Escriure té els seus perills, principalment quan ho fas en un mitjà públic, però té l'agradable connotació que només els humans ho podem fer. No tots, és clar, però sí suficients per afirmar que s'exerceix el dret fonamental a dir el que hom pensa. Aquell perill es troba precisament a fer ús d'un bé jurídic tan rellevant. És ben curiós, això. Si expresses el que sents, pots tenir problemes; si no ho fas, no, perquè callar és avui sinònim d'acatar. Tan curiós com perfectament descriptiu del nivell democràtic de la societat. La llibertat d'expressió és intrínseca al pluralisme de tota societat. Per això, la discrepància també hi té cabuda. Si aquesta no disposa d'espai, aleshores ningú no té fonaments objectius per afirmar que es viu en una democràcia. Serà una farsa; però mai una democràcia.

Dic això per guarir-me d'antuvi de les potencials ferides que s'originin en el que segueix. Ho dic conscient que Catalunya viu avui un cert rapte de la democràcia i un rampell d'inquisició. O ets del règim bicèfal o ets objector declarat del mateix. Ambdues distintives llistes la fan els hereus intel·lectuals d'aquell ximplet anomenat Jordi Pujol Ferrusola, que repartia carnets de patriotisme mentre abusava de la seva privilegiada situació familiar, s'emportava el diner fora de la Pàtria i finalment es presentà amb desafiador to de pinxo i fatxenda davant el Parlament de Catalunya. Que siguin hereus intel·lectuals no equival a dir que disposin de totes les "virtuts" aquí assenyalades, per descomptat que no, sortosament, sinó perquè ell fou qui posà línia divisòria i qui impulsà, sota silenci administratiu positiu parentívol, la primera xiulada a un borbó, precisament aquell que va tornar la sobirania al poble i es va subjectar a la llei primera que el poble votà, Catalunya la que més.

Això de xiular himnes, reis i caps d'Estat no m'agrada gens ni mica. Molt menys quan es fa en l'anonimat propi de tot infant o adolescent que aprofita l'amorfa massa per fer una malifeta. En una situació com aquesta, que és la que es va donar al Camp Nou el passat dissabte, la xiulada esdevé impròpia d'ésser civilitats si per aquesta nota entenem respecte envers els altres. No es tracta de qüestionar el dret d'expressió de ningú, però sí de dir que no gestiona bé aquest dret fonamental aquell que en escòria el converteix quan envaeix la dignitat inherent als símbols. Poden agradar i poden desagradar profundament, però ningú no té dret a enderrocar-los per la via imperativa de l'esbroncada i el xiulet. No només és expressió d'una mala educació, com abans encertadament es deia, sinó violència exercida sobre el que pensa diferent. Feixisme. I sé que no agradarà a alguns potencials lectors que ho qualifiqui així, feixisme, però que em diguin, sisplau, què sentirien si Els Segadors, himne nacional de l'actual Catalunya, ja que sobre la projectada per la bicefàlia res no sabem sobre això, fos xiulat a qualsevol camp de futbol, sigui espanyol o sigui de la Unió Europea o sigui de Bielorússia. A mi em produiria indignació, tanta, que abandonaria el recinte, imitant el president Chirac quan la Marsellesa fou xiulada en estadi de futbol, i segur que em suggeriria un article en aquest mateix espai. El maleducat hauria de tenir clar allò de no vulguis per als altres el que mai no voldries per a tu. Senzill d'entendre.

Però aquí, a molts, no a tots, afortunadament, els agrada fer el neci, el beneit, el poca-solta, el capbuit i el tocat de l'ala. Sobretot si la massa els empara i els amaga; si els atorga invisibilitat i anonimat. Endemés, els encanta ser traginats per fer de xerric-xerrac d'aquells que confonen camandulejar per un acte d'afirmació nacional. I, certament, algú -més d'una organització- va fer de traginer fins a provocar l'esbroncada. Tanmateix, cap poble i cap nació no és digne de res si la seva unitat per construir el futur passa, sí o sí, per l'insult o per la injúria vers tercers. L'afirmació nacional d'un país ni es guanya ni passa per vexar tercers. Per això, la xiulada res de bo no ens ha portat ni res de bo no ens portarà, ni que sigui per la sabuda raó que ningú no premia el gamberro i tothom defuig el cridaner. No sé per què a molts els pot més convertir el país en allò que no hauria de ser, una mena de galliner sense ordre ni concert, que no pas fer el possible perquè ens tinguin per seriosos, assenyats i respectables.

Com ha deixat escrit l'Antoni Puigverd, un home sensat i serè, la xiulada és un "retorn al símbol de l'ase, que brama i clava guitzes perquè no pot córrer com un cavall". Així anem cap a Ítaca. Amb incompetència en la maniobra i amb molt ressentiment en l'emotivitat. És llastimós.