En l'article de la setmana passada vaig fer esment d'un fet que es podia considerar de gran alegria per als contribuents gironins en general i per a les arques provincials en particular. Explicava que la senyora Teresa Galve, càrrec de confiança d'Unió i propietària- campista de Santa Pau, de nòmina corporativa però de nul·la presència a l'hora de personar-se al seu lloc de treball a la Diputació, deixava aquesta i tothom va pensar (inclosos polítics) que aquest lloc no es cobriria per sentit comú, ja que per tres mesos que falten per a les eleccions municipals, tot feia pensar que seria així.

Però el sentit comú no és cosa que s'apliqui a Unió Democràtica de Girona, ja que tot seguit el cantant-baixista camarada Cañada, va donar ordre al ballador Giraut per tal que es cobrís la plaça immediatament amb una altra dona i endollada personal de Cañada, la senyora Mònica Font Sánchez que, de ben segur, no la veurem per la seu corporativa a treballar (com els altres), al contrari del que estan fent els partits que tenen vacants de càrrecs de confiança i no les han cobert.

Aquesta és la forma d'actuar d'Unió, utilitzant la Diputació per l'amiguisme i el clientelisme polític més descarat que ja forma part d'aquest collage de misèries polítiques sota la presidència demòcratacristiana. Amb aquesta forma d'actuar per part dels seus dirigents s'allunya cada cop més d'aquesta barreja de seny, clarividència i moderació que diuen tenir. Segons Joan Auladell i Fontseca, Unió sempre està amatent a les necessitats de les persones, i això ja ens ho estan demostrant amb els seus càrrecs de confiança a la institució, que ni vénen a treballar ni sabem qui són, que el seu despatx sempre està buit i que això sí, estan molt ben pagats amb els diners dels qui paguem impostos i que veiem amb estupefacció aquesta situació.

El músic camarada Cañada, que anys enrere va ser el líder d'un grup ye-ye anomenat Clau de Cinc, deu voler muntar un festival polític musical, però crec que el lector i properament elector no els comprarà pas cap cançó, per caduques i pel seu baix nivell polític, tot barrejat amb un so descaradament econòmic a favor de la butxaca dels amics, coneguts i afiliats.

Els components d'aquest nou grup que aviat veurà la llum, farà la seva presentació mundial al Pati Cultural i portarà el nom de «Unió All Stars Big Band» (i quina banda!) i estarà format per Antoni Font Tonino a la bateria, Cañada, més conegut en el mundillo musical com El socialcristià del Croscat com a vocalista i baix, a les maraques Josep Blanch, El tastador de Pau, acompanyat per la cabra de la legió, el cor el formarien els càrrecs de confiança d'Unió a la Diputació (sempre que els poguessin localitzar), la veu femenina del grup seria Montserrat Surroca, La pubilla de Llagostera, o que en l'àmbit discogràfic també la coneixen com La Vocera del Comité Central que, amb la seva forma clara i diàfana d'expressar-se faria que les lletres de les cançons assolissin una altra dimensió totalment desconeguda però gens entenedora, i damunt de l'escenari no podia faltar l'estrella del concert, el ballador Giraut, que amb les seves contorsions al més pur estil Travolta, ens recordaria la seva època del Ball de la Plaça. La representant seria la mare de la Surroca, que quan hagués finalitzat el transport escolar dels fills de la diputada, que en el seu moment pagava la Diputació en forma de salari, faria el que anomenen fer territori per tal de contractar més bolos.

Les cançons del primer treball discogràfic que ja han gravat, tenen un fort contingut econòmic (per a ells, és clar) i un ritme força carrincló. A tall d'exemple i en rigorosa primícia, els portem alguns dels títols que els millors comentaristes musicals consultats creuen que poden arribar al número 1 dels hit-parades d'arreu i que ens oferiran en el concert de presentació. «T'obriré un expedient, carinyo», «El txa-txa-txa del Colocao», «No cal que vinguis a treballar Valderas», «Cull ràpid l'arròs Jofre» i com a final de la primera part el baixista Cañada ens delectaria amb un popurri compost pel Virolai, la Santa Espina, el Ball del Cornut i la Dansa del Cabrot.

La segona part arrencaria amb una versió lliure de «Money» interpretat per Giraut acompanyat pels diputats compensadors-deutors, per tot seguit passar a escoltar als cadells de CDC que ens oferirien la polca «Ara sí que la coça et fotaran, Duran». Els teloners seran el trio de rock dur Vilert, Moreno and Julià que ens interpretaran «A cada porc li arriba el seu Sant Martí» (recorden l'afer d'en Vilert i el porquet de TV3?) i l'èxit que els ha dut al cim, «Putejant el personal» en versió original, que cantarien en els mateixos escenaris on es va interpretar l'obra de teatre Fum dedicada al seu líder Vilert, pels magnífics actors que formaren en el seu moment Teatre de Guerrilla. L'apoteosi final vindria quan tots junts damunt l'escenari agafats de les mans i amb el so a tot volum cantarien plegats «El rock de la cárcel». Per cert, l'espectacle portaria el nom Benvinguts al desastre.

Totes les persones que a data d'avui s'han assabentat d'aquest nou fitxatge socialcristià no han fet més que opinar que és una immoralitat i una manca de sensibilitat. Els dono tota la raó, ja que aquesta parella Cañada - Giraut no tenen la més mínima decència política, desconeixen l'autèntic significat de l'ètica i no han sentit mai a parlar del que és guardar l'estètica. Mentrestant per televisió estan emetent Vaya par de granujas.

Espero - i no sóc l´únic- que la neteja política de la qual tant es parla i que ­necessita el país escombri personatges com aquests per tal que la regeneració d´aquest àmbi sigui un fet d'una vegada per totes.