El passat 4 de desembre, a l'església de Sant Josep Oriol de Barcelona, embolcallats per escultures i vitralls del seu oncle Jaume Busquets Mollera i l'excel·lent homilia del seu germà Joan, acomiadàvem Lluís Busquets Dalmau, psiquiatra i pedagog gironí. Comarques de les que fou el primer Cap dels Serveis Territorials d'Ensenyament, l'any 1981. Tingué, posteriorment, diferents responsabilitats a l'Administració educativa de la Generalitat, de la qual es jubilà l'any 2002, amb 66 anys, a causa de malaltia.

Fa cosa d'uns vuit anys, treballant en una biografia sobre la política i pedagoga Maria Rúbies, vaig demanar a Lluís Busquets dades i opinions sobre aquells primers temps de la recobrada Generalitat. M'envià, amb la seva generositat acostumada, unes notes escrites que, ara, em seran útils per fer més fidel aquest record i homenatge a una persona que ha deixat un rastre important en l'educació del nostre país. En aquestes notes, Lluís Busquets explica que s'afilià a CDC l'any 1979, quan ja era inspector d'ensenyament, perquè "em semblava que havia d'implicar-me en la recuperació democràtica del meu país i em feia vergonya no haver-ho fet abans". Del nou president Jordi Pujol de la Generalitat vingué la iniciativa de nomenar-lo per a dirigir l'educació a Girona:

"Em va sorprendre que Joan Guitart em proposés de part de Jordi Pujol anar a Girona de Cap de l'Ensenyament. Pujol -que coneixia tothom- coneixia una mica la meva mare com aquella mestra que quan ell estava confinat a Girona veia cada matí obrir un xalet prop de la muralla que l'Ajuntament havia habilitat com escola".

Els nous caps dels Serveis Territorials -Maria Rúbies, a Lleida, Joan Descalç a Tarragona, José Antonio López a Barcelona i ell, Lluís Busquets, a Girona- prengueren possessió el dia 2 de gener de 1981. "Vaig anar a la Delegació de Girona el dia 2 a les 9 en punt, però era un dissabte i el delegat cessant, Sr. Calsina, no hi era. Com que vivia a dalt, el vaig anar a saludar i vàrem quedar pel dilluns. Tenia unes enormes ganes de fer-ho bé. Pel país, però també per la meva mare, que estava força cofada amb el fill de delegat. Tenia dos problemes: no coneixia l'educació a Girona i l'altre que, en ser de l'Opus Dei, la gent podia pensar que protegiria la privada. El remei pel primer problema fou trepitjar escoles i escoltar mestres, acostant-me al llavors actiu Moviment de Mestres. Pel que fa a la segona qüestió, vaig preferir agafar el toro per les banyes i als periodistes que m'entrevistaren els vaig dir clarament que sí que n'era, però que la meva feina principal eren les escoles públiques de la Generalitat i vaig aprofitar per elogiar-les. Ja no tornà a sortir el tema".

Després d'un parell anys a Girona -fou substituït per Irene Rigau- passà a desenvolupar diverses i importants responsabilitats als serveis centrals del Departament d'Ensenyament, a Barcelona. Especialment en un intent -no reeixit i no pas per culpa d'ell, com n'és prova el fet que el tema de la Inspecció, de fer-ne un servei realment educatiu, segueix essent un problema pendent. Una de les seves etapes més estimulants de la gestió de Lluís Busquets fou quan aconseguí endegar el programa de Ciències 6-12. Una experiència fantàstica dirigida a despertar la curiositat científica dels infants, desgraciadament frustrada al cap de pocs anys.

En l'etapa de Cap dels Serveis Territorials a Barcelona, i ja allunyat d'alguns dels seus plantejaments religiosos anteriors, conegué la funcionària Josepa Huguet, amb la qual formà un matrimoni exemplar. Seria molt útil que la professora Josepa Huguet, que tant estimà Lluís, aplegués els papers que aquest deixà ja força ordenats i ens n'expliqués la trajectòria vital i professional -els seus estudis als EUA, els contactes amb els psicòlegs i pedagogs Egan, BrunerÉ Conèixer millor aquest membre de l'extraordinària família Busquets de Girona -el pare , arxiver de la ciutat, la mare, mestra excel·lent, els oncles grans artistes i el seu germà rector del Seminari i escriptor- seria molt útil per a les noves generacions. Exemples de tanta professionalitat, de voler fer la seva feina i d'estima per Catalunya, no ens en sobren. Però sobretot, ens falten exemples d'una manera de ser tan senzilla, d'una peça. Com es digué a l'homilia, Lluís, era un home bo. I fou una sort haver-lo conegut. Gràcies, Lluís!