El debat sobre el dèficit públic, en el triangular Zona Euro-Espanya-Catalunya, es fa difícil de seguir i d'entendre'l. La importància d'un 0,1% per sobre o per sota és causa de confrontació i de bel·ligerància política com poques vegades s'ha vist, sobretot a nivell domèstic i, sempre, en la relació Catalunya-Espanya o a l'inrevés. Tot, la veritat per endavant, amb la general ignorància de la ciutadania -i meva, en particular- que no acaba d'entendre perquè d'una punyetera vegada els partits polítics i els seus líders no fan pinya en comptes de barallar-se i menysprear-se. Quan aprendran, uns i altres, tots ells, que la unió fa la força i que hi ha coses, com ara aquesta o l'asimetria fiscal, que no necessita soroll? Com fa pocs dies va manifestar l'antic president del Tribunal Constitucional, Álvaro Rodríguez Beirejo, trobem a faltar l'alta qualitat personal, intel·lectual i política dels que varen ser màxims dirigents de la Transició. Avui sembla que es practiqui una política de pati de col·legi de pàrvuls sense senyoretes que hi posin remei. Són com són: Petit, petits i petits. Renoi, quin nanisme!

Aquest debat sobre el dèficit fiscal, com també el sempre permanent sobre les balances fiscals, no pot amagar una molt trista realitat: Les Administracions Públiques, que tenen el deure constitucional i legal de sotmetre's a la llei i al Dret, incompleixen globalment la normativa sobre pagaments a proveïdors, estimulant o forçant així que la ciutadania faci el mateix respecte dels seus negocis jurídics contractuals. Poquíssims són els ens públics que respecten els trenta dies que com a marge final imposa el legislador respecte del pagament als seus proveïdors. És un fet notòriament públic, avalat per objectius informes de tota mena i condició, que la morositat pública és causa de tancament d'empreses. Si endemés, a factura emesa, l'IVA s'ha d'abonar, sí o sí, independentment de quan es cobra i si es cobra, l'Agència Tributària hi acaba posant la corona de flors, símbol d'enterrament, ves a saber si sempre la mateixa amb ànim d'estalviar i amb plastificades flors.

En aquests moments, les Administracions Públiques -l'estatal, les autonòmiques i les locals- acumulen factures impagades per més de 10.000 milions d'euros (és a dir, 1,7 bilions de les antigues pessetes aproximadament, si he fet bé els càlculs), dels quals uns 4.811 milions d'euros corresponen a deutes amb autònomes i petites empreses. Entre la paperassa administrativa, accions com les de l'ACA, ben explicades últimament pel Diari de Girona, o altres inspeccions d'organismes públics varis que semblen no tenir res més a fer que emprenyar l'empresari o l'ajuntament de torn, la manca de crèdits bancaris ni que sigui per disposar de tresoreria, els tipus impositius més alts d'Europa (a Catalunya!) o factures emeses i no cobrades, especialment per al sector públic, l'emprenedor -el que encara subsisteix- està a punt de llençar la tovallola o, si pot, fugir per recrear-se, en el sentit de ressuscitar-se, en foraster indret on sigui tractat amb la dignitat que es mereix.

Això, Brussel·les ho sap, com també coneix les trampes i les mentides que li fa i li conta el Govern del president Mariano Rajoy, com per exemple que el termini mitjà de pagament de les Administracions Públiques espanyoles és de 148 dies, cinc vegades més -sí, cinc vegades més- que allò que la Unió Europea té recomanat a Espanya per evitar la frenada brusca, encara més, del tren econòmic. Les tragèdies personals i familiars que es troben al darrere mateix dels impagats del sector públic son d'escàndol, com ara pèrdua de patrimoni personal, hipoteques sobre béns immobles igualment personals, esgotament de reserves, i una llarguíssima estela de misèries provocades per la inviabilitat de negocis excessivament enganxats a les Administracions Públiques per raó de la seva naturalesa.

La crisi econòmica, on cada vegada pren més forma la banca com a element decisori de la mateixa al costat dels deliris de grandesa del sector públic i del sector privat, aquest més endeutat encara que el primer, ha actuat com a potent tsunami sobre el teixit productiu del país, malbaratant-lo per sempre més en alguns espais que molt importants foren. A menys activitat econòmica, menys ingressos per a les hisendes públiques que, en general, conserven intactes les seves mai eficients plantilles de personal no funcionari, és a dir, de persones contractades o que hi son en virtut dels endolls, parlem clar i català, i no pas per mèrit i capacitat, ja que el demèrit i la incapacitat és evident en moltíssims supòsits, aleshores l'única cosa que se'ls acut es pujar la pressió fiscal i no adequar les plantilles de personal a la demanda, que és regla d'or en el sector privat. La guinda, en el cas català, la posa el Govern de la Generalitat, que va tancar l'exercici 2012 amb un deute de 450 milions de pessetes pel que fa als ajuntaments. No és d'estranyar que amb "detalls" com aquest no pugui posar ni un sol euro en el mercat internacional de finançament i que Catalunya estigui intervinguda per l'Estat, que vol dir per la "troika", com així és i ningú no ho desmenteix.

No tothom paga tan tard i tan malament. A les nostres comarques, per exemple, l'Ajuntament de Calonge -Jordi Soler (CiU)- ho fa als 23 dies i el de Llançà -Pere Vila (CiU)- ha fet un esforç titànic i ja s'aproxima als trenta dies, i així alguns d'altres, pocs, que tenen ben present que la seva mala gestió tributària és causa de destrossa d'empreses. Que li ho preguntin als farmacèutics, per exemple, dotzenes dels quals han passat a engrossir el llistat d'"executius" que porten alguns despatxos d'advocats. Mentre això passa, TV3 ens segueix adoctrinant en matèria independentista. No passa res. L'Alfons Arús ha tingut la bona pensada d'introduir al seu programa "l'imbècil del dia". Un dia d'aquests, s'hi cola TV3 per quedar-s'hi permanentment. Seria una opa no hostil que higiene mental ens lliuraria. Anima't, Alfons, que molt agraïts et quedarem! S'ha de fer neteja respecte de la mediocritat gestora en l'àmbit públic i de l'adoctrinament feixistoide des de mitjans de comunicació igualment públics o que en la llista dels hipersubvencionats es troben per seguir el dictat dels comandaments polítics.