Ha plogut molt d'ençà que en Miquel Roca va aconseguir treure els pensionistes dels debats electorals i fer seure al voltant d'una taula a tots els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats amb l'objectiu d'arribar a un acord comú pel qual els increments anuals de les pensions s'ajustarien sempre a l'IPC, amb la finalitat que no perdessin poder adquisitiu. No era una època econòmicament pròspera, aquella, com tampoc ho és avui, però sí temps ara volgudament "esborrats" d'intervenció en positiu del catalanisme polític en els afers de l'Estat. Va néixer el Pacte de Toledo, bona part del qual es devia a l'excel·lent feina feta pel diputat Rafael Hinojosa, CDC, el qual disposava de reconegut prestigi entre les esquerres del país per la seva alta contribució abans i després del franquisme a les millores laborals dels treballadors. Aquell acord unànime, referendat pel ple del Congrés dels Diputats com a mandat al govern de torn, ha tingut un llarg recorregut, fins que s'ha exhaurit en la metàstasi del PSOE en l'etapa de Rodríguez Zapatero i de l'actual majoria absoluta del PP.

Els temps són uns altres. Per un costat, la crisi econòmica que ens ha caigut al damunt per pecats possiblement igualment nostres; per l'altre, el lideratge espanyol dins la UE i l'OCDE en matèria d'aturats i, a més, d'aturats difícilment reintegrables al procés productiu del país; i finalment, per la dimissió de CDC respecte del seu habitual paper de xarnera entre el PP i el PSOE, o a l'inrevés, que li donava tot el sentit del món quan apel·lava a l'electorat català i la convertia en motor de la moderació i de la modernització d'Espanya.

Resultat de tot plegat: Els pensionistes perdran un terç del seu poder adquisitiu per les reformes legals realitzades entre 2010 i 2013, segons un informe publicat per Diari de Girona a mitjans d'aquest mes d'octubre. Per ser més concisos, la revalorització mitjana d'enguany de les pensions puja a només 2 euros, el preu de dos cafès en segons quines cafeteries, lògicament. Ni l'esperit ni el contingut del Pacte de Toledo auspiciat per en Roca i executat per l'Hinojosa era aquest. Però ambdós, com jo mateix, ja no es troben en el circuit de la política.

Que sigui insultantment així es deu tant al governs socialista com al conservador tinguts en aquests últims anys. És cert que ambdós han estat empentats per la troica per refer de dalt a baix la política econòmica que es practicava a Espanya tant per uns (González) com pels altres (Aznar) en temps de bonança i aprofitant el llarg i intens període de la totxana en mig d'una letal activitat bancària, principalment de les caixes d'estalvi.

És igualment cert que la piràmide d'actius i de no actius, en termes laborals, s'ha anat invertint, com ja varen intuir en l'horitzó els diputats membres de les jornades viscudes a Toledo amb l'ajut de nombrosos estudis, privats i públics, que ho advertien. Tanmateix, però, també és cert que més fàcil és retallar les pensions que no pas l'enorme burocràcia que té tenallada tot Espanya. S'han produït reformes en aquests àmbit, certament, però no encara les suficients, perquè l'Administració Pública ve alimentada per les lleis i els reglaments que han seguit la seva trajectòria de creixement exponencial fins al punt que no pocs analistes han afirmat que Espanya, avui, és un dels estats europeus menys garantista en matèria de seguretat jurídica. Cada divendres, després del Consell de Ministres, es produeix una nova riuada d'inseguretat.

"Anem cap a un sistema de mínims", en matèria de pensions, diu el professor Javier Díaz Giménez, adscrit a IESE Business School, coautor d'un exhaustiu estudi sobre la matèria, i tot sembla dir que l'encertarà de ple. La nova legislació ha posat sobre la taula nous elements: Augment de l'edat de jubilació, increment del mínim exigible d'anys treballats per merèixer-la, enduriment de les bases de jubilació anticipada, nou procediment de revalorització (més lligat als comptes que presenti la Seguretat Social en cada moment que no pas a la inflació) i la introducció del "factor de sostenibilitat", innovació que ens ve de les grans corporacions en matèria d'assegurances dels EUA, que consisteix en una revisió de l'import inicial de la pensió en funció de l'esperança de vida. Una mena d'eutanàsia portada a terme per un càlcul de probabilitats. La victòria de l'estadística sobre l'ésser humà. La degeneració legalitzada de l'ésser humà: Néixer per produir riquesa i morir per no produir-ne.

El mateix investigador Díaz Giménez m'és útil per acaba aquest article: "El sistema s'ha reformat a cops de martell; es torna a la sostenibilitat, però la pobresa augmentarà i empitjorarà indubtablement la qualitat de vida dels més grans". L'home i la dona convertits en màquines de producció econòmica que, una vegada envellides, s'arraconen i comptablement ja estan més que amortitzades. On para l'Humanisme?