ha fet molt bé l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, de no acceptar la dimissió de Ramon Llorente com a Defensor de la Ciutadania i va fer molt bé aquest últim de posar el seu càrrec a disposició de l'Alcalde a partir d'una jugada bruta de la PAH. Abans, li varen muntar una tangana en seu administrativa i en seu judicial per defensar, en Llorente, les bones formes, oposar-se a l'insult i intentar que el diàleg i no el soroll presidís una ?reu?nió amb la regidora i diputada a Corts Concepció Veray exemple d'elegància política, i, posteriorment, testifiqués. Per fer les coses bé, en Llorente ha rebut la "punyalada" de l'esmentada plataforma que té en la senyora Marta Afuera el seu primer i gran dèficit de credibilitat a les nostres contrades, irrecuperable mentre l'encapçali, perquè les finalitats que volen assolir, que intel·lectualment puc entendre i en bona part compartir, queden banalitzades per l'agressivitat dialèctica d'aquesta. En llenguatge que avui ja no es porta, puix la decadència de la nostra societat se l'ha emportada, una maleducada no pot liderar res. Sobretot perquè després de cridar i malparlar no té motxilla -formació- que la reconverteixi en persona adequada per exposar cartesianament els problemes i les possibles solucions, dins la legalitat, perquè fora de la mateixa res no és possible.
Conec en Ramon Llorente des de fa anys i panys. Vàrem ser companys en una acadèmia que tres mestres varen muntar en plena Rambla de la Llibertat fa quaranta anys i algun més, el Centre d'Estudis Sant Jordi, l'únic establiment retolat en català en aquella època que hi havia a Girona, si la memòria no em traeix. En Ramon, fill de família immigrant molt i molt humil, que no coneixia ni la "b" de la paraula "benestar", venia a donar classes per guanyar-se quatre duros. Rebel amb causa, però amb la racionalitat de les persones més que intel·ligents, sumada a un esperit de sacrifici, d'esforç i de constància que conreà a fons, va encarrilar la seva vida professional cap al Dret. Segurament per origen i per ser un lluitador nat contra les indecències del sistema d'economia de mercat, es va decantar per la branca laboral. Avui és un advocat laboralista del qual jo em fiaria amb els ulls clucs tant pel seus coneixements com per l'ètica que l'acompanya. Els seus articles dels dilluns al Diari de Girona són un ?exem?ple d'equanimitat. Tenir Llorente com a Defensor de la Ciutadania és un luxe, com han dit o han vingut a dir algunes vegades tant l'alcaldessa Anna Pagans, que el nomenà, com l'actual alcalde Carles Puigdemont, que ara li ha donat el suport institucional que necessitava.
Mai he vist en Ramon Llorente com un Defensor de la Ciutadania creador de més burocràcia. Tampoc com a "inspector en Cap" de la maquinària de l'Ajuntament de Girona. No faria honor a l'alt concepte que tinc d'en Llorente. El veig com sempre l'he vist: suau en les formes i contundent en els conceptes. Per tant, com un "home bo" que cerca la neutralitat i la imparcialitat amb què s'ha d'exercir un càrrec com aquest i que, quan la causa és justa, aposta per l'eficiència i mai no ho fa per l'espectacle. Per fer que les coses se solucionin donant-li un caire de naturalitat que a ningú no pot ofendre i, si cal, intercedint com a àrbitre quan el xoc està servit. Això últim és el que va intentar fer respecte de la regidora Veray i la PAH, però des de l'ordre; vull dir, des de el respecte degut a persona i a persona representativa per democràticament electa i advertint que quan les regles de les formes es trenquen per les desqualificacions, el partit es dóna per acabat. I mira que en té de paciència, en Llorente!, però li pot més el respecte vers les persones i el respecte vers les Institucions. Qualificar-lo com un desnonador de la tipologia bancària quan primer va fer caritat cristiana i després se li va prendre el pèl, és un error com un gratacel que ha comès la PAH que, ara sí, li ha de demanar disculpes, si és que això tan humà i tan conciliador encara existeix en el seu diccionari. Dic la PAH i no la senyora Afuera perquè se'm fa difícil de creure que a la plataforma no hi hagi ningú per reconèixer una ficada de pota d'elefant com aquesta i perquè la segona constitueix una nosa que la primera ha d'amortitzar com més aviat millor. Topades amb l'alcalde Jaume Torramadé de Salt i persecució viària del mateix, acció pamfletària al ple de l'Ajuntament de Girona que l'alcalde Puigdemont va haver d'afrontar des del seu propi argumentari i punyalades com les que ha rebut pel Defensor de la Ciutadania, una persona honorable com poques, no predisposen la ciutadania a fer costat a la PAH de Girona. Haurien de fer un pensament, la gent de la PAH, que vincula conviccions amb el respecte degut a tercers, que dono per fet que n'hi ha. O n'hi hauria d'haver.
