Aquest enciclopèdic periodista que és l'Enric Sierra manté la tesi que si un cargol de jardí, sempre més caminadors que els altres, hagués sortit de Madrid quan es va iniciar el TGV que ara ens porta a Figueres, passats aquests trenta anys, sembla, es trobaria camí de Lió i no pas aturat a l'estació de Figueres-Vilafant. En Sierra ha fet una fotografia més que encertada de la lentitud en què opera el Ministeri de Foment i Adif. Imagino que la trampa es troba en el fet que mentre el cargol necessita combustible herbaci, l'administració de l'Estat necessita euros per construir el camí d'acer, i que d'això darrer n'hi ha menys que d'herbes en tot cuidat jardí domèstic.

La inauguració del TAV, ja ho varen poder veure, es va fer sense convicció pel que fa a les altes, a les menys altes i fins i tot a les baixes autoritats que hi varen participar. Cares de pomes agres a la primera taula del vagó primer i altres cares de pomes agres a la resta del comboi. Ni tot allò aprovat i pressupostat s'ha fet, menys encara allò promès i que enlloc no consta, ni tampoc la rapidesa en l'execució de les obres podien donar peu a un dia d'alegria abastament compartida. Si afegim que molts agricultors encara esperen el pagament dels terrenys que els foren expropiats, el valor dels quals ara és discutit per part d'Adif, naturalment a la baixa, i que a més a més, es diu, que Hisenda els persegueix per un potencial deute tributari aplicable a diners mai no rebuts, hom comprèn que allò fos més un matisat funeral que no pas l'exhibició de focs artificials a què ens té acostumats la vila de Blanes.

Tanmateix, tots aquest núvols no constaran a la Història i així, arribat el dia de la commemoració, l'actiu Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l'Arxiu Municipal de Girona, ens recordarà amb precisió suïssa que tal dia farà anys de l'espasmòdica inauguració del TAV, tram Barcelona-Girona-Figueres, i, més endavant, de la seva entrada real i no pas virtual a territori francès sense obligat canvi de tren al terme de Vilafant. Tot en breu nota de dues o tres ratlles.

L'editorial del Diari de Girona d'aquest passat dimecres s'encapçalava amb un encertat "llum i ombres" respecte del que anomenà sensació agredolça de la inauguració de la nova línia fèrria. No podia ser millor el resum d'allò que va succeir el dia abans. Darrere seu quedava un munt de pseudoanècdotes que han interferit en negatiu les obres i que no les han deixat resoltes del tot.

Des del temps transcorregut, inexplicable des de la vessant tècnica o d'enginyeria, al pagament diari a empresa madrilenya, durant anys i panys, per un peatge pel qual mai va transcórrer ni un sol tren, passant per cinc anys de càstig per a molts veïns de Girona que molt car han pagat la magnitud del pas del TGV pel bell mig de la ciutat amb desaparició inclosa d'un parc, construcció d'una estació dita provisional, seriosos interrogants sobre el viaducte del tren convencional i unes obres empantanegades que ens parlen de la llunyania mesclada amb no poca supèrbia en què es veu Girona des la capital del Regne.

Una supèrbia que varen patir els alcaldes Joaquim Nadal i Anna Pagans i que ara la coneix amb tota la seva malvada intensitat l'alcalde Carles Puigdemont, mil vegades "ningunejat" per Fomento, malgrat que les seves queixes fossin diplomàticament exposades com a "peticions d'informació" ben fonamentades, per cert. Si un dia, quan el PP, que no pas el govern de l'Estat, anuncià l'enderrocament del viaducte tot emprant una roda de premsa, vaig aconsellar al llavors alcalde Nadal que havia de mantenir una actitud de dignitat institucional davant la indignitat amb què fou anunciada la decisió, i així ho va fer de manera intel·ligent i pràctica, i el temps s'ha encarregat d'evidenciar que allò era fum i res més, el mateix m'he permès d'aconsellar a l'alcalde Puigdemont davant el "mort" que li ha deixat el mateix ministeri, si més no per dos motius: El primer, la representació ciutadana que democràticament ostenta i que tota tercera administració, si disposa d'un gram de respectabilitat constitucional i institucional hauria de tenir vers la seva persona en tant que primera ?autoritat municipal, i, el segon, perquè ell i l'Ajuntament de Girona en la seva globalitat, haurà d'administrar amb paciència i amb saviesa els esvorancs que ens deixa l'Estat a Girona, que no són pas només físics, sinó que també emocionals. El que ell, en Puigdemont, ha qualificat de "fatiga" en article publicat en aquestes pàgines.

Parlo clar: La provisionalitat de l'actual estació del TAV serà quasi eterna i, per tant, no ens podem permetre perdre més temps en discussions que nomes ens portaran a la melangia, amb la qual cosa cal ser pragmàtics i "arrencar" d'Adif el màxim de compensacions per allò que mai no farà, però que aprovat té, i per tot allò anunciat, però que aprovat no té, i aquí la feina de l'alcalde Puigdemont serà molta com perquè, entre tots, encara li ho posem més difícil amb "batalletes" de poble que enlloc no ens portaran; i, en segon terme, el soterrament del viaducte de Bonastruc de Porta si algun dia es fa, serà al tombant del segle, per tant, oblidem-nos de l'Álvarez Cascos i companyia, passem pàgina, això sí sense arrencar-la, i anem per feina, que la pobresa dels temps actuals aconsella de nou el pragmatisme del qual els parlava més amunt i que tinc la percepció/seguretat que per part d'en Carles Puigdemont interioritzat és té. La ciutat, serenament, ha de fer via i no pot autoentorpir-se en el victimisme per més raons que tingui.