diumenge DIETARI

Amb uns amics de sempre, xerrem sobre el nul sentiment de pertinença al poble, en contraposició a quan érem petits o més joves. Arribem a la conclusió que, en aquest cas sí, qualsevol temps passat va ser millor.

Parlem de Portbou però això és extrapolable a la majoria de pobles, on els seus ciutadans esperen que tot ho resolgui un Ajuntament que, faci el que faci, es passaran quatre anys criticant. En aquesta tertúlia de platja rememorem quan, fa molts anys, cada primavera, la gent del poble dedicava un cap de setmana a emblanquinar el mur de la platja. O com netejàvem plegats el fons de la badia. O com tots els carrers muntaven festes a l'estiu. I un munt d'històries col·lectives i quasi totes a canvi de res.

Explico als tertulians un cas recent de Milà, on els ciutadans van sortir plegats a eliminar el rastre d'una plaga de pintades que embrutien la bella ciutat. Estaria bé fer-ho a Portbou perquè carda fàstic la plaga de pintades. Coincidim que aquí és impossible mobilitzar els veïns. No hi ha orgull local, diuen. S'ha imposat l'individualisme recalcitrant.

diumenge Jo vaig veure Sinatra

M'ha horroritzat el comportament de determinats subjectes que avui són aficionats del Girona de futbol. Han insultat greument el Lugo, la Lliga, el Gijón, l'àrbitre i a tots els que suposadament han fet un contuberni per frustrar l'anhel gironí de la Primera Divisió. Aquest clímax quinqui l'ha coronat l'aficionat que ha llençat una ampolla a un assistent.

Diuen els que hi entenen que el partit l'ha perdut el Girona perquè, vinguessin o no els jugadors del Lugo amb les butxaques plenes de favada, la realitat és que jugava un equip contra l'altre i el Girona només havia de guanyar. I això de l'anhel de Primera Divisió del Girona em permetreu que ho posi en dubte. El camp del Girona ha estat històricament un dels més desangelats i esguerrats.

Només el darrer partit de la lliga s'ha omplert de gent. Segurament s'ha omplert amb persones addictes a l'èxit. Amb ionquis dels esdeveniments històrics.

Aquells que tenen la necessitat química de ser presents en esdeveniments multitudinaris i suposadament irrepetibles (jo vaig ser-hi!), sigui a cada renaixement dels Sopa de Cabra -del qual no coneixen cap cançó- o d'un partit de futbol, encara que per arribar-hi hagin de demanar com s'arriba al camp.

Quan aprendrem que ja no hi ha esdeveniments històrics. Sinatra és mort. I jo el vaig veure!

dilluns No sala ni Déu

Llevat de gent gran a Tossa i força gent a Cadaqués, a la Costa Brava ja no sala ni Déu. En el passat també a Begur, Blanes, Palafrugell... I hi ha un munt de noms amb article salat. Ens passem la vida preservant patrimoni moble i tangible i gens un patrimoni tan transcendental com la parla.

No trigarem massa perquè tot el país parli com un locutor de Catalunya Ràdio, que juntament amb TV3, han propagat el virus del català estàndard, i s'han convertit en els grans executors de la singularitat. Dos mitjans que sens dubte van ser cabdals per reforçar el català en uns temps de clar retrocés, però a costa de fer-lo uniforme i empobrir-lo.

dimarts Divorcis i estadística

L'estadística és només estadística que en cap cas explica motius ni revela els perquè. Resulta que Girona és la demarcació catalana on més han pujat els divorcis i les separacions, segons el Consell General del Poder Judicial. En els primers tres mesos de l'any hi ha hagut 549 demandes de separació en totes les seves variables. Això suposa un increment del 12%.

Aquí s'acaba la realitat empírica que no ens diu si els gironins ens odiem més? Si tenim més diners per separar-nos? Si som més promiscus?

dimecres Jugar amb els parcs

La conselleria d'Agricultura ha intentat fer un moviment legal per tallar el cap dels directors dels 12 espais naturals de Catalunya. Volien posar-hi un perfil de gestor capaç de treure més rendiment econòmic a les reserves, una idea que ben portada i pactada políticament no seria gens descabellada.

Quan ja havien començat a cessar directors, han hagut de fer-se enrere perquè el Parlament (tots els partits menys CiU) els hi ho ha ordenat. Els Parcs Naturals no són una cosa menor. Són l'essència del país i són lleis del Parlament.

El conseller Pelegrí pretenia fer i desfer a caprici, com si això fos Unió Democràtica. Mals hàbits.

Dijous La filla i el Capo

Narcís Deusedas, conegut com el Capo, ha deixat de ser alcalde de Palau-saverdera aquest dissabte, més de tres dècades després de ser-ho per primera vegada. El descavalca Isabel Maria Cortada, filla de Felip Cortada, l'etern Poulidor de la política local saverdenca. Durant anys Cortada va ser l'etern opositor. Ara la filla venja el pare.

Però aquesta apassionant història ve de molt i molt lluny. És una història amb un gran substrat rural, amb odis personals, querelles, trampes, amenaces, insults, pintades... Tot comença quan Cortada, alcalde a les darreries del franquisme, va ser apartat per suposades irregularitats en la privatització del paratge de la Font de Dalt, que mai van ser condemnades. Una circums?tància de la qual Deusedas trauria un important rèdit electoral en començar la democràcia. Posteriorment, Cortada seria durant anys l'etern candidat del PSC. L'odi entre els dos personatges va ser cèlebre a la comarca.

Recordo, a finals dels vuitanta i principis dels anys noranta, les persistents visites de Cortada a la vella delegació del Diari de Girona de Figueres. Sempre persistent i sempre carregat amb un munt de documents per denunciar fos el que fos de Deusedas. O aquells plens de Palau amb el Capo vociferant de forma autoritària i picant damunt la taula amb una força sobrenatural que semblava que partiria en dos el moble.

Deusedas i Cortada, una història d'odi que no acabarà dissabte. Isabel Maria, filla de Felip, deia el 2012 en referència a Deusedas: "La nostra democràcia està malalta (...) Els casos de corrupció, la falta de moralitat o ètica política, en les petites poblacions passen desapercebudes (...) I els partits implicats, que protegeixen personatges de dubtós tarannà, s'excusen en l'argument que el cap de llista guanya les eleccions (...)".

Isabel Maria va patir i qui sap si va metabolitzar aquella vella història d'odi, que sembla que té continuïtat.

Divendres Defunció d'un temps

Hi ha morts que marquen la fi d'un temps. Ha mort l'Antoni Pitxot, a qui sempre més es relacionarà amb Salvador Dalí, però que aquells que el van conèixer saben la seva dimensió artística i personal. Me'l va presentar a principis dels noranta el periodista Sebastià Roig, amb qui ja aleshores tenien una química molt especial. Pitxot és un dels últims senyors de l'Empordà, persona molt amable i divertidíssima. Pitxot podia encadenar hores d'anècdotes increïbles. Des d'una seva sobre una familiar que va ser atracada en un tren a Mèxic pel propi Pancho Villa, a infinitat d'històries de personatges llegendaris que ell va conèixer i tractar. Ho explicava amb una càrrega irònica i una loquacitat sobrenatural. De Dalí i de la seva obra ho sabia quasi tot.

Mai va buscar el primer pla de res, sinó que s'hi va trobar. Fa uns dies passava per davant de casa seva a Cadaqués i recordava un dia que em va mostrar, al seu estudi ple de roques articulades, les seves autèntiques musses de poderosa morfologia. D'aquells dies que has de marxar d'un lloc on estàs molt bé abans que et facin fora per pesat.

La mort de l'Antoni Pitxot representa, com poques vegades passa, la defunció d'un temps i, en aquest cas, d'una transcendetal nissaga d'artistes.