Abans de res, demanar disculpes. Amb aquesta premissa de la bona educació s'obre, des de les mateixes tapes, el llibre amb el qual l'exconseller Ernest Maragall i l'exsecretari de Polítiques educatives Francesc Colomé revisen la seva gestió al capdavant del Departament d'Educació -ara d'Ensenyament- durant la segona part del govern tripartit.
Escola nova, poble lliure. 1.492 dies a Educació, disculpeu les molèsties és el títol d'aquest assaig que, segons afirmen els seus autors, no és ni un llibre de memòries ni un volum sobre educació o política, sinó "un relat senzill, una reflexió personal, una anàlisi succinta però suficient".
Aquesta narració comença el 28 de novembre de 2006 quan, tres hores abans de prendre possessió com a president, José Montilla va oferir el Departament d'Educació a Ernest Maragall. De fet, el coautor del llibre, el socialista Francesc Colomé -inspector de l'administració educativa- hi va arribar abans, durant el primer tripartit i amb Pasqual Maragall a la presidència -entre 2003 i 2006-; quan al capdavant de la Conselleria, llavors assignada a ERC, hi va ser primer Josep Bargalló i després Marta Cid. En referència a la proposta de Montilla per rellevar el gironí Joan Manuel del Pozo, Ernest Maragall recorda que va advertir: "Si m'hi poso, m'hi poso. Haurem de fer molts canvis".
El perquè d'"Educació"
El perquè de la denominació Departament d'"Educació" en comptes del d'"Ensenyament" que Convergència i Unió va recuperar tan bon punt va tornar al Govern mereix un aclariment a les primeres pàgines, en les quals es descriu com "un canvi nominal de molta profunditat perquè s'entenia que l'educació abastava més enllà del centre educatiu".
El recorregut no obvia la polèmica que va generar el nomenament d'Ernest Maragall, tant pel fet de no provenir del món educatiu com per ser germà de l'expresident. Sobre aquesta última qüestió, l'exconseller recorda aquelles interpretacions que atribuïen la designació a "la contrapart" exigida per Pasqual Maragall "pel seu "suïcidi" polític" i assegura que "no vaig saber mai, ni tampoc no ho he volgut saber, si el president Maragall va arribar a parlar amb ningú en aquests termes". Llavors, Ernest Maragall militava al PSC, partit que a l'octubre va abandonar per crear Nova Esquerra Catalana. Sense aclarir els motius de la seva incorporació al Govern de Montilla i a la direcció d'Educació, el llibre s'afegeix a "especular" i apunta al "vell tòpic sobre la divisió del treball al si del PSC", considerant que "com tots, té base real i efectes negatius creixents i evidents que s'allarguen fins avui mateix".
El relat dels 1.492 dies a la Conselleria continua recuperant l'organització del dia a dia i, especialment, el disseny de l'estratègia política per afrontar l'augment d'alumnes, el desenvolupament del Pacte Nacional per a l'Educació, de nombrosos programes educatius i, també, per intentar rebaixar el fracàs escolar i l'abandonament prematur dels joves estudiants.
Un Pacte Nacional massa car
Respecte al Pacte, signat el 22 de març de 2006, es recorda la duresa de les negociacions prèvies i s'explica que, quan van assumir la Conselleria el desembre d'aquell mateix any, "vam constatar immediatament que la memòria econòmica assumida pel Departament d'Economia i el Govern anteriors, representava una hipoteca difícilment compatible amb la gestió ordinària d'un sistema educatiu en creixement geomètric".
La Llei d'Educació de Catalunya (LEC) va ser l'element estrella dels seus anys de govern i així queda reflectit en la descripció del llarg procés d'elaboració i aprovació. D'aquest camí, els autors revelen que la recerca del consens polític necessari per a una norma d'aquest tipus els va portar a reunir-se amb Jordi Pujol, buscant el beneplàcit de CiU. L'expresident -expliquen- els va remetre a Irene Rigau, però estava clar que el document "hi arribaria amb un primer nivell de complicitat assumida".
Les relacions amb la comunitat educativa -de direccions i docents, fins a famílies, òrgans municipals i sindicats- es tracten en un capítol propi, el qual es tanca admetent que "no vam entendre la sociologia profunda del sector educatiu"; tot i matisar que l'error va venir forçat pel límit temporal d'una legislatura.
L'inici de les retallades pressupostàries i les relacions amb el govern estatal, focalitzades en el conflicte al voltant de la LEC, tanquen el volum. De Madrid, Maragall i Colomé en diuen que "és la seu de la batalla ideològica de l'organització de l'Estat i, alhora, de com concebre l'educació".
