Democràcia, estat de Dret i transparència van units; són conceptes i termes indissociables. Tanmateix, en aquesta nostra Espanya, encara avui s'observen recances per fer-los anar junts. Hi pesen els tics del règim autocràtic amb la cultura politico-social-funcionarial que li fou pròpia. Això no es dissol com el sucre en el cafè, sinó que ho fa molt lentament. No n'hi ha prou de dir que el principi democràtic ens regeix i que implica no amagar res, sinó ensenyar-ho tot perquè la ciutadania pugui controlar el sistema de manera més eficaç a un major i més eficaç control de la ciutadania, sinó que cal fer-ho. La democràcia és un persistent caminar per determinades vies, com ara la transparència, a l'objecte de crear un pòsit que no permeti altra cosa que la fiscalització de tot allò que es porta a terme en nom seu i per delegació seva. De la mateixa manera que un bon dia en Santiago Carrillo ens va dir que el sistema democràtic no estava del tot assegurat a Espanya si no es produïen successives alternances en el poder, es pot dir que no es pot invocar sistemàticamen la democràcia si no es produeixen les condicions perquè la societat sàpiga què fa el poder amb els impostos de ciutadans i empreses.

El principi de transparència es troba en la nostra Constitució. Però s'hi troba d'una manera passiva; vull dir com subsidiària alhora que conseqüència d'altres. No disposa de rellevància constitucional. Ha estat el dret creat per la Unió Europea el que, a poc a poc, ha anat traslladant al dret positiu espanyol i a la jurisprudència dels nostres tribunals el principi de transparència. La primera vegada que s'inclou en un mostra de l'anomenat "bloc de constitucionalitat", en expressió del Tribunal Constitucional, fou quan es a aprovar el vigent Estatut d'Autonomia de Catalunya. Essent cert que algunes lleis sectorials ja l'havien fet seu, ni que fos en cita indefinida, la veritat és que pren volada en el dret positiu espanyol quan es va impulsar l'Estatut de 2006.

Darrerament, el principi de transparència ha tingut el seu trasllat a normes legals articulades que, sense acotar-lo del tot en ésser jurídicament indeterminat sí que en regulen la seva aplicació en totes les Administracions Públiques i altres àmbits, alguns d'ells institucions privades, com ara les organitzacions patronals i sindicals o les associacions i fundacions preveien controls i sancions administratives pel cas que el subjecte cridat a complir la llei no ho faci. Així, les Corts Generals, han dictat la seva llei, de naturalesa bàsica en quasi tots els seus preceptes, i alguns parlaments de les Comunitats Autònomes, com ara Andalusia, les Canàries, Cantàbria o Catalunya, han fet el mateix pel que fa al seus respectius àmbits competencials, tot respectant aquella qualificació constitucional que a tots obliga pel que fa al seu mínims. Catalunya, innovadora de nou, ha regulat el lobbisme pel que fa al seu Parlament i al seu Govern.

Setmanes enrere, no gaires, Diari de Girona ens informà sobre la baixada que ha sofert l'Ajuntament de Girona en el rànquing de transparència municipal que anualment fa l'ONG denominada Transparència Internacional, la qual cosa el situa entre els més opacs d'Espanya. Sobta els descensos en les àrees de contractació de serveis, urbanisme i obres públiques. De posar-los-hi un semàfor, aquest seria vermell. Però, tanmateix, el nostre propi Diari informà a finals de l'any passat que, segons els paràmetres avaluadors del Laboratori de Periodisme i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, l'Ajuntament de Girona era el més transparent de la província de Girona i se situava en el lloc vint-i-ú en el conjunt de Catalunya. Amb això, tot està dit. Primer, si l'avaluació es basa en les dades de la web, aquesta vara de mesurar és molt deficient i, segon, en funció del valor que donis a cadascun dels índexs, els resultats poden arribar a ser obscenament contradictoris. No es pot dir una cosa i la contrària sense fer alhora un acte de contrició sobre la metodologia emprada.

I, com a mostra, aquest cas: Pocs mesos després que "Transparència Internacional" situés l'Ajuntament de Sabadell en el primer lloc del seu rànquing en matèria de transparència pel que fa a tot Espanya, la policia entrava a la seva seu per ordre judicial. En hores, varen ser imputats des de l'alcalde, en Manuel Bustos, al secretari d'organització del PSC, en Dani Fernández, fins a una bona colla de càrrecs públics i funcionaris. S'obria el cas Mercuri, que avui té una dotzena de peces separades sota el denominador comú de presumptes delictes. De fet, tots els que recull el Codi Penal relatius a l'Administració Pública. Aquest fet hauria d'haver aconsellat a Transparència Internacional" tancar el seu observatori qualificador i deixar de puntuar "a distància". El millor Ajuntament, a la presó, diguem-ho així, i l'ONG encara avui posa notes a més d'actuar com a consultora d'administracions mil en una matèria, la transparència, que ha suspès amb un zero. Però ja se sap que el negoci és el negoci. Que li ho preguntin a en Bustos.