privatització d'Aigües Ter-Llobregat a favor de l'empresa Acciona i en detriment de la companyia Agbar, portada a terme en la recta expiratòria del govern d'Artur Mas, el mateix que va conformar allò de la "transició nacional" cap a un Estat propi, del bienni 2010-2012. No em negaran que té la seva gràcia això d'atorgar concessió administrativa a favor d'empresa radicada a Madrid en comptes d'empresa amb seu social a Barcelona, mentre es predica sobre la travessia messiànica cap a la terra promesa. Però, com el paper, l'activitat política ho aguanta tot, fins i tot el discurs cap a la secessió respecte d'Espanya mentre s'adjudica a companyia madrilenya l'explotació en règim de concessió privada d'un bé patrimonial català. Se'm dirà que estem, encara, dintre d'Estat que incòmode és per alguns i que, en el marc europeu, les licitacions sobre concessions no poden tenir color d'origen geogràfic pel que fa als candidats, i serà cert, però no per això he de deixar constància que l'executiu que lidera la "transició nacional", posat a triar, va optar, repeteixo, per empresa ubicada a Madrid i no pas per empresa domiciliada a Barcelona, que en matèria de gestió d'aigües té un currículum internacionalment reconegut.

Així estaven les coses quan Agbar cerca refugi arbitral a l'OARCC, òrgan administratiu creat pel juliol de 2011, sota l'empara -encara avui- de la Llei 30/2007, de 30 d'octubre, de Contractes del Sector Públic, aprovada per les Corts Generals, que, oh, sorpresa!, es troba derogada en la seva totalitat i enlloc no he sabut trobar l'adequació pertinent a la nova regulació contractual. "Estructures d'Estat"?, doncs aquesta, per exemple, d'adaptar la norma catalana a la modificada, dues vegades, norma espanyola que, a la vegada, té origen en Directiva de la Unió Europea. Per no saber, les institucions catalanes -sento dir-ho- ni seguretat jurídica ens lliuren, sinó embolics a dojo, i és que una cosa és el Cos d'Advocats de la Generalitat de Catalunya i altra ben distinta, i qualitativament molt superior, el Cos d'Advocats de l'Estat. Però clar, quan un president i un govern, amb suport majoritari del Parlament, prometen complir amb la Constitució, l'Estatut i les Lleis i al minut escàs se salten l'Estat de Dret, tot és possible ?menys la justa correspondència entre allò que prometen fer i allò que en realitat fan o anuncien de fer. En Dret, la famosa rauxa és això.

El refugi arbitral que Agbar busca en l'òrgan administratiu arbitral OARCC li surt "rana" al govern que feu l'adjudicació a favor d'Acciona: Diu que els Departaments d'Economia i Finances i de Territori i Sostenibilitat, que havien coordinat la privatització de l'empresa pública Aigües del Ter-Llobregat, tenien el deure d'haver exclòs la proposta d'Acciona per incomplir el plec de condicions. Segons el nou conseller i per sempre portaveu del Govern, Francesc Homs, insuportable, això és cosa "dels funcionaris". Ja se sap que el govern de Catalunya, com Déu Nostre Senyor, mai no s'equivoca i quan "s'escapa informació" que en evidència el posa, la responsabilitat és dels seus funcionaris i la culpabilitat és de Madrid. El president Artur Mas quan va batejar el seu govern com el "dels millors" va errar; hauria d'haver-lo qualificar de "perfecte", com deia el barber de Palafrugell i irònicament repetia l'amic Jordi Comas, tot invocant-lo a la planiana manera. Un govern perfecte és aquell que mai s'equivoca. En què no es va equivocar l'executiu català anterior? Doncs, pel que sembla, no, perquè va optar per una empresa que li anticipava 298,6 milions d'euros i no va deixar a la cuneta l'altre que no els anticipava aquesta quantitat, malgrat disposar de major garantia en tot el que fa a la gestió de futur.

Com que aquests 298,6 milions ja "s'han polit", el govern no els pot retornar i menys sotmetre's ara a una acció de reclamació patrimonial, l'executiu actual ha optat per portar als tribunals de justícia la decisió arbitral d'un òrgan administratiu seu. La pera!, perquè que ho faci Acciona em sembla d'allò més coherent, que s'hi personi Agbar en el procediment és ben natural atès que és persona jurídica interessada, però que la demanda sorgeixi del mateix govern i el demandat sigui òrgan administratiu seu que adscrit es troba al Departament de Presidència, és una innovació processal que té naturalesa de burro català el fer-ho. Ja m'agradarà veure com enfoquen els serveis jurídics del govern de la Generalitat aquest contenciós-administratiu anunciat, perquè jo no el veig a la corresponent llei, sobretot quan l'OARCC no disposa de personalitat jurídica pròpia, la seva independència és més formal que material, i es troba adscrit a concret departament del govern. En cap lloc del món un govern es demanda a si mateix, excepció feta de Ruanda-Burundi, potser.

Però bé, el ridícul més aparatós ja està fet i esperpèntic és que l'òrgan arbitral adscrit a la Presidència li digui al govern que l'adjudicació feta és nul·la de ple dret. Per fer-s'ho mirar!, des de la "transició nacional" estant.