dissabte intercanvi de cases

En vaig tenir coneixement perquè un alt càrrec de la Generalitat em va explicar que ho feia i que ho trobava una pràctica sensacional. Em refereixo a l'intercanvi de cases per passar les vacances. Una manera de viatjar sense gastar un duro en hotels, apartaments... i que és un fenomen a l'alça. Segons el principal portal d'intercanvi, 111 famílies de la província cedeixen el seu domicili perquè s'hi instal·li una família estrangera per, després, fer elles el mateix i instal·lar-se a casa d'altres. En un any la llista ha crescut un 15%. Una pràctica atractiva, tot i que s'ha de ser d'una determinada pasta i no tenir gaire perjudicis ni tenir manies amb la intimitat.

diumenge futbol fraticida

Ser aficionat o apassionat del Barça és ser una mica fratricida. No conec cap fenomen similar al món de persones que formin part d'un col·lectiu i que en malparlin d'una manera tan despietada (llevat dels figuerencs que ja sabeu que es passen el dia deixant com un drap brut de la seva ciutat).

L'equip que més triomfs ha donat a la història del club, l'equip que ha jugat el futbol més bell des de que es va inventar aquest joc, l'equip que es va convertir en un magne antidepressiu per als catalans en uns temps duríssims... està essent escorxat, apunyalat i es vol desmuntar amb deshonors. Els catalans som un poble molt peculiar.

dilluns rànquings

Això de ser el millor restaurant del món -o el millor el que sigui- és una estupidesa moderna. Tots hem contribuït a fer grans i a convertir en Bíblia a llistes i rànquings, ja sigui per seleccionar el millor restaurant del món, el millor jugador de futbol, el millor actor o el millor pernil.

Resulta que ara el Celler de can Roca ja no és el millor restaurant del món, sinó que és el segon. Ah! I qui ho diu això? Doncs uns votants que no han estat ni tan sols a tots els restaurats de la llista.

La llista de la revista Restaurant (sempre l'acompanyen amb el sobrenom de prestigiosa revista, malgrat que desconec d'on li ve el prestigi), és un invent de fa una dècada que té transcendència perquè Ferran Adrià va decidir jugar-hi. Els que han vingut darrera també hi han jugat. Ara no hi ha marxa enrere i resulta que, un cop l'any, Londres es converteix en capital de la gastronomia, que és com dir que la Meca és la capital dels embotits. Per molt que els últims anys la gastronomia s'hagi posat de moda a Anglaterra, un país que té el peix amb patates com a plat nacional, de cap manera pot tenir aquest honor.

dimarts valls i fisas

Tribuna Girona, el candidat del PP a les europees, Santiago Fisas, ha assegurat conèixer una confidència de Manuel Valls, en el sentit que França evitaria, fins i tot abans que Espanya, que una Catalunya independent entrés a la Unió Europea. No conec al senyor Fisas. No sé si també porta incorporat l'ADN del PP que ha fet de la mentida un art. Però en cas que no fos una invenció, el primer que s'ha d'aprendre dels polítics francesos és a no creure'ls mai. França sempre actua en funció dels seus interessos de cada moment. Si vol vetar Catalunya, ho farà. Però si el seu interès estratègic passa per tenir un país petit com a coixí d'Espanya, no dubteu que serà el primer a reconèixer Catalunya. Charles de Gaulle era odiat per la resta de dirigents i militars aliats per allò de "el meu únic interès és França". De Gaulle no era diferent. Era un francès. Valls també perquè, la diferència entre França i Espanya, és que allà tots són francesos per convicció i per sentiment.

dimecres corall vermell

Comença la campanya d'extracció de corall vermell a la Costa Brava. Potser us pregunteu com és que hi ha tanta contrarietat amb aquesta 'pesca', si la majoria de botigues que venien 'joies' fetes amb aquest animal marítim en forma de branca, fa molt anys que van deixar d'estar de moda a les comarques de Girona, on les joies de corall vermell se les considera xarones. Però en canvi hi ha una activitat furtiva molt important, amb anys que s'ha arribat a interceptat mitja tona de corall extret il·legalment. La resposta és a Itàlia, i més en concret al golf de Nàpols, on hi ha Torre Greco, que és la capital mundial del corall i on va a parar la majoria del que s'extreu legal o il·legalment a la Costa Brava, i on es fabriquen les joies que majoritàriament van a parar a Amèrica i Àsia.

El negoci supera els 100 milions d'euros anuals. Mentre existeixi aquest "tràfic" i mentre hi hagi corall vermell a la Costa Brava, difícilment se'n podrà frenar l'espoli.

Dijous no m'ho crec

Un avantprojecte de llei de la Generalitat anuncia que multarà o posarà un impost -es digui com es vulgui- d'entre 500 i 1650 euros per pis en funció dels habitatges que tingui buits cada entitat bancària. Calculen que ho hauran de pagar entre 11 i 22 mil pisos de tot Catalunya i recaptar entre 8 i 25 milions (no m'estranya que la Generalitat estigui arruïnada si sempre són tan precisos fent números). Però sabeu una cosa, m'apostaria una orella que seran menys de 8 milions perquè l'actual Govern de Catalunya no té ni capacitat inspectora ni administrativa per fer-ho, però sobretot no té valentia política. Això serà un d'aquells anuncis propagandístics que es diluirà i amb el temps ningú recordarà.

Divendres fantasmes i acàcies

Agafo l'últim tren que va de Girona a Portbou. Hi arriba a les deu de la nit. Entre Girona i Flaçà el rodalies té una activitat frenètica, pujant i baixant gent a cada estació -sobretot joves-. Fins a Figueres té una ocupació raonable. Fins a Llançà hi ha gent. A partir de Llançà estic sol al vagó. A Colera, ja negra nit, baixa del tren una noia i no puja ningú. Intento intuir el paisatge. M'acompanyen els sorolls mecànics de l'atrotinat rodalies. Després del llarg túnel, la llum groga il·lumina l'edifici en ruïnes del vell economat.

El tren s'atura a la via tres de la majestuosa estació. De tot el tren de doble composició baixem tres persones. Creuo sol el pas subterrani i el vestíbul (em posa nerviós escoltar les meves passes solitàries). La colossal estació internacional, està buida i és fantasmagòrica. Una sensació dramatitzada pels colpeig de la tramuntana a la gran marquesina. Em vénen al cap els records dels anys 70 i 80, amb centenars de joves, vinguts de tot Europa, dormint tota la matinada al vestíbul; amb milers de persones trepitjant diàriament l'estació i amb una trepidant activitat econòmica.

Camino ràpidament pel túnel que porta al poble, per on penetra una intensa fragància de les acàcies que ens diuen que és primavera i que, darrere, sortosament, sempre arriba l'estiu?