la guerra d'ucraïna

El 5 de maig de 1949, homes de gran nivell que havien viscut l'experiència devastadora de la primera i la segona guerres mundials van crear el Consell d'Europa com a primera institució europea després dels conflictes per construir la pau en les bases de la democràcia, el respecte als drets humans i la defensa de l'Estat de Dret. Nosaltres, gent dels nostres temps, no vam viure les dues guerres mundials però ja vam viure la Guerra de Iugoslàvia i ara estem vivint la d'Ucraïna. Aquestes dues guerres marcaran les nostres vides.

L'actual guerra d'Ucraïna és l'amenaça més important per la pau entre els pobles d'Europa des de la Segona Guerra Mundial, perquè en ella hi està involucrada una potència nuclear. Els ucraïnesos en són les víctimes, no hi ha cap dubte.

Em preocupa molt la simplificació amb la qual s'està afrontant l'amenaça d'una nova escalada que pot portar a un nou clima de Guerra Freda i a un moviment de fronteres a l'Est de l'Europa, gran en els propers mesos.

Després d'una setmana parlant amb ucraïnesos i russos, durant la sessió plenària del Consell d'Europa a Estrasburg, no veig una bona sortida a aquest conflicte. Les clivelles territorials es poden fer més fondes. Llegir el políticament incorrecte ?Rafel Poch a La Vanguardia és una de les formes d'entendre aquest conflicte més enllà del blanc i el negre. Estic molt d'acord amb el que ell escriu.

la vida lenta

S'acaben de publicar tres dietaris inèdits de Josep Pla, que ara veuen la llum en una edició preparada pel professor Xavier Pla i que s'apleguen en el llibre que duu per títol La vida lenta. Són esquemes per a tres projectes de llibre, són dietaris on es mostra l'esquelet d'una construcció literària inacabada però que, en la seva simplicitat, recull ja un gran valor literari. El gran Pla tria els adjectius més acurats ja en la primera redacció. Els adjectius són, en Pla, l'essència. Els nous textos inèdits fan de molt bon llegir.

Avui ja no s'estila la manera planiana d'escriure, desafortunadament. Ni la manera planiana de viure, també desafortunadament. L'home que es feia portar en cotxe, que donava una gran importància al menjar honest i ben cuinat, que defugia dels artefactes que provocaven soroll i que el podien distreure de trobar la prosa ondulant i el verb afilat.

Avui, hipercomunicats, tendents a les sentències en 140 caracters, atabalats per tant soroll que barreja el gra i la palla, avui, a vegades, hom pensa a fugir del remolí per viure la vida lenta a la planiana manera.

la llibertat d'expressió

Interessant debat sobre la llibertat d'expressió i els seus límits arran dels atacs terroristes de París. Conversa amb un noruec, exprimer ministre, i un estonià, jutge.

Coincidim que la llibertat d'expressió té uns límits. Que els límits de la llibertat d'expressió els marca el dret positiu i no pas cap religió o tradició cultural. Coincidim que diferents cultures tenen aproximacions molt diferents al que és la llibertat d'expressió i que aquest xoc cultural el viurem en el present i en el futur. Aquí no és mal vista la blasfèmia, mentre que en altres llocs del planeta simplement és impensable.

Algú pot preguntar: Quin model té la raó? Jo defenso viure en el model occidental de drets i llibertats, però també sé que imposar el canvi és difícil i a vegades té l'efecte contrari al buscat. I sé que la globalització ha fet societats culturalment molt més plurals, on conviuen diferents religions i formes de vida. El secularisme i deixar la religió en l'esfera privada dels ciutadans és la resposta democràtica.

Però les societats que nosaltres podem pensar que han d'evolucionar cap al secularisme no ho faran d'un dia per l'altre. És més, Estats potents estan alimentant les interpretacions rigorosistes de l'Alcorà. I l'Alcorà, llegit en la seva literalitat, té un mal conviure amb alguns dels nostres valors democràtics i d'equitat més essencials.

grècia

Quan veig veure el nou govern grec de Syriza i Demòcrates independents vaig quedar una mica impactat. El viceprimer ministre va ser company del Consell d'Europa, com la secretària d'Estat d'economia i la viceministra de Demòcrates independents. A tots ells, els he escoltat en els seus discursos parlamentaris, amb tots ells he tingut converses i amb tots ells he treballat. No parlem de socialdemòcrates, no parlem d'una esquerra postcomunista, parlem d'un model alternatiu frontal. Legitimat per les urnes, comprensible en el seu perquè per la història recent de Grècia. Els grecs han exercit el seu dret a decidir i han jubilat la política vella. La forma que agafa la política nova al país hel·lènic no és del meu pensar.

Però en veurem més de fallides de sistemes tradicionals de partits polítics. A França, el sistema electoral ha evitat durant anys la fotografia d'una Assemblea Nacional i d'un Senat amb representació del Front Nacional (guanyador en les enquestes de la primera volta de les presidencials avui per avui). I Itàlia té un partit antipartits que s'està esquerdant, però que va obtenir el 22% dels vots.

El nou govern grec, aquests homes i dones que conec, portaran una tensió fins a la revisió de la construcció europea.

un incompliment

La ministra de Foment va dir que el gener de 2015 començarien les ?obres de desdoblament dels tres quilòmetres de la N-II entre Medinyà i Orriols, al tram nord de la carretera més oblidada de les comarques gironines. No s'ha complert aquest termini.

Quan dic aquestes coses, les files del prim Partit Popular gironí m'acusen de pessimista.

Només recordo els compromisos i que queden pendents de desdoblar 55 quilòmetres de la N-II a les comarques gironines. Res més que això. Sobre els fets i les dades es pot treballar i discutir molt més raonablement.