d'on vinc, on sóc

29.06.2015 | 07:02
d'on vinc, on sóc

un retorn a la millor tradició
Aquesta setmana s'ha fet efectiva la separació de Convergència i d'Unió en dos grups tècnics que actuaran amb total autonomia en el quefer parlamentari al Congrés dels Diputats i al Senat. Des d'aleshores s'ha desencadenat una subtil però persistent controvèrsia sobre qui representava més bé la continuïtat del millor del grup. És possible que aquesta controvèrsia s'incrementi en els propers dies i setmanes. Les eleccions estan molt més a prop que lluny i dilucidar aquesta qüestió té la seva importància. Per ser concernit en aquest assumpte, hi he pensat molt i vull dir-hi la meva. En els meus ara ja vint-i-vuit anys de militància política a Convergència, he penjat molts cartells de la ja no existent CiU. M'era especialment atractiu, en la meva joventut, observar de prop l'activitat del Grup Parlamentari a Madrid, un lloc on veia que es feien les coses ben fetes i amb astúcia política i voluntat de servei. Recordo que essent estudiant de Dret diversos companys de la facultat vam fer un viatge a Madrid per visitar el Congrés i el Senat. Teníem les finances justes d'un estudiant i vam optar per un tren de nit. L'enyorat i estimat senador Ramon Sala i Canadell ens va acompanyar en el tren de nit i va portar fuet i coca per fer més de bon passar les hores (ara penso en la gentilesa de qui hauria pogut anar en avió).
Sóc continuador de la feina feta a Madrid per Ramon Trias Fargas -crucial en la negociació de l'Estatut de 1979 i de la definició del català com a llengua pròpia de Catalunya- i ara sóc el màxim responsable de la Fundació Llibertat i Democràcia que ell va crear l'any 1974 i que ens ha permès des d'aleshores tenir una presència directa a la Internacional Liberal, de la qual en sóc vicepresident. Sóc continuador de la feina de Miquel Roca que va ser qui va donar forma al grup parlamentari i el va modular com un grup on les coses es feien amb rigor i l'accés a la llistes depenia d'un acurat exercici de mèrit i capacitat, pura meritocràcia. Durant aquests anys d'activitat parlamentària, Miquel Roca m'ha continuat essent font d'inspiració i m'ha donat consells i m'ha orientat en l'espès bosc de la vida parlamentària de Madrid.
En aquell viatge ens vam trobar amb un Lluís Recoder com a portaveu adjunt del grup i en el pic de la seva feina al Congrés. En Recoder és qui em va convèncer de fer el pas del compromís polític a finals de ?l'any 1987. Durant aquests anys he estat continuador de la feina d'en Lluís a la Comissió d'Afers Exteriors i també al Consell d'Europa i l'assemblea parlamentària de l'OTAN. Ja aleshores teníem una veu pròpia en matèria de política exterior i de defensa. I, evidentment, d'en Josep López de Lerma, persona clau en la meva entrada en la primera llista electoral, persona que sempre em va tractar amb paternal cura i que em va dedicar el discurs final de la seva última campanya com a cap de llista amb signes clars de pensar en mi com a successor seu. Testimoni del meu casament i "home lliure", com li agrada ara definir-se, amb qui podem coincidir o discrepar però ens continuem professant afecte. I continuador de Joaquim Molins, l'home que d'una sola vegada va fer el pacte més gran per l'autogovern de Catalunya des de l'Estatut de 1979. I continuador de Xavier Trias, un home amb sentit social i audaç en la negociació de qui ningú, a Madrid, me n'ha parlat mai malament.
Dic i escric tot això perquè aquesta setmana, quan amb els companys parlamentaris ens hem posat a treballar per als propers mesos, ens hem retrobat i reconciliat amb aquesta tradició de feina ben feta, d'iniciatives amb voluntat de servei al bé comú i molt oberts a les propostes de la societat i l'evolució de la societat. Avui, fer política a Madrid és diferent que fa vint o trenta anys. I això val per tots els grups parlamentaris que deuen notar una onada que s'acosta i que tindrà forma política en les eleccions de finals d'any. Els últims anys van ser diferents però això ara no ve al cas.
Si hem de definir l'activitat de Convergència a Madrid en el futur penso en el PNB. Alguns altres, potser ERC, pensaran en Amaiur. Però la nostra manera de fer, pensar i actuar és la del PNB que ja fa molts anys que actua dient les coses clares però no perdent mai les formes ni el treball precís. Que ningú es pensi que ara som la gent de traç gruixut i la cridòria. Guanyem els debats pel rigor en els arguments, quan ens volen escoltar. Així doncs, dimarts que ve a Madrid a la Comissió de Foment i després a la Comissió per la Unió Europea. Em tocarà parlar de les conclusions de la comissió d'estudi del sistema ferroviari espanyol -massa TAV i massa poca inversió en trens de rodalies i en trens de mercaderies. I em tocarà parlar de la situació de la zona euro amb l'horitzó de la possible sortida (tal vegada pactada) de Grècia de la zona euro. I evidentment em sento continuador de Pere Macias, que conec des de 1984 i que ha demostrat reconstruir el grup parlamentari amb precisió d'enginyer i olfacte de polític pacient.
grèxit
Fa mesos vaig demanar a un amic economista com creia que podia acabar la relació de Grècia amb l'Eurozona. Em va dir que podíem veure una sortida pactada amb Alemanya on els líders del partit en el govern, Siryza, salvarien la cara a través d'un referèndum i on els alemanys després anunciarien un pla d'ajuda, una mena de Pla Marshall per Grècia, que els costaria més barat que continuar refinançant el deute a curt termini. El Pla seria una injecció econòmica i la renegociació del deute es posaria en uns terminis molt llargs. Algun cop ja vaig escriure en aquestes pàgines sobre aquesta possibilitat. I ara sembla que els elements s'estan enfilant per procedir en aquesta direcció. L'operació és delicada. No pas pel pes de Grècia en el PIB europeu (que és menys del 2%) sinó pel precedent i pels mesos d'onatge pertorbador en les incipients recuperacions de les economies europees. Un procés llarg que no es pot resumir, com es fa en la política emocional d'ara, amb un hastag de simpatia o antipatia per uns o altres. Tot sembla molt més parlat i fins i tot pactat del que pugui semblar. Ara hi ha un consum de les notícies i els fets polítics de fast food, fast emocions i ràpida evaporació de la memòria. Em sembla que ara més que mai, si es pot, és el moment d'anar de vacances a Grècia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Comarques

