Tenim massa goteres

23.02.2015 | 07:03
Tenim massa goteres

La pregonada "unitat de les forces polítiques" favorables a la independència ha esdevingut novament una mala obra de teatre pueril com totes les "unitats" que s'han muntat a partir de les primigènies eleccions de 1977

El timó que l'Artur Mas penjà al seu despatx oficial de president de la Generalitat l'endemà de prendre possessió de la més alta magistratura del nostre país no deixa de moure's constantment i de sorprendre'ns d'allò més en el nostre cec camí cap a Ítaca. Aquesta mateixa setmana ha nomenat dos comissaris com a responsables i caps visibles de la construcció de les anomenades "estructures d'estat". El despropòsit és monumental quan es desconeix que l'actual Generalitat ja és "estat", com explícitament té dit i reconegut el propi Tribunal Constitucional, i sembla talment que les seves estructures institucionals s'hagin envellit i siguin una mena de vintage amb possibilitat de ser adquirides en un mercat d'antigalles de cap de setmana en un poble qualsevol de la nostra geografia.
Succeeix que, com indiquen totes les enquestes conegudes d'ençà del simulacre de referèndum sobre la conversió de Catalunya en un estat i, endemés, en un estat independent del regne d'Espanya, els bons temps de l'efervescència emocional han passat i l'estat d'ànim col·lectiu ha decaigut, com encertadament ha dit i descrit el periodista José Antonio Zarzalejos, "amic governamental" per obra i gràcia del Grup Godó. S'han despenjat banderes dels balcons i les que encara hi resten presenten aspecte de moribund deixat de la mà de Déu. La racionalitat sembla haver entrar en les llars de casa nostra i els interrogants pel futur comencen a estar al damunt de les taules dels menjadors. Va guanyant espai, si més no en els sondejos d'opinió, que molt millor és cercar un bon finançament per a la Generalitat i un nou estatus dins d'Espanya que no pas emprendre aventures que ningú sap com poden acabar. El "tancament de secessions" que han fet la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional, la troica, els Estatuts Units i la pròpia ONU, reiterant la seva doctrina sobre l'autodeterminació, ens deixa a la intempèrie i ja se sap allò que en temps de canvis, el millor és quedar-se com s'està. Que algú, en el seu temps lliure, es dediqui a redactar un projecte de Constitució de la República de Catalunya, quan ni tan sols és membre d'una assemblea legislativa constituent, ja està bé per omplir la quota part de patriotisme de molts ni que sigui des de la ineficiència en estat pur. Però no cal més invents de tebeo.
L'anunci fet pel president Mas sobre la construcció avui d'estructures d'estat pel cas que demà s'assolís la independència de Catalunya ha estat objecte de crítica raonada per part de no pocs editorialistes, columnistes i tertulians amb veïnatge al nostre país. Per primera vegada en no pocs anys, una decisió del president de la Generalitat, anunciada amb la litúrgia que sol acompanyar-lo quan les fa públiques, ha estat netament contestada. S'ha dit que li falta legitimitat democràtica per prendre aquesta mena de decisions atès que, quan les eleccions autonòmiques últimes, CiU mai posà en el seu programa ni la paraula "independència" ni ?menys va proposar "caminar cap a la independència", i és objectivament cert. I se li ha recordat, per altra banda, que la partida a jugar el 27 de setembre no pot comportar l'abandonament de l'acció de govern i la substitució d'aquesta per un mirall en tremolor constant que deixa com a petjada un país abandonat pel seu propi govern. Són dues crítiques per tenir-les presents.
Perquè Catalunya avui té massa goteres. La pregonada "unitat de les forces polítiques" favorables a la independència ha esdevingut novament una mala obra de teatre pueril com totes les "unitats" que s'han muntat a partir de les primigènies eleccions de 1977. Tampoc no ens distingim d'Espanya en matèria de corrupció política i l'afer Pujol-Ferrusola és una onada que colpeix insistentment milers i milers de cors pro CiU. L'anunciada "consulta" ha acabat en un no-res i només el fanatisme es resisteix a acceptar la crua realitat. La privatització de la sanitat pública va guanyant terreny pensant-se que la ciutadania és totxa de naixement i no sap distingir que en tota privatització hi ha negoci i endemés reculada en matèria de transparència. L'obertura de noves "ambaixades" pugna amb les retallades en els serveis socials, en la mateixa sanitat, en l'assistència a persones discapacitades, en l'ensenyament o en infraestructures. L'anunci d'implantació de taxes per als propietaris de vehicles i/o pàrquings no és només autolesionar-se políticament, amb pèrdua inestimable de votants, sinó un motiu més per exiliar-se d'aquest país líder europeu en matèria tributària. I així un incasable etcètera que sembla no tenir fre. Quan això passa, es que algú s'ha begut l'enteniment.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema