Temps de collita fiscal, aquests, i, sobretot, a Catalunya, que per alguna cosa el govern "dels millors" ens ha enlairat al primer lloc d'Europa en matèria tributària tot donant la culpa, com sempre, al Govern espanyol, en comptes de dir que és resultat de l'exercici d'una parcial autonomia financera i de l'exercici també d'un sistemàtic ofec a l'economia productiva que mai abans havia practicat cap govern català. Que com que no s'ingressa perquè el teixit industrial, comercial i de serveis fa figa, s'han d'incrementar els tributs alhora que se n'han de crear de nous. És a dir, fer sagnar la ciutadania per tots els costats, en comptes d'animar-la a produir riquesa.

Però aquest no és el tema d'avui, essent-ho, perquè el Col·legi d'Economistes de Catalunya ens té advertits, des de fa un parell de setmanes i mitjançant un aprofundit informe, que del nostre petit país fugen empreses, fugen capitals -per exemple, els dos mil milions d'euros que Diari de Girona denunciava a portada aquest dilluns en referència tan sols a la nostra demarcació-, fugen jubilats cap a les Espanyes i fugen talents atès que Catalunya és cara, no crea ocupació i al damunt és poc o gens fiable.

El tema d'avui, dic, és un altre: Ja ens tenen acostumats a que no desgravi ni l'habitatge familiar, ni els bons de l'Estat, ni la despesa farmacèutica que es fa al marge de la Seguretat Social, ni l'afiliació a les mútues mèdiques, ni l'estalvi, ni l'hospitalització en centres privats a la recerca de la urgència en els tractaments que el circuit públic no et garanteix, ni matricular-se en escoles, instituts i universitats privades fent ús del dret fonamental a l'elecció de centre docent, tampoc els patrimonis protegits de les persones amb discapacitat, ni la participació en activitats culturals ni en tantes altres coses que vénen a abaratir la despesa pública...., però que sí ho faci, això de desgravar fiscalment, la pèrdua de diners jugats en casinos, bingos, màquines escurabutxaques i apostes per Internet és cosa nova, crec, que em supera i m'irrita. És el món al revés i constitueix prova (1) que algun governant està en condicions de ser traslladat avui mateix al psiquiàtric; (2) que la influència dels lobbies en l'executiu estatal està ben arrelada; i (3) que els grups parlamentaris de l'oposició -parlo de les Corts Generals- sembla que es trobin de migdiada permanent i que no s'assabentin que porten les propostes de lleis que del Consell de Ministres els arriben.

Difícilment es pot moralitzar la vida pública, ben necessitada, per cert, si a l'articulat de les lleis no s'hi troba ni un polsim de valors connectats amb l'ètica col·lectiva i amb l'ètica individual. Quan petit i no tan petit, jugar-se els diners a les cartes, com es feia un tant d'amagatotis als casinos de Sant Feliu de Guíxols i en certs bars, era vici; des de fa anys, jugar-se'ls al casino, al bingo o les màquines escurabutxaques de manera sistemàtica comporta addició, la ludopatia, segons que ens diuen psicòlegs i psiquiatres. Però, tanmateix, observo astorat que ara i aquí, en aquest mapamundi de país que es diu Espanya, jugar-se els diners està molt millor vist, des de la vessant tributària, que no pas pencar vuit, deu o dotze hores al dia.

Observo, indignat, que treballar i percebre una retribució està penalitzat amb impostos, que també ho està l'estalvi o percebre una jubilació un xic alta, però que visitar casinos, bingos, fer apostes per Internet i ser atracció de les màquines escurabutxaques està reconegut per la Hisenda Pública. Què dic reconegut? Està incentivat a partir que perdre-hi diners desgrava en l'IRPF. És el món a l'inrevés i una forma més africana que europea de governar. Anem predicant, entre tots, que cal recuperar els valors de l'esforç, del treball ben fet, del respecte vers els altres, de l'estalvi i del sacrifici, entre molts d'altres, i ara ve el ministre Cristóbal Montoro amb el Govern al voltant seu i passa per les Corts Generals una desgravació fiscal per aquells diners jugats i perduts en jocs de l'atzar; no pas per aquells diners invertits en creació d'empresa, en increment de l'ocupació, en l'enfortiment del teixit productiu o en la internacionalització. No; aquí es desgrava el joc! El vici, que l'anomenàvem.

Parlo de memòria perquè no disposo de temps per anar a l'hemeroteca, però dic que l'amnistia fiscal impulsada pel ministre Cristóbal Montoro per a ben poc ha servit, pel balanç que fan els experts, més enllà de posar al descobert noms i ?cognoms de celebritats que, per interès de partit, com és el cas d'antics tresorers, es trobaven en paradisos fiscals, segons anem coneixent i més que sabrem de la mà del periodista Raúl del Pozo, o per sentit patriòtic vers Catalunya, forjat en el menjador de la casa del pare i de la mare, també els tenien expatriats i ara, uns els han volgut amnistiar mentre que un tercer corre com un saltimbanqui de país en país provocant comissions rogatòries dictades per l'Audiència Nacional. També dic que les gran retallades de tota mena, des de l'àmbit de la salut a l'àmbit educatiu, han desmuntat un ben travat sistema que a tots ens protegia mitjançant les nostres aportacions tributàries en correspondència més o més justa amb els ingressos de cadascú. Afegeixo que les cargolades fiscals han recaigut principalment, substancialment i fonamentalment en les classes mitges i en les petites empreses; que la profunda crisi bancària patida ha estat protagonitzada per gent que, no tota, es troba imputada o a la presó pel mala pràctica, és a dir, per potencials delinqüents, que ha estat mitjanament mal resolta pels diners públics aportats pels contribuents i a més sota una fallida estrepitosa de tots els sistemes de control i de fiscalització públics, començant pel Banc d'Espanya, punt en el qual tothom mira cap a l'altre costat perquè afecta gairebé tots els partits polítics; i que Espanya, sense intervenció oficial per part de la UE, encara avui té el seu futur econòmic per decidir a la seu de la cancellera alemanya Àngela Merkel.

Enmig de tot això, vull dir la petulància d'un estat pobre que va viure com un nou ric, en Montoro i el govern d'en Mariano Rajoy consideren "bé nacional a protegir", o quelcom així, el joc i, per més fotre'ns a tots, "socialitzen" les pèrdues a base de desgravar-les en l'impost de renda. Aquí s'ha perdut el nord, mentre ?s'incrementa el nombre d'indignants, amb raó.