Un veí d´Olot denuncia que una jutgessa li va negar «el dret d´expressar-se en català»

Un veí d´Olot denuncia que una jutgessa li va negar «el dret d´expressar-se en català»

L'home creu que se li va limitar l'autonomia, provocant «inseguretat jurídica»

Detecció de trastorns de desenvolupament en educació Infantil al Pla de l´Estany

Detecció de trastorns de desenvolupament en educació Infantil al Pla de l´Estany

El Centre de Desenvolupament Infantil i d'Atenció Precoç (CDIAP) de l'Àrea de...

Olot Dos-cents escolars al Festival de la Fruita

Olot Dos-cents escolars al Festival de la Fruita

Cinc escoles de la Garrotxa, amb 190 nenes i nens, van participar el 10 d'octubre en el Festival...

El primer festival d´art familiar a Girona

El primer festival d´art familiar a Girona

els tallers interactius de la primera edició de nanoarts, organitzat per CaixaForum...

Una prova pilot que vincula arts i educació implica prop de 3.000 alumnes de Girona i Salt

Una prova pilot que vincula arts i educació implica prop de 3.000 alumnes de Girona i Salt

?Tota la comunitat de l'escola La Farga participa en un projecte que ha culminat en una...

Declaració d'Independència

 
Consultori

Puigdemont al Parlament

Carles Puigdemont pot declarar la independència aquesta tarda però no ha aclarit si serà simbòlica o efectiva - El Govern espanyol, amb el suport del PSOE i Cs, diu que està disposat a prendre «les mesures que calguin» per evitar que tiri endavant


Enllaços recomanats: Premis cinema