Un bon dia, quan Carlos Solchaga era ministre d'Economia i Hisenda, va etzibar-nos, al Congrés dels Diputats, amb un "este será un país de camareros", si no reorientàvem l'economia i la situàvem en la modernitat. Recordo perfectament la gresca que el PP va muntar per aquest aparent greuge comparatiu quan en Solchaga no cercava la concreció despectiva de cap ofici, sinó la necessitat d'enfortir i d'internacionalitzar el sector industrial. Però, massa sovint, el que queda és el titular i no pas el contingut, en aquest supòsit excessivament espès per alguns diputats i per alguns periodistes, sobretot aquells que ja llavors eren esclaus de la urgència noticiària que ha anat a més. Simplement perquè consti, el seu antecessor, en Miguel ?Boyer, també va passar als annals quan va dir allò que "éste es un país de porteras" en fer-se pública la seva relació amb Isabel ?Preysler. Ben mirat i suficientment contextualitzat, potser podem concloure que un i altre l'encertaven.

Aquesta introducció, ancorada en la història més recent, em serveix per tractar sobre l'alarma de les societats científiques espanyoles, en les quals també s'inscriuen les catalanes, pel deteriorament de la inversió pública, estatal i autonòmica, en R + D + I, com també l'absència d'estratègia i de prioritats. El conjunt de l'Estat, segons anàlisi de projectes pressupostàries públics i del grau d'execució d'aquests, ha situat la inversió real en recerca a nivells de l'any 1994; és a dir, de fa una dècada.

És prou sabut que el Consell Superior d'Investigacions Científiques, el CSIC, el vaixell de comandament per excel·lència, va necessitar, l'any passat, una injecció econòmica extraordinària per part de l'Estat per evitar la seva fallida, com ja es preveuen crèdits extraordinaris per enguany per mantenir la convocatòria del Pla Estatal d'Investigació. Allò que fins ara havia passat desapercebut, el doctor Carlos Andradas, president de la Confederació de Societats Científiques d'Espanya (COSCE), ho ha denunciat: El govern de l'Estat i també alguns governs autonòmics aparenten incrementar els seus respectius pressupostos de recerca, desenvolupament i innovació, i així ho fan en el moment de la seva aprovació, per després augmenten la duresa de les condicions o les exigències de capacitat econòmica de les empreses i dels propis organismes públics amb l'única finalitat de no atribuir la totalitat dels diners previstos i convertir el presumpte en un increment en una retallada tan efectiva com amagada. En el meu retrovisor no hi consta que ni a les Corts Generals ni al Parlament de Catalunya s'hagi portat a debatre aquest autèntic engany amb la finalitat de censurar unes pràctiques contràries a l'interès generals, arbitràries i mancades d'ètica, àdhuc contràries a la llei principal de cada exercici econòmic.

Ves per on tornem al vell "que inventen ellos". Ho fem en uns moments en què, certament, la creació de noves activitats generadores d'ocupació i transformadores de l'economia espanyola només poden venir de la mà de la recerca, el desenvolupament tecnològic dels fruits que aquesta doni, i de la innovació aplicada a l'obtenció de nous productes i serveis, en connexió total amb la demanda del mercat. Espanya, una vegada més en la seva història, no només retalla en tot allò que la pot reactivar econòmicament i ressituar-la en les coordenades del món avançat, sinó que es mostra incapaç d'organitzar i d'articular un model que funcioni amb eficàcia.

En aquestes últimes setmanes, Diari de Girona ha informat abastament, donant-li el tractament informatiu que es mereix, sobre el doctor Joan Massagué i el seu descobriment sobre per què sobreviuen les cèl·lules tumorals. Aquest potencial premi Nobel en medicina és el director del Centre Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York. Va anar-se'n a ampliar estudis i es va quedar allí. És una eminència que acaba de ser elegit president de la macroassociació científica dels Estats Units. Serà conseller del president Obama i consultor de l'ONU. Però no cal que torni a Catalunya mentre la nostra màxima referència en matèria sanitària sigui en Boi Ruiz i les seves cíniques maneres d'expressar-se. Aquí, està desmantellant la sanitat pública, expulsant els metges bons cap a la privada sota control de les mútues i aviat tornarem a injectar-nos penicil·lina amb les mateixes agulles dels pacients que ens han precedit previ pas pel foc que tot elimina. És un geni de la reorganització sanitària que, com bé va dir l'amic Albert Soler, traslladat a EUA, a prou feines donaria per servir cafès. Solchaga!