Permetin-me, a manera d´introducció, una breu reflexió d´Immanuel Kant, que en un llunyà 1784 ja proclamava que «el pensament és un atreviment, alhora que alguns humans prefereixen no pensar per si mateixos i es deixen "guiar" per uns o altres» (Cañada vs. Giraut). Al Sr. Joan Giraut no se li podrien aplicar, doncs, els conceptes epistèmics tan claus com la veritat, l´objectivitat o la justificació dels actes que duu a terme. M´explicaré:
És una autèntica vergonya política per part seva que, a un any vista de les eleccions municipals, es permeti cobrir una plaça de càrrec de confiança (vacant, per altra banda, durant molts anys, la qual cosa demostra com n´és, de necessària) i col·locar-hi una persona militant del seu partit i afí a la Sra. Montserrat Surroca, diputada al Congrés i membre de la direcció nacional d´Unió, alhora que protegida d´un molt alt càrrec que no té un pèl de ximple, conegut com «el gran Calvo» o «el Calvo diví», segons el sector del partit que es tingui d´interlocutor, amb la benedicció (la Setmana Santa ens hi obliga) del president d´Unió a Girona: el mai oblidat camarada Cañada. (Per cert, formarà part de la propera llista al Parlament a canvi de callar ara amb motiu de la seva dimissió -o hauríem de dir-ne cessament? Llei local catalana, situació a la Diputació o excés d´independentisme per ser a la formació democratacristiana?- El temps ho dirà, però companys del seu partit avui així ho expliquen.)
Miri, Sr. Giraut, és una manca de respecte institucional cap als treballadors públics que encara no hem pogut cobrar la paga extraordinària del Nadal de 2012, que tenim el salari congelat des de fa més de quatre anys, que ens trontollen algunes prestacions socials aconseguides amb gran esforç, veure com els càrrecs de confiança d´UDC no solament no apareixen a treballar a la corporació, sinó que, a més, hem d´aguantar veure, amb una manca d´ètica i vergonya política, com ja li he dit abans, que se´n nomena un altre. Per cert, he d´informar-lo, una vegada més, que ahir dilluns aquest nou càrrec de confiança, així com d´altres d´UDC, no comparegueren a la seu de la corporació a treballar.
Deia Lenin: «Només els ximples no veuen els fets». I això em porta a explicar-li una faula (vegeu el Diccionario de retórica y poética, d´Helena Beristáin) en la qual qualsevol semblança entre la realitat i els fets que s´hi expliquen són pura realitat (molt ben contrastats per diferents vessants, fins i tot gràcies a persones pertanyents a UDC, a les quals agreixo des d´aquí la seva informació i col·laboració).
Hi havia una vegada una mare (Teresa Comas), que tenia una filla, diputada (Montserrat Surroca) d´un petit partit polític català (Unió Democràtica), i que era càrrec de confiança del partit esmentat en una institució molt important (la Diputació de Girona). Aquesta mare no va posar mai els peus en aquesta institució, ja que tenia altres obligacions més importants que no pas anar-hi a treballar, com ara portar i recollir els seus fills al col·legi Eiximenis, i, tot seguit, anar a passar el matí, tot llegint els diaris, al Clàssic, al Barona o a la fleca granja Noguera. La mare (Teresa Comas) tenia una amiga (M. del Mar Fernández Cruzado), la filla de la qual portava i recollia al col·legi Maristes. I actualment, la mare protagonista també porta una altra nena al col·legi Eiximenis. (No s´ha plantejat, vista l´activitat que duu a terme, muntar una furgoneta de transport escolar?). L´amiga de la mare (M. del Mar Fernández Cruzado) va tenir problemes econòmics i va haver de tancar el restaurant Barona. També va tenir els mateixos problemes amb les empreses que tenia amb l´Anselm Cortado (Amaranto Sol·lucions SL i Distribucions Cortado Cánovas), fins al punt que varen encomanar informació a un advocat amb despatx en una cèntrica plaça gironina i també militant d´UDC per dur a terme un possible concurs de creditors. Mentrestant, la mare de la diputada anava a dinar, com feia molts caps de setmana, a casa de la Sra. Fernández Cruzado, a Maçanet de la Selva, que també és ara la seu de les empreses més amunt esmentades, ja que hi varen passar des de la seva ubicació inicial a la carretera de Maçanet a Hostalric. En una d´aquestes trobades és quan la Sra. Fernández Cruzado demana ajut a la Sra. Comas perquè parli amb la Sra. Surroca, i al cap de poc és nomenada càrrec de confiança d´UDC a la Diputació de Girona, amb els advertiments que persones del seu partit m´havien fet arribar d´antuvi i que jo vaig transmetre als polítics corresponents, que no en sabien res quan els ho vaig explicar dies abans de produir-se el nomenament. Per cert, no deu pas ésser padrina d´algun dels seus fills, no?
Explico aquests fets perquè la societat gironina conegui més a fons (si no ho sap ja) la forma d´actuar del seu partit i de vostè mateix al capdavant d´una institució tan important com és ara la Diputació de Girona, ja que no cal recordar els fets i els escàndols que l´envolten i l´han envoltat en el decurs d´aquesta legislatura, com també que ens trobem davant del primer president de l´etapa democràtica que està imputat per la seva forma d´actuar, com és el seu cas, Sr. Giraut (´imputat´, vegeu Dret processal penal).
Miri, no es pot jugar amb tanta frivolitat i poca seriositat com fa vostè quan representa la Diputació de Girona. Així doncs, no passaria el que va succeir en finalitzar l´acte de la Mancomunitat al Palau de la Generalitat, quan els serveis de Protocol d´aquesta el buscaven per fer la foto oficial del president de la Generalitat i els quatre presidents de les diputacions i vostè ja havia marxat. És que no li han explicat que per respecte institucional s´ha d´esperar que marxi la màxima autoritat del país i, per altra banda, informar-se si l´acte ja ha finalitzat del tot i no hi ha res més (com podia ser la foto de referència)? De segur que si hagués anat acompanyat d´un professional en la matèria i no per una auxiliar administrativa, això no hauria succeït.
Per què esmento l´Antic testament? Doncs perquè, miri, en ple segle XXI, i escoltant les opinions d´algunes persones que l´han vingut a veure, a les quals els ha donat la sensació que no se les escoltava, d´altres que s´han esperat més d´una hora i al final les ha rebut un vicepresident o d´altres que fa més d´un mes que s´esperen perquè les rebi (alguna associació, entre les quals, Figueres Democràcia) em fa pensar en les ciutats que formaren part de la Pentàpolis bíblica, on vivia la muller de Lot, que es convertí en estàtua de sal. Així doncs, no haurem de llegir de nou la Bíblia; una visita a la Presidència de la corporació serà del tot suficient (políticament parlant).
Què té a veure la cabina dels Germans Marx? Li ho explicaré. Avui fa una setmana es va produir un fet realment còmic alhora que estrambòtic al segon pis de la Diputació, quan varen començar a aparèixer persones que deien que eren càrrecs de confiança i que no havíem vist mai (ni tampoc hem tornat a veure), cercant despatx per col·locar-se, perquè el que tenen assignat vostès només té cabuda per a tres persones i es varen haver de posar en una sala contigua. Algun, fins i tot, va preguntar per on s´arribava al segon pis, i algun altre va demanar a algun funcionari on era l´interruptor del llum. Espectacle sublim! Encara es riu al palau corporatiu quan se´n parla. És que han perdut fins i tot el sentit del ridícul?
Sr. president, espero que la Fiscalia actuï amb la màxima contundència, ja que mentre estan sol·licitant documentació per tal d´investigar si hi ha indicis de malbaratament de cabals públics o prevaricació, tal com consta en la resposta del Jutjat a l´escrit d´interposició del recurs contenciós administratiu i de sol·licitud de mesura cautelar presentat per mi mateix (per cert, pendent de judici), vostè va nomenant càrrecs de confiança d´UDC com si els fets que estan succeint a la Diputació de Girona (investigació fiscal, vostè mateix imputat i altres fets dels quals ja anirem parlant més endavant) no anessin amb vós. Recordi, però, que qui nomena els càrrecs eventuals de confiança i n´és el màxim responsable és el president, i ningú més. Menys mal que el vincle triàdic entre els senyors Noguer, Soy i Calm posa una mica de seny en aquesta política d´amiguisme presidencial, nurses, dides i baby-sitters, alhora que estic totalment d´acord amb l´article del Sr. Ramon Iglesias, quan diu que la vergonya i la decència estan en perill d´extinció a la Diputació sota la seva presidència.
Som de ple en la Setmana de Passió, però ja fa temps que a la Diputació de Girona, i arran de diferents actuacions de presidents democratacristians, caminem pel Via Crucis, camí de no se sap ben bé quin Gòlgota. À bientôt!
