diumenge DIETARI

23.02.2015 | 07:03
diumenge DIETARI

dissabte Fi de la política noucentista
A Girona, com en moltes altres ciutats, s'han acabat, per molt de temps o potser per sempre, les majories absolutes a l'Ajuntament. Aquells que pretenguin estar al capdavant d'un projecte polític hauran de tenir unes virtuts fins ara innecessàries: gran capacitat de diàleg, astúcia, dots d'estratègia i molta paciència per a la negociació. Hem viscut tres dècades amb alcaldes amb un poder quasi absolut. Potser era necessari per recuperar els molts anys perduts durant la dictadura (infraestructures, serveis, equipaments...). Però ara la política s'ha tornat més complexa i també més ingrata perquè els ciutadans volen dir i no només votar. Tot serà -de fet, ja ho és- més lent, més dialogat però finalment més coral. Qui pretengui entrar en un ajuntament fent política noucentista està condemnat a la intranscendència.

diumenge Bombers i pescadors
Els bombers de Girona es queixen del mal estat en què es troba el seu parc. Els parcs en realitat no són, o no haurien de ser, el lloc de treball dels bombers, que, per definició, tenen l'oficina entre les flames o a les emergències. Aquí els bombers pateixen la síndrome del pescador, que quan passa massa períodes a terra per mal temps, s'avorreix, no ingressa i es dedica a protestar-ho tot. A mar el pescador pesca i calla.
En aquest país, a l'hivern, a falta de flames, sobren bombers pertot arreu. En canvi, a l'estiu -temporada d'incentius forestals- en falten moltíssims. A l'hivern no hi ha feina ni per una quarta part dels bombers en nòmina que queden confirmats als parcs jugant a cartes, mirant les musaranyes i, molts d'ells, protestant.

dilluns energia eòlica
El parc eòlic que Enel Green planejava fer entre Ventalló i Viladamat tampoc s'aixecarà perquè l'empresa s'ha fet enrere. És l'enèsim projecte que queda enterrat a les comarques de Girona perllongant una situació fascinant: que en una de les capitals mundials del vent no hi hagi funcionant ni un sol parc eòlic. Els motius són bàsicament dos: quan es podria haver fet, els governs de la Generalitat van ser lents i inoperants i, quan van voler fer-ho, l'oposició paisatgística de cada poble -no confondre amb l'oposició ecologista- ha frenat qualsevol iniciativa. En el present i en el futur serà molt difícil fer-ne cap perquè l'oposició serà sistemàtica. Ara, a més a més, hi hem de sumar la política de corrosió contra les energies renovables que impulsa Rajoy i la seva banda.

 dimarts Joventut i feina
Per motius laborals tinc molta relació amb joves. Entenent que joves són aquells que estan a la vintena, perquè més enllà es poden sentir joves però no ho són. En tot cas, la majoria de joves d'avui consideren que ho tenen molt difícil per accedir al món laboral i recriminen que els més grans ho van tenir molt més fàcil. Habitualment els engego a fregir espàrrecs, després d'explicar els anys que vaig treballar de dilluns a diumenge cobrant una merda i subvencionat pels pares. El veritable drama del món laboral no és el dels joves, sinó el d'aquells que tenen més de 45 anys. Són un col·lectiu que representa la meitat del totes les persones sense feina de les comarques de Girona i 1 de cada 5 -de més de 45 anys- no rep cap tipus de prestació. Quedar-se sense feina a aquestes edats és pràcticament una condemna a la pobresa. Un jove té, en canvi, el millor patrimoni que es pot tenir a efectes laborals: la joventut. Difícil ho ha estat sempre.

dimecres l'hora dels prou
"La CUP sembla un partit més democràtic que la resta però no ho és perquè, al final, també són uns pocs els que decideixen els candidats", assegura amb vehemència un militant de CiU. Estem parlant de la tria de candidats per a les eleccions municipals a Girona. Això que diu aquest militant, per intentar desmuntar un dels grans valors d'aquestes candidatures d'unitat popular, és una demostració que els partits tradicionals tenen molta por i no acaben d'entendre aquestes noves formacions polítiques. Són organitzacions sense grans lideratges que han construït les persones que han dit prou a moltes coses. Prou a la concentració de poder que tenen uns pocs, prou a la corrupció, prou a no poder decidir com són les nostres ciutats i pobles, prou a partits que a la pràctica són dictadures... La CUP, com altres formacions emergents, basen el seu èxit en la participació i en una democràcia mes col·lectiva. Sense aquest patrimoni, no tenen sentit.
 
Dijous immigració
Les dades confirmen allò que fa mesos que ens diu l'observació si passegem per barris com Santa Eugènia de Girona o per diferents poblacions gironines: hi ha molt menys immigrants. Un 6% menys, segons l'Idescat. Hi ha una part petita que ha tornat al seu país d'origen, però la gran majoria han anat a buscar feina a altres països de la Unió. Però tots els experts coincideixen que Catalunya no trigarà massa temps a tornar a necessitar immigració per poder funcionar. Si és així, seria el moment de corregir tot allò que s'ha fet malament durant els últims anys i que ha fet que el país no hagi metabolitzat com caldria la immigració. Les escoles, els serveis, les mentalitats... no estaven preparades. Ara és el moment de preparar el país, però sabeu una cosa? Estic convençut que no ho farem.
 
Divendres Ignomínia sobre la sorra
Manel Valls i Mariano Rajoy han inaugurat la MAT. Però només Valls ha inaugurat després "Camps sobre la sorra" o si ho preferiu Les camps sur le sable, una exposició amb fotografies inèdites dels camps de concentració francesos d'Argelers, Saint-Cyprien i Barcarès. A Argelers, el primer ministre francès, d'origen català, ha reconegut que la Tercera República Francesa "no va estar a l'altura de les esperances dels refugiats espanyols". No és que no estigués a l'altura, sinó que és una de les grans ignomínies, encara latents, de la República. Van passar molta gana, molts nens hi van morir i els van tractar com a animals. La meva àvia Betris no suportava els francesos perquè el seu primer fill, en Francesc, va estar a punt de morir de gana en aquesta platja de la Costa Vermella. L'actor Pepe Castillo Escalona, sempre que s'acostava un francès, llençava improperis contra aquells "que ens van tractar com a rates en aquella freda platja". Avui podia haver estat molt pitjor. Que després d'inaugurar la MAT, Rajoy, un dels hereus polítics d'aquells que van provocar aquell èxode del 39, hagués trepitjat Argelers. Hauria estat una infàmia. És increïble que avui en dia els actuals cancellers i presidents alemanys puguin trepitjar, amb els vells aliats, tots els escenaris de la Segona Guerra Mundial, per demanar perdó i per retre homenatge a les víctines i, en canvi, a Espanya, quan governa el PP, els presidents no es poden acostar a cap acte per repudiar la dictadura de Franco. Tampoc els monarques. Serà cosa de la transició modèlica?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema