Mussolini al jardí

19.02.2015 | 07:08
Mussolini al jardí

El vaig anar a entrevistar a casa seva de Barcelona fa un parell d'anys. Recordo que l'entrevista va ser complicada, no volia concedir-ne cap, ja que havia sortit el seu nom a la llista Falciani. Vaig trucar al cap de premsa -perquè tenia cap de premsa- i el vaig ensabonar dient-li que un gironí il·lustre com ell havia de sortir a Diari de Girona, etc. Al cap d'uns dies em va tornar la trucada dient-me que d'acord, sempre que no li preguntés per la llista Falciani. "Però escolta, si l'entrevisto i no li pregunto per la llista aquesta, quedaré com un capullo. Que contesti el que vulgui, que digui que és tot mentida, però la pregunta li he de fer". Més dies d'impasse, i finalment em truca el cap de premsa dient-me que d'acord. A tal hora a tal adreça de Passeig de Gràcia.

Agafo el tren, em planto allà, pujo al pis, truco al timbre i m'obre un majordom dels de librea: "Ara aviso el senyor". El senyor tenia 95 anys i estava més lúcid que un adolescent. I el pis... El pis ocupava tota una planta de l'edifici -això significa uns quants centenars de metres quadrats- i no recordo un sol metre quadrat de paret sense una obra d'algun pintor de renom, a més d'escultures a cada pas. Tenia fins i tot un jardí interior -en un pis de passeig de Gràcia!- amb animals, entre els quals destacava un gall al qual va donar menjar davant meu, cridant-lo pel seu nom.

-"Perdoni, per quin nom ha cridat el gall?", li vaig preguntar incrèdul.

-"Mussolini", em va confirmar amb tota tranquil·litat.

Satisfet, absort en el que feia, em va evocar Ciutadà Kane i Rosebud. Malgrat tots els premis, totes les obres d'art, totes les construccions i tots els milions, segurament quan tenia la felicitat més a l'abast era quan donava menjar a en Mussolini. Qui sap si retornava a la infantesa, quan era pobre i feliç. Tant em va impactar la imatge que la vaig fotografiar però no vaig gosar preguntar la raó d'un nom tan curiós. Ara ja no ho sabrem. Potser simplement aquell animal tenia per costum muntar tota gallina que se li posés a tret, o tal vegada havia ajusticiat el marit de la seva filla gallineta. Si el ciutadà Kane va fer anar de corcoll tothom perquè la seva darrera paraula abans de morir va ser Rosebud i ningú no en sabia el significat, no vull imaginar què haurà passat si la darrera de Bosch i Aymerich ha sigut "Mussolini".
Ah, i per descomptat que allò de la llista Falciani era mentida. O així m'ho va assegurar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema