L alerta alimentària que ha provocat certa indústria dels elaborats carnis en incorporar carn de cavall en els seus productes sense indicar-ho en l'etiqueta ens torna a fer pensar en algunes males pràctiques. Un cop dit que sanitàriament la carn de cavall no comporta cap risc per al consumidor, el que ens caldria plantejar és per què hi ha empreses que posen en risc la seva reputació i miren de donar garsa per perdiu als seus clients. Aquí a Catalunya, tot i que no va tenir tant ressò mediàtic, també vam veure com una altra indústria, l'hortofructícola, es dedicava a envasar porros i els venien com a alls tendres, enganyant també així el consumidor. Així mateix, podríem anar citant diferents casos que s'han anat donant en els darrers anys: olis d'oliva que s'etiqueten com a verges extra i que no ho són (el panell de tast els va qualificar de llampants), vi espumós que és venut com a cava, avellanes etiquetades sota l'empara de la DOP però que no tenen la qualitat que marca la DOP, comercialització de cítrics tocats pel fred, comercialització d'oli d'oliva verge etiquetat en català però sense indicar-ne la procedència (era de fora de la Unió Europea), etc.

Per què, doncs, certa indústria alimentària, sabent que s'arrisca a veure's apartada del mercat, continua realitzant pràctiques fraudulentes que si bé no suposen un risc sanitari sí que suposen un engany al consumidor? Es podria pensar que és per un afany de lucre desmesurat per part d'aquesta indústria alimentària, i potser és això. Però una altra lectura podria ser que la indústria alimentària, un cop ha arribat al punt que ja no pot escanyar més als seus proveïdors, és a dir, a la pagesia, es veu abocada a realitzar aquestes males praxis per poder continuar subministrant productes als seus clients, la gran distribució (entengui's aquí qualsevol superfície comercial en règim d'autoservei, hípers, súpers o botigues discount).

De fet, si observem l'evolució de la quota de mercat de la gran distribució veiem el següent: A Espanya, la gran distribució guanya 3,4 punts de quota de mercat en tres anys. Bàsicament, pel seu increment de 7 punts de quota en l'alimentació fresca. Ara bé, tot i aquest avanç de la gran distribució, la botiga tradicional més la resta de canals continuen dominant el sector de l'alimentació fresca amb un 52,6% de quota (tot i que han perdut 7 punts en tres anys, els mateixos que ha guanyat la gran distribució). O el que és el mateix, el poder de negociació i la capacitat d'influir en el mercat de les grans cadenes de distribució ha continuat la tendència alcista en detriment de la botiga tradicional (dades extretes dels Butlletins Mensuals d'Estadística del MAGRAMA de febrer del 2013 i de desembre de 2009).

A Catalunya, tot i que segueix la mateixa tendència que a l'Estat, aquest increment de la quota de mercat de la gran distribució no ha estat tan acusat. La superfície de venda de la gran distribució només ha pujat 0,3 punts, arribant al 54,4% de quota de mercat. Així mateix, a Catalunya les tres principals empreses de distribució, Carrefour, Eroski i Mercadona, han perdut 0,81 punts en quota de mercat (dades extretes de l'Anuari 2011 i 2010 del sector quotidià en règim d'autoservei de la distribució comercial a Catalunya del Departament d'Empresa i Ocupació).

En definitiva, en la X Assemblea d'Unió de Pagesos a la Garrotxa el 2010 ja alertàvem que la nostra intenció com a sindicat havia de ser acabar amb algun dels moderns "mals usos" dels quals la pagesia es vol alliberar i, dèiem, que per fer-ho, comptàvem amb la nostra solidaritat interna i amb la dels ciutadans de Catalunya. En aquest context, cal posar en valor la tasca feta per la Unió de Pagesos de denúncia sistemàtica de males pràctiques comercials (més de 30 denúncies interposades en tres anys) i la realitzada per les organitzacions de consumidors. Com sol passar, els extrems es toquen i, en aquest cas, pagesia i consumidors tenen interessos comuns: evitar uns fraus al consum que als pagesos ens perjudiquen perquè fan tirar a la baixa els preus dels nostres productes, sense que es tingui en compte els costos de producció que hem de suportar, i també als consumidors, perquè els fan creure que els ofereixen qualitat quan en molts casos no és així. Des del sindicat no ens cansarem de demanar, d'una banda, uns preus justos per als productors, i de l'altra, una millora substancial en l'estàndard mitjà de qualitat alimentària.