Quan em van dir el que tenia em vaig ensorrar. no m'ho creia. Però un amic psicòleg em va dir que no busqués el perquè. llavors vaig pensar: Què carai! M'ha tocat? Doncs hi posaré tot el que tinc i venceré». i ha vençut. Moisès Martorell, Mois, diu aquestes paraules des del Collell, on aquests dies participa en un campus de bàsquet per a nens i nenes. ningú diria que acaba de superar l'any més difícil de la seva vida. està content, enèrgic i amb ganes de menjar-se el món a queixalades. Ha guanyat aquella maleïda batalla anomenada càncer. i ara toca celebrar-ho, just al mateix lloc on va començar tot fa exactament un any.

Perquè tot va començar al Collell una tarda de juliol. «A fora plovia molt i els nens s'entretenien amb nosaltres fent guerres de coixins a les habitacions. en acabar, vaig notar un dolor molt fort en un dels testicles. Amb la fisioterapeuta del campus vam deduir que havia estat produït per un cop mentre jugàvem».

El mal, però, es va allargar. no era natural. l'endemà, Mois va anar a l'uròleg entre vòmits, i allà li van comunicar els pitjors pronòstics. era un tumor i s'havia d'operar d'urgència. «llavors tenia 26 anys i la meva vida girava al voltant del bàsquet. Era jugador i entrenador, i només havia anat al metge quan em feia mal alguna cosa», declara. la intervenció li va suposar la pèrdua del testicle però va ser molt ràpida i va anar molt bé. el testicle perdut va ser substituït per una pròtesi que li permetia seguir fent vida normal.

Semblava que havia superat el tràngol quan al mes de setembre els metges van comunicar-li els resultats d'un TAC: el càncer se li havia ramificat a la zona intestinal. li esperaven tres mesos de quimioteràpia -primer cada dia, després cada dilluns- i l'anguniosa incertesa d'aquell que pateix una malaltia així.

«Els amics em deien que pensés sempre en el pitjor. sembla fàcil però quan t'hi trobes costa molt i és molt difícil no ensorrar-te. És dur. Al final, però, has d'afrontar-ho perquè no et queda altra».

La lluita

Va decidir lluitar. el primer pas va ser no amagar-se. «no vaig voler quedar-m'ho per a mi. els meus amics i la meva família ja sabien el que m'havia passat i vaig decidir que ho explicaria a tothom qui m'ho preguntés. no volia que la gent especulés i que parlés de mi a les esquenes.

Si em veuen sense cabell,jo els explico per què. i la veritat és que em va servir molt». El suport que va rebre va ser impressionant. Des del principi familiars, amics i els companys del seu equip del Club Bàsquet Quart van bolcar-se amb ell, donant-li ànims i lluitant al seu costat de manera incondicional.

Com els espartans immortalitzats a la pel·lícula 300: «jo era l'espartà que anava al davant lluitant contra el càncer, però darrere meu tenia el suport de tota la gent».

El segon pas va ser no deixar de fer res. Abans de sotmetre’s a la quimioteràpia en Mois va anar a Barcelona a guardar esperma davant la possibilitat de quedar-se estèril fruit del tractament. Després van venir les destructores sessions. «Però en sortir anava a entrenar amb els meus companys. Òbviament feia quatre llançaments i quedava fet pols, però l'important és que era allà i estava fent el que m'omplia».

Tampoc va permetre que la quimio l’impedís anar a les Barraqus de Girona. «Per res del món m’ho volia perdre. em trobava malament però una vegada vaig ser allà semblava que estigués millor.

Només vaig veure aigua i em vaig retirar a les tres, tot i que l'endemà estava com si hagués sortit fins a les vuit del matí. Però quan vaig ser allà em vaig oblidar de tot», recorda.

L'únic que va decidir posposar va ser la recerca d'una feina. «sóc enginyer industrial però vaig decidir que mentre durés no buscaria perquè tindria tanta mala sort que en trobaria una!», bromeja. A banda d'això, va convertir el bàsquet en la seva vàlvula d'escapament. Era el seu espai per reunir-se amb els seus espartans i part de la guerra es va guanyar allà, a la pista, als vestuaris i a les grades animant. «l'ambient i el bon rotllo no van canviar en aquest temps. Fins i tot feia bromes amb la meva malaltia», apunta.

Llàgrimes d’alegria

Al gener el tractament es va acabar i les primeres proves van confirmar-ne l'eficàcia. S'havia curat. «Vaig sentir un descans total. em sembla que vaig plorar més aquell gener que al setembre, però eren plors d'alegria». El primer que va fer va ser preguntar-li al metge quan podria tornar a jugar a bàsquet. El doctor va contestar que acabaria planxat al més mínim esforç. «Però no em farà mal, no?». no, va respondre, «però acabaràs rebentat». Li va faltar temps per saltar a la pista.

L'equip, que li havia donat suport durant tots els mesos, el va rebre amb candeletes. «Un dia anàvem guanyant de 30 i faltaven pocs minuts per acabar. Llavors la gent va començar a demanar que jugués i l'entrenador no s'ho va pensar i em va fer sortir. Va ser una sensació indescriptible» rememora.

Al juny, una altra prova va confirmar els resultats de gener. Ni rastre del càncer. Mois va preguntar al metge què passaria a partir d'ara, i el facultatiu va dir que estava superat i que tenia les mateixes probabilitats que abans de patir-lo.

«Recordo que llavors li vaig preguntar per què m'havia de seguir fent proves si ja estava curat. I em va respondre que aquelles proves eren rutinàries i tant de bo se les pogués fer tothom».

Fa pocs dies va decidir tornar al Collell per reprendre el que va haver de deixar un any enrere. Allà els nens el van obsequiar amb una samarreta commemorativa. s’hi llegia «Mois 14» imprès a la tela. i ell, encantat de la vida. «no em sento exemple de ningú, més aviat un afortunat. sóc conscient que al segle XXi hi ha moltes persones que tenen aquesta malaltia i, per desgràcia, molts no la poden superar.

A mi m'ha tocat, i ho he encarat amb optimisme. Però quan la gent em diu que el mèrit d’haver-lo superat és meu, jo els responc: no, heu estat vosaltres». els seus espartans.