Els tambors ens anuncien que tenim eleccions municipals ben a prop. Les pàgines d'aquest diari van plenes de candidatures, d'actes municipals i de futuribles bones noves per a tots nosaltres. Fa onze anys que estic fora del circuit de la política representativa i observo encuriosit que tot sembla estar en el mateix lloc en què ho vaig deixar. Potser és que no sóc client de l'anomenada xarxa social i ?se?gueixo essent-ho dels mitjans que avui s'anomenen tradicionals, com ara aquest, però no he trobat res d'innovador que hagi captat la meva atenció.

Fins i tot el llenguatge, en evolució revolucionària, ha quedat engratinat en si mateix. Em pregunto, tanmateix, per què al carrer ningú no parla de política, d'eleccions a la cantonada i, principalment, per què ningú no m'encerta la meva pregunta repetitiva: "I quin dia són les municipals?". Sembla talment que la tamborinada servida pels mitjans sigui per retroalimentar-se uns i altres. Sembla.

Però d'avui en tres setmanes, diu el calendari, estarem en jornada de reflexió per a demà anar a votar o alternativament quedar-nos a casa, anar a la platja o a la muntanya si fa bon temps, i passar de les urnes.

No sembla, ara per ara, que les municipals portin moltes persones a votar. Els que estan més en el dia a dia de la política em diuen que es rascarà el 50%, sigui per sota o per sobre. Neguen que la participació pugui arribar al 60% i atorguen zero possibilitats que hi hagi percentatges superiors.

Empatx de la política o tips dels altíssims impactes negatius que rebem cada dia de la mateixa? En el meu parer, espantats pel que es coneix que a sota de la catifa de les institucions representatives s'ha trobat això.

Per aquest motiu, podent ésser altres les assignatures pendents, puix cada poble és un món, allò que els electes hauran de fer de seguida és rentar-se la cara i els peus, la resta del cos també, a la banyera dels sous i les dietes i, endemés, de la transparència de veritat.

Com sempre, per uns quants molts pocavergonyes rebran els honrats, però no hi ha cap més manera de recuperar part de la molta credibilitat perduda que dutxar-se amb aigua gelada. Tan gelada com cristal·lina.

Perquè només així, expiant els pecats dels milers que han estat captats posant les mans a la massa, es podrà seguir endavant, si es vol que les institucions públiques retornin al lloc que la Constitució i l'Estatut els tenen preservats com a espina dorsal que són d'una societat vertebrada.

La nova legislació en matèria de sous i dietes s'inspira en l'austeritat, però nogensmenys crea excessives llacunes interpretatives. Li falta rigor i congruència interna i li sobra espai per a interpretacions que vinguin a vulnerar severitat i ascetisme, els seus principis rectors. La norma no és rígida del tot i, consegüentment, del "no és possible" es pot passar fàcilment al "sí es possible si..." Malament. És el que passa quan es legisla a cop de telenotícies o, molt millor dit, a cop d'escàndols. La urgència passa per damunt d'una norma legal ben feta.

Per la seva banda, les lleis estatal i autonòmiques sobre transparència i bon govern, innecessàries si les administracions apliquessin el principi de l'autotutela i els seus caps polítics entenguessin que no estem a Ruanda ni volem pertànyer a Corea del Nord, són massa "cotó fluix" per tant lladre que hem conegut i patit.

Les noves Corporacions Locals, malgrat tot, s'hauran de sotmetre a tot allò que està legislat, per hauran de fer-ho sense pinzellar d'or les seves webs i usant del bisturí per posar ordre intern a tant desordre organitzatiu i a tant funcionari panxacontenta.

Consti, en aquest punt, que hi ha servidors públics molt preparats per redreçar el món burocràtic i fer-lo eficient, però caldrà que els electes els deixin fer i arraconin les peces de museu que han ajudat a fer que la corrupció sigui el mal del moment.