L'advocat i polític Ignasi de Ribot i de Batlle (Girona, 1926), darrer alcalde de la ciutat en el període franquista, tenia 13 anys el 1939, quan va acabar la guerra. El seu és un dels molts testimonis que van rebre com una benedicció l'arribada de les tropes de Franco.

On era vostè aquells dies crítics?

No ens vam quedar a Girona perquè ens van decomissar la casa. Vam passar la guerra a diferents poblacions. El 4 de febrer, data del canvi de règim a Girona, érem a Vallfogona de Riucorb, en un balneari, a la província de Tarragona. Recordo els camions amb gent ferida que anava marxant i les siluetes de la cavalleria al capdamunt d'una muntanya. Van entrar tropes italianes. Com a anècdota, recordo que van resar una missa i els dos escolans eren dos coronels italians. No hi va haver ni un tret.

Vostès marxen de Girona perquè els decomissen la casa. On van?

Primer vam estar un temps a Sanaüja, a la província de Lleida, un país molt fred, i tot seguit vam anar a parar a Vallfogona de Riucorb. Allà hi visitava el meu germà Eduard, que va morir, que era metge.

La seva família va ser víctima de barbaritats a la zona republicana?

Sí. Van assassinar el meu germà gran, l'Eduard.

Sap on va passar?

Va passar quan intentava travessar la frontera. Mai hem sabut el lloc.

Quina frontera?

Van sortir d'Olot. Suposo que era a la zona del Gra de Fajol.

Mai han sabut vostès on estan enterrades les seves despulles?

No. Hem fet moltes gestions i no han donat resultat. Sabem que anava amb un grup de gent, però com que havia estat cinc o sis mesos amagat, li va venir mal de muntanya i no va poder seguir. I el van atrapar. Era el gran de tots els germans.

Els franquistes ja han guanyat la guerra. Vostè és a Vallfogona de Riucorb. Quan torna a Girona?

No torno a Girona fins passat un temps llarg. Al cap de dos dies anem a Barcelona. Recordo que vaig entrar a estudiar a l'escola dels Jesuïtes de Sarrià i només veníem a Girona a l'estiu i per Nadal. Vaig estar dotze o tretze anys a Barcelona.

L'estiu del 1939 visita Girona?

Molt poc. Potser quinze dies. La casa està arruïnada. S'ho han endut tot. No hi ha ni llits ni mantes.

Quin és el primer record que té de Girona en la postguerra?

Tètrics. Són records tètrics. Era una ciutat trista i pobra i es passava gana. Durant la guerra, jo vaig passar moltíssima gana.

Van sentir felicitat quan es van veure alliberats dels republicans?

Evidentment, a Vallfogona la veritat és que aplaudíem. Cap de casa mai es va posar camisa blava. No érem falangistes. A casa havíem sigut tradicionalistes.

Es pot justificar un cop d'estat contra un règim legal?

Quan jo tenia entre 10 i 13 anys, el govern que teòricament diem que era legal permetia que la CNT, la FAI i altres ocupessin cases i assassinessin. No ho veiem legal. Era legal però potser no exercia la legalitat.

Hi ha qui defensa que tot això ho va desencadenar el cop d'estat.

Això ja és interpretació històrica. La meva vivència és que nosaltres vivíem al carrer Albareda, 13, de Girona, al costat de l'església del Sagrat Cor. I el Sagrat Cor estava en flames. Fins i tot hi havia perill que el foc entrés a casa.

Això era després del 18 de juliol de 1936?

Això era exactament el dia 19 de juliol de 1936.

Per què era millor el franquisme?

Jo li puc explicar els fets que he viscut i les seves conseqüències. L'examen històric el reservo per a les meves memòries, si és que les escric. De moment he començat unes memòries familiars, però més que per publicar, van adreçades als meus fills i néts perquè coneguin la casa Ribot i la casa Batlle.

No vol valorar el contrast entre el règim republicà i el franquista?

Una autèntica calamitat. Tots dos. A Josep Pla li van preguntar pels bons i dolents, i va dir el següent: 'Vostè ha vist mai si talla un formatge que una meitat sigui bona i l'altra dolenta?' Aquí hi havia extremistes d'un costat i de l'altre.

Quan cau Hitler el 1945, pensa vostè que els aliats vindran a alliberat Espanya de Franco?

Fèiem els set anys de batxillerat i exàmens d'estat al col·legi dels Jesuïtes de Barcelona hi havia un règim tan tancat que feia que visquésssim només l'ensenyança i la disciplina. Estàvem allunyats del món.

Amb Franco hi havia també uns intel·lectuals com Ridruejo, Sánchez Mazas o el mateix Pla que volien salvar la llengua catalana.

L'any 1936 jo llegia els grans autors russos com Tolstoi i Dostoievski en català amb traducció d'Andreu Nin. No ens ensenyaven català, però n'apreníem a través de l'Andreu Nin, a més d'El Patufet i altres lectures en català. Després de la guerra, el pare a Camallera va construir un mausoleu en memòria del meu germà assassinat i d'una meva germana. Totes les inscripcions estan en català i són de 1940 o 1941.

El mausoleu es pot visitar?

I tant. És dins el cementiri.

Van ser molts els catalans de Franco?

La veritat és la següent: la major part dels meus companys d'escola van passar la guerra a Sant Sebastià [ciutat a mans dels sublevats]. Així com nosaltres vam quedar-nos, perquè no teníem mitjans per sortir, molta gent van passar tres anys a Sant Sebastià i suposo que allà van estar més bé.

Està satisfet dels seus anys d'alcalde? Li queden espines clavades?

Moltes espines clavades, em queden. Però tinc la satisfacció que el senyor Joaquim Nadal reiteradament ha dit en públic que jo era un bon alcalde.