diumenge diari de sessions

La més completa exposició mai vista de Salvador Dalí

 
Una visitant davant "Paisatge amb noia saltant a la corda", de Dalí, al Pompidou.
Una visitant davant "Paisatge amb noia saltant a la corda", de Dalí, al Pompidou.  reuters/benoît Tessier
 MULTIMÈDIA

JORDI XUCLÀ El més complet dalí
La reputació de París com a capital d'exposicions d'art de gran èxit -on fornades de visitants es mantenen ferms fent cua tota la nit sota la pluja per entrar- es confirmarà un cop més en aquests mesos en què el Centre Pompidou mostra la ?retros?pectiva de Salvador Dalí més important des de fa 30 anys. És la mostra més gran de les seves obres des de la retrospectiva de 1979 a París, en el mateix Centre, i que ?se?gueix sent l'exposició més vista en la història del Pompidou -amb gairebé 900.000 visitants, un ritme de 8.000 al dia-. Aquella mostra de 1979 va ser presidida pel propi Dalí que, amb la immodèstia típica, va exi?gir dels comissaris de l'exhibició: "Ha de ser alguna cosa enorme, colossal, una mena d'apoteosi de vida que faci que tothom entengui que sóc inimitable".
Des de l'inici de la crisi financera, la capital francesa ha mostrat en repetides ocasions que el pessimisme econòmic internacional no ha disminuït la demanda del públic per a exposicions d'art importants. El 2010, la retrospectiva més gran del món sobre Monet, al Grand Palais, va atraure 920.000 visitants i va haver d'obrir tota la nit per donar cabuda a les multituds. Una altra gran exposició del Grand Palais, Picasso i els Mestres, va ser un ple total el 2008.
L'exposició actual sobre Dalí és assenyalada arreu com un dels esdeveniments d'art de París més importants de l'hivern. La mostra, que durarà fins al març abans de traslladar-se a Madrid, compta amb prop de 200 obres entre olis, escultures, pel·lícules i instal·lacions, dissenyades per mostrar el funcionament intern del món de l'artista. És una gran oportunitat per veure les obres que ja es poden veure a Figueres o Madrid però també les dels Estats Units, els museus centreeuropeus i les col·leccions particulars.
Després de fer només mitja hora de cua, hi vaig dedicar dues hores i mitja, que em van passar volant. Vaig mirar el rellotge i ja m'esperaven per sopar, i a París no es pot fer esperar cap invitació a sopar. Em vaig quedar amb bocins de l'exposició per gaudir. I moltes hores de films.
Tota aquella gent que n'admirava els quadres, els detalls, els llibrets de les exposicions, les pedres del Cap de Creus... Tota aquella gent que admirava a través de l'obra de Dalí el món proper, casolà, íntim de l'Empordà, de casa. No deixin passar l'oportunitat de veure aquesta magnífica exposició que segurament tornarà a batre el rècord de ser la més visitada en tota la història dels museus de París, que vol dir de l'Europa de cultura sòlida i densa. Veure l'exposició de Salvador Dalí al Centre Pompidou amb aquella vista plàcida sobre París és com estar reconfortat al ventre de la mare.

La fira de les vanitats
Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) ja tenia la fortuna feta abans d'anar a exercir de director-gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) però sobretot després de sortir-ne. Oficialment en va sortir perquè s'enyorava del seu Madrid natal en aquella nova etapa d'un nou amor i una criatura petita. Sembla, però, que la seva executòria al capdavant de l'FMI tampoc era molt brillant. En tot cas, tenia una pensió vitalícia d'aquest mateix organisme que li garantia una daurada retirada. Però va poder més l'ego irritat i l'orgull ferit. L'home que ara sabem per les memòries del president Aznar que després de dir dos cops que no al final va dir que sí, que volia ser candidat a president del Govern, va tornar i es va fer càrrec de Caja Madrid per demostrar que podia liderar un empori econòmic que fes contrapès al poder polític. Caja Madrid, després Bankia, era la gran avaladora del Madrid escumós dedicat al diner ràpid, fàcil i sense recorregut.
Segurament el seu predecessor, Miguel Blesa, va ser qui va cometre més lleugereses com a bancari, però Rato va cometre un error capital de supèrbia: voler ser més després d'haver-ho estat quasi tot; no saber-se retirar. Rodrigo de Rato està pendent de judici per la seva gestió al capdavant de Bankia i ara l'acaba de fitxar Telefónica. En una societat amb un concepte alt de l'ètica, ja existiria avui una campanya per donar-se de baixa de forma massiva dels serveis de Telefónica.

la informació contrastada
Una plataforma (quants són?) anomenada Democracia Real Ya presenta una denúncia contra 63 diputats que cobren indemnització per manutenció a Madrid tot i tenir residència a la capital. Els comunico que no tinc residència a Madrid i que sóc parlamentari "de províncies", que és on visc amb la família, a 700 quilòmetres del lloc de feina!
Dit això, tothom té dret a presentar denúncies millor o pitjor fonamentades en dret. El que passa últimament és que es confon la veritat i l'embolic, i la mentida, amb gran facilitat. Cas real: diputada per Barcelona, resident a Barcelona i que cada setmana es desplaça a Madrid per treballar. Viu en un hotel. I té un pis de propietat a Madrid fruit dels acords d'un divorci. En aquest pis no hi ha volgut tornar a posar els peus i viu en un hotel molt més proper al Congrés. Si tingués el pis llogat a Barcelona, Sevilla o Llívia, ningú hauria disparat contra el seu honor. Ara té una denúncia presentada davant el Tribunal Suprem pels tipus penals més furibunds. Em jugo un sopar a on vulguin que aquesta denúncia serà arxivada per falta de consistència jurídica. Però qui repararà l'honor tacat?

Itàlia
La clau de les eleccions a Itàlia serà el resultat del Senat. Per ser investit primer ministre es necessita la confiança -la fiducia- per majoria absoluta de les dues cambres. Amb una molt alta probabilitat l'esquerra del PD aconseguirà la majoria a la Cambra dels Diputats. Així les coses, tota l'energia del debilitat Poble de les Llibertats de Berlusconi i de la Llista Monti s'ha centrat en aconseguir un bon resultat al Senat que eviti la majoria d'esquerres a la cambra alta. Aleshores només seria possible un nou govern tècnic. Un govern Monti 2?
Un exemple de com un petit poder amb una bona palanca pot moure una gran roca. En la política italiana res és el que sembla a primera vista.

Enllaços recomanats: Premis cinema