o sé si aquest nostre país aixecarà el cap algun dia, però sí sé que essent moltes les causes de la ferotge crisi econòmica que patim, més són encara les improvisacions de tota mena amb què es pensa sortir de la mateixa. Val a dir que, excepció feta de l'estudi i superació de l'assignatura anomenada aleshores, crec, Hisenda Pública o potser Economia Política, dins la carrera de Dret, o d'escoltar nombroses conferències sobre economia i en particular sobre l'origen de l'averany en què ens troben i de llegir nombrosos llibres i articles de presumptes entesos en la matèria, res més no sé sobre economia.

Tanmateix, he arribat a una conclusió: Tampoc ningú en sap més com per deixar enrere d'una vegada per totes aquests anys i finalment emergir. Per començar, la Unió Europea i el seu Banc Central i per acabar-ho d'adobar el Govern d'Espanya, l'actual i el passat, que absent estava, com també ho està el català, que en agència recaptatòria es va transformant. Així que estic ben tranquil per la meva confessada ignorància.

Observin que es navega amb piragua per un oceà més que engrescat i els missatges que ens dóna el patró configuren un mosaic de ximpleries, segons que poden anar comprovant. Ara toca això, ara toca allò. No preguntis el perquè d'una mesura que aviat és substituïda per la contrària. No cal. Ningú no ho sap. Això és com aquell concurs de trencar olles al pati del col·legi amb els ulls embenats, però amb la important distinció que allò lliurava rialles i això altre ens lliura fatiga, desencís, dolor i plors.

Aquí ningú no diu, dels que manen, que res no sap per reconduir la perillosa navegació; aquí tothom pontifica des de la més gran de les ignoràncies fent-se l'entès. El resultat és molt decebedor. Ni creiem els governants, ni creiem els analistes, ni creiem ningú de la UE, de l'FMI i de l'OCDE, ni creiem els executius de la banca ni menys el director de la sucursal on "treballem", com abans es deia. A poc a poc i no encertant, tots ells, ni tan sols una vegada, ens han convertit en ateus del nostre propi demà. Respecte de l'endemà passat, ni s'atreveixen a fer endevinalles, mentre que tots nosaltres ja el tenim descomptat, perquè res de bo ens anticipa aquesta gran decepció que en depressió col·lectiva s'ha convertit. Només sabem una cosa: Que ens hem empobrit i de valent. Fins i tot els més optimistes han perdut, en aquest viatge, la "o". Vegi'n les xifres donades pel Diari de Girona respecte de la davallada de la nostra capacitat adquisitiva, segons fonts governamentals, i comprovin que abans de ser publicades les seves butxaques ja ho sabien.

Però a la indignació de disposar de governs farcits d'inútils en una mai imaginable pluridimensió que, per no tenir, no tenen ni vergonya per no acceptar el càrrec o alternativament apartar-se'n, per tot seguit vestir-se amb tela de sac com a ignasiana mostra d'humilitat, s'hi ha sumat l'acord de Convergència i Unió (CiU) i d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de posar una taxa als dipòsits bancaris. Tant se val que això no figurés en el programa electoral del candidat Artur Mas i que, per tant, suposi un incompliment molt greu del contracte subscrit amb tots aquells que el varen votar, majoritàriament classe mitjana, l'incombustible "botiguer" dels temps de Jordi Pujol. Tant se val, dic, i afegeixo, com ens expliquen, que tot sigui per la pàtria, emulant els rètols que presideixen les casernes de la Guàrdia Civil. En conseqüència, a agenollar-se i abaixar-se els pantalons als dictats d'ERC, l'electorat del qual és òbviament distint al convergent, la qual cosa no vol dir ni millor ni pitjor; simplement, diferent. No cal que se sacrifiquin ni el president ni el seu Govern; sí cal que ho facin els ciutadans estalviadors, diuen, a qui els expliquen que mai la banca els cobrarà la taxa. Creuen que la resta som una colla de tontos, atès que massa sovint ens enganyen i res no diem, com ara el 25-N. Ignoren, però, que el poble, beneït i beneit alhora, sap des de fa algun segle que aquell que paga sempre els plats trencats és l'usuari i el consumidor.

Té collons, i disculpin el lèxic emprat, que sigui el PP i des de Madrid el que ens vingui a salvar d'un nou tribut aprovat a corre-cuita per CiU sota mandat imperatiu d'ERC i que ho faci amb l'ajut del Tribunal Constitucional. Però no ens havien dit, ambdós sobiranistes, que el Partit Popular i Madrid no ens estimava? Si les coses segueixen per aquest camí, el que desapareixerà més aviat que tard de l'escenari públic és aquell senyor que a l'esquerra surt a la fotografia de la signatura del pacte entre CiU i ERC. Tranquils: No ens perdrem res.

Per la seva banda, el Banc d'Espanya, que hauria d'estar clausurat per incompetent i alguns dels seus ex-rectors inculpats per un llarg concurs de delictes, té demanat/imposat a les entitats bancàries que moderin els tipus d'interès que atorguen als dipòsits dels seus clients, és a dir, als estalviadors. Tots, per sota de la inflació; i un -1,75% per aquells que ho estiguin a un any. A l'orgia de l'especulació immobiliària a què es va abandonar, si no és que la va abonar, vol sumar-se ara el secular engany d'esmenar els estralls per la via de foragitar tota vocació d'estalvi. Els membres de la classe mitjana que tenen estalviats uns pocs diners, una vegada espoliats per tributs de tota mena i condició, ara veuen com el canó apunta cap als seus estalvis amb l'objectiu de destruir-los en nom de no sé quin desconegut déu econòmic, perquè la dogmàtica avui es troba en la praxis econòmica i no pas en les ideologies.

Curiosa política aquesta que ni fa ni deixa fer i que a la vegada es carrega el camí fet. Mentre tot això passa, i és molt fort que succeeixi, alguns polítics catalans somien amb la independència de la mateixa manera que la generació del maig francès somiava amb la revolució que ens han deixat pendent.

I, recíprocament, alguns polítics espanyols pensen en com batre Mas i companyia ara que els tancs es troben a Afganistan, sense pensar que tot sucre posat en un cafè es dissolt sí o sí, i que, per tant, val més governar fent-ho bé que no pas ?fantasiar en com practicar allò de ?l'interruptus respecte de l'amor etern que s'han ?jurat oferir-se CiU i d'ERC, i que en un ?no-res acabarà, i aviat. Uns brètols, tots ells, mentre cada vegada hi ha més ?aturats i més nombrosa és la gent que es troba al pou de la pobresa